Mes: juliol de 2011

Hippies

L’holandès Michel podria estar fent classes de surf a una colla de guiris ressacosos a Eivissa però el trobem a Aulàs, un antic poble abandonat del Pallars, munyint una cabra per fer-ne després un formatge de formes que recorden vagament un gouda holandès i que repartirà amb la seva furgoneta atrotinada pels poblets de la Terreta. En Michel era guia i operador turístic i es guanyava bé la vida conduint oficinistes rossos i de cara vermella per les cales més interessants de la Mediterrània. Però un dia, enamorat de les muntanyes del Pirineu, ho va deixar tot per anar amb la dona i la filla cap a aquest petit racó de frontera entre el Pallars Jussà i la Ribagorça.

Quan arriba l’estiu els pobles abandonats del Pallars reben la visita d’urbanites que, com en Michel, aspiren a una nova vida comprant una casa abandonada i instal·lant-se en un entorn que resulta idíl·lic fins que arriba la tardor i les primeres nits gèlides i el fred entra per les ranures de les portes i s’instal·la al fons dels ossos. La gent del Pallars els diu hippies, tot i que el nom no és gens exacte perquè hi entra des de l’home desesperat al qual se li ha acabat l’atur fins a l’emprenedor que vol muntar un negoci de turisme rural. Un alcalde del Jussà em comentava aquesta setmana que rep gairebé cada dia la trucada d’algú de Barcelona o rodalies que li demana si sap d’alguna feineta pel Pallars ni que sigui per menys de 1.000 euros i alguna casa on anar a viure. Els ha de dir que no. Fa tres anys era més fàcil, sempre hi havia un lloc on calia un manobre i els que deixaven la ciutat treien prou diners del pis per rehabilitar una gran casa de pedra i viure folgadament una temporada.

Darrerament, quan vaig a Barcelona, trobo la ciutat un pèl deprimida, cansada, desorientada. Fins i tot els turistes en calça curta fan cara de circumstàncies. En canvi la crisi no ha canviat el feréstec i solitari Pallars Jussà. La gent als pobles manté la mateixa mirada descreguda sobre les estacions que van passant, i els hippies, ja siguin hippies vocacionals o obligats per les circumstàncies, continuen resseguint les valls abandonades un cop i un altre, perquè sempre hi ha un somni per acomplir i una vida per refer.

(publicat a El Punt el 23 de juliol de 2011)

Baix Llobregat, capital Lleida

Els moviments precongressuals del PSC han establert un pont invisible entre el Baix Llobregat i les Terres de Ponent, i ni s’imaginen vostès la quantitat d’anades i vingudes, de missatges i encàrrecs, que deuen circular cada matí per aquesta nova A-2 de la política catalana. La victòria clara d’Àngel Ros ha fet de Lleida una illa socialista enmig d’un país convergent, i això ha convertit el paer en cap en l’esperança blanca (o vermella) dels deprimits dirigents socialistes catalans.

De fet, per la nova autovia política ja comencen a circular càrrecs del partit expulsats de la Diputació de Barcelona arran del canvi de govern. Un nou cap del gabinet d’alcaldia, un nou cap del gabinet de comunicació i altres càrrecs arriben aquests dies a la Paeria procedents d’aquesta institució i provocant alguna tensió, és clar, entre els que hi eren i han de fer lloc als companys exiliats. Un sacrifici que segur que mereixerà paraules d’agraïment en el congrés del PSC, del qual Àngel Ros pretén sortir amb alguna vara de comandament si el partit accepta un gir cap a la centralitat política i cap a un catalanisme més sentimental.

Es tracta d’un gir interessant. El PSC ha estat conduït des de la seva creació per un pacte entre Sant Gervasi i el Baix Llobregat, entre una intel·lectualitat catalanista i el vot obrer del cinturó de Barcelona. Aquesta aliança es va acabar amb l’Estatut i, ara, els dirigents del Baix Llobregat miren a Ponent, no sense tensions, perquè alguns líders metropolitans ja se n’han queixat, a la recerca d’un nou relat i d’una nova aliança territorial que, inevitablement, aportarà sensibilitats diferents.

Al país els eixos polítics han passat del Llobregat del catalanisme romàntic del XIX al Ter federal, i del litoral desarrollista del XX a la línia que el 2003 unia el republicanisme de secà de l’avellana tarragonina amb la Catalunya Vella amb capital a Ripoll. Si es constituís, l’eix Baix Llobregat-Lleida seria tota una novetat.

(Publicat a El Punt el 9 de juliol del 2011)

Lleida 1939 o l’amputació de la memòria

Lleida 1939 és el nom escollit per a la nova etapa de la Unió Esportiva Lleida, obligada a refundar-se davant les dificultats econòmiques de l’entitat. El nom agrada a l’afició perquè dóna un pedigrí històric al club i enllaça amb el suposat any de fundació de la Unió Esportiva Lleida. La veritat, però, és que aquell any va ser un any desafortunat per a Lleida i per al futbol lleidatà. Continua llegint «Lleida 1939 o l’amputació de la memòria»