Mentre l’aparell del PSC critica l’actuació de Felip Puig amb els acampats de la plaça Catalunya, a Lleida Àngel Ros mostra el seu suport total a l’acció a la plaça Ricard Viñes i diu que les places no són lloc per acampar ni per tenir-les ocupades indefinidament. Vet aquí un dels motius de per què guanya Ros amb majoria absoluta.
Àngel Ros no només aconsegueix que el votin els “seus”, sinó que milers de votants de CiU el prefereixen a cap candidat convergent, ja sigui de perfil dur com Gavín o un altre més obert com Zaballos. Per què, potser es pregunten a Nicaragua, on fa mesos que van girar el cap cap a Ponent buscant una solució a la seva imparable decadència?
Doncs perquè s’esforça per ocupar tot l’espai polític i els altres el deixen: des del progressisme urbà amic de les places de colors i els edificis dissenyats per arquitectes de nom impronunciable, fins a la Lleida conservadora amant de l’ordre i que respira tranquil·la quan veu que la policia encara existeix i si cal repartir garrotades als que ocupen una plaça, doncs es fa i punt. Ros va intuir fa temps que la correcció política havia girat 180 graus i s’ha tret de sobre dogmes progressistes que ara electoralment fan més nosa que servei: prohibeix burkas, fa tancar mesquites problemàtiques malgrat el xantatge que hagin de resar al carrer, s’afegeix entusiasmat a les ordenances de civisme fetes a Barcelona per uns problemes que a Lleida són marginals, enlloc de perdre’s en debats sobre multiculturalitats es declara sense complexos com a home de missa diària, connecta molt bé amb l’empresariat lleidatà i mai no falta a cap festa tradicional o de barri.
Això és exportable a nivell nacional? Els del carrer Nicaragua s’ho deuen estudiar. Alguns el presenten com a catalanista, etiqueta que no és exacta almenys a la manera catalanista de Castells, Tura o Maragall. Prové de la gestió municipalista, primer en un càrrec tècnic a Barcelona i després com a hereu tecnòcrata de Siurana, sense haver-se aturat mai ni un minut en debats sobre com encaixar Catalunya amb Espanya i altres maldecaps existencials del maragallisme. Pura gestió, keynesianisme brutal en obra pública mentre hi havia calers, presència constant (i subtil control) amb les entitats i principi d’autoritat. Això és Ros. I mentre Joan Ferran carrega contra el conseller d’Interior, Àngel Ros va guanyant majories absolutes. Se l’enduran al carrer Nicaragua?