L’estratègia d’Àngel Ros de reformar les enyorades Basses d’Alpicat gràcies a la inversió privada d’un centre comercial de 12.000 metres quadrats està topant amb una normativa que, interpretada per la Generalitat passada, per l’actual, i qui sap si per la futura, no permet que tan lluny de la trama urbana es faci tal centre comercial.
Ara el recurs presentat per la Paeria davant dels tribunals de justícia fa suposar que durant almenys dos anys l’assumpte continuarà pendent i sense fer-s’hi absolutament res, en un projecte que ja era promesa electoral el 2007 i que ara al 2011 continua sense fer-se. Les antigues piscines d’estiu dels afores de Lleida són ara runa entre matolls.
Naturalment, amb el recurs Àngel Ros intentarà presumir que el retard no és cosa d’ell sinó que per motius d’un excés de zel normatiu la Generalitat anterior, l’actual, i qui sap si la futura, no volen fer complir els somnis urbanístico-comercials de l’alcalde. I quan arribi sentència del jutge del contenciós administratiu, d’aquí a un parell d’anys, hi sumarem un parell d’anys més a causa del seu pertinent recurs al TSJC. I qui dies passa mandats empeny i ja ens trobarem el 2015 amb unes noves eleccions a la Paeria i les Basses sense fer.
La Paeria, en lloc de marejar la perdiu uns anys més, té altres sortides. La primera i sembla que la de més sentit comú seria complir amb la normativa i amb allò que interpreta la Generalitat, ja que tant la passada, com l’actual, com la futura, són les que tenen la competència en la matèria. Una zona de comerços més limitada no donaria problemes legals malgrat que obligaria a la Paeria a gratar-se més la butxaca per fer realitat el projecte.
La segona opció seria renunciar a la inversió privada i tirar endavant una rehabilitació totalment pública de l’obra. Naturalment, no estan les coses com per fer grans despeses. No és el millor moment. Si ho era el 2007. En tot cas, la Paeria podria fer que la Generalitat assumeixi també el cost, ja que aquella és una zona esportiva i d’oci d’un interès que s’escapa fàcilment a les coordenades municipals i que atreurà usuaris d’arreu.
La tercera opció que té l’Ajuntament és simplement treballar un acord polític amb la Generalitat que desencalli els permissos. Està clar que, quan convé, els permissos i les interpretacions legals s’adapten a les iniciatives amb una facilitat sorprenent i a vegades fins i tot vergonyosa. Potser aquí està fallant una cosa tan simple com que el promotor, sigui qui sigui, no ha anat a trucar a la finestreta de la Generalitat perquè l’Ajuntament vol liderar en solitari el projecte. Si aquest fos el problema, el sentit comú diu que abans de disputar-se medalles caldria que tots dos cooperessin per arribar a la meta.
Tres opcions per fer complir una promesa electoral que s’arrossega des del 2007 fins aquí. Em temo, però, que l’opció pressupostària més del gust d’uns i altres és deixar dormir les Basses enmig de la pila de papers d’un despatx judicial fins que d’aquí a quatre anys calgui recuperar la promesa electoral.