Mes: agost de 2011

Lo Mascle Cabró

Avui comença a Cervera una nova edició de l’Aquelarre. Per a la gent de Ponent aquesta festa i la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega són l’anunci de l’agonia de l’estiu, amb la mateixa exactitud que la sega dels primers cereals n’assenyala en començament. L’Aquelarre té aquest poder de santoral canalla, d’última oportunitat per a estudiants i oficinistes amb esperit de bruixa o de dimoni. L’Aquelarre els permet confondre’s dins les aglomeracions nocturnes asfixiants i perdre’s dins els fantàstics carrerons medievals de Cervera, on de nit corren l’adrenalina i la passió i que al matí puden a cervesa i pixums, com si allà s’hi hagués lliurat una terrible batalla en la qual tots els bàndols haguessin resultat derrotats.

La festa gira entorn de Lo Mascle Cabró, a l’adoració del qual es dediquen les bruixes i els diables durant tot el cap de setmana, i que té el seu clímax en un espectacle ben entrada la matinada de diumenge anomenat L’Escorreguda del Gran Cabró, de nom prou entenedor per estalviar-nos-en una descripció acurada. Amb aquest protagonista a la festa, alguns lleidatans deuen agrair a la providència que per uns dies la visita del papa a les Espanyes no hagi coincidit amb l’Aquelarre, que ja està prou girat el tema del Vaticà, la Conferència Episcopal Espanyola i l’art de la Franja.

La història de l’Aquelarre es remunta als orígens del temps, és a dir, a l’any 1978, amb l’Estat en plena transició constitucional i amb els municipis catalans inventant-se festes populars on gastar-se els diners d’uns contribuents a qui durant quaranta anys s’havien robat les festes, la tradició i l’alegria. Trenta-i-tants anys després, a Catalunya tenim encara una certa tendència als Mascles Cabrons de cartró pedra, als diables d’estar per casa atrapats entre la fatxenderia i el pactisme, a reformar Estatuts per anar més enllà però acabar tots plegats a la grenya i en el punt de sortida. D’altres, en canvi, per reformar-se la Constitució es posen d’acord amb disciplina gairebé militar i amb la mà dreta recullen benediccions papals mentre amb l’esquerra posen el dit a l’ull a les aspiracions alienes. I si la resta els falla, sempre els queda Mourinho.

(Publicat a El Punt Avui el 26 d’agost de 2011)

Barri antic

L’Ajuntament de Lleida ha decidit fer tancar de nit les petites botigues d’alimentació del centre històric, aquelles a les quals la llei permet obrir fins a altes hores de la matinada o fins i tot la nit sencera i que a Lleida acostumen a regentar marroquins i subsaharians. La mesura no és un càstig per vendre aigua a dos euros o tomàquets postcongelats i insípids a preu de delicatessen, que, segons com, podria ser un motiu prou justificat. La idea és rebaixar l’activitat nocturna en una zona que fa temps que desperta queixes veïnals per assumptes de convivència i que a l’estiu, amb la calor i l’insomni rondant amb plena llibertat per tots i cadascun dels carrerons del barri vell, es fan encara més evidents. A falta d’altres entreteniments, l’exterior d’aquestes botiguetes es converteix en punt de trobada de noctàmbuls ociosos que fan una cervesa i xerren de la vida i de les seves coses i passen la nit mentre dalt als pisos n’hi ha que intenten dormir.

Amb el barri antic de Lleida, a l’administració li passa com amb tants altres problemes quotidians difícils de mesurar: en un primer moment es nega el problema i s’acusa el denunciant de moure’s per prejudicis i sensacions alarmistes, i després, quan l’olfacte polític diu que potser sí que cal fer-hi alguna cosa, llavors s’hi actua amb una contundència inesperada. No és cosa de Lleida sinó d’arreu: en aquest país, la correcció política va canviant en silenci, igual que l’eix de la terra s’inclina d’un costat a un altre sense ni adonar-nos-en, i arriba un dia en què hem passat de cedir terrenys per fer mesquites i subvencionar càtedres de multiculturalitat a prohibir burques pràcticament inexistents i justificar amb paternalisme els discursos protoxenòfobs cada cop més desinhibits.

A mi, el centre històric de Lleida em té enamorat. Si hagués d’anar a viure a aquesta ciutat buscaria en primer lloc per alguns dels seus carrerons on el pes de la història conviu amb les incògnites de futur d’aquest país. Per això desitjo tot l’encert a l’administració, als veïns, a les associacions que hi treballen, que sàpiguen redreçar-ho sense ignorar els problemes ni anar a cegues.

(Publicat a El Punt Avui el 5 d’agost del 2011)

L’aranès al Constitucional

El govern que ens havia de portar l’Espanya plural ha denunciat davant del Tribunal Constitucional la llei que fa oficial l’occità i la seva variant aranesa a Catalunya perquè, segons es veu, al govern de l’Espanya plural li resulta inconcebible que en una petita vall pirinenca es declari “llengua preferent” qualsevol llengua que no sigui la que diu la Constitució. La veritat és que la declaració de “llengua preferent” que van escriure els redactors de la llei de l’aranès no és gran cosa més que un bonic adorn poètic, perquè la situació d’ús social de l’aranès a la vall el situa molt lluny d’aquesta situació preferencial. Però per si de cas, i com el franctirador que dispara contra qualsevol cosa que es mogui, el govern de l’Espanya plural no ha volgut passar per alt l’amenaça que representa la llengua pròpia d’una comunitat de poc més de deu mil veïns.

L’aranès el parlen de forma habitual un 23,4% dels aranesos segons el darrer estudi, del 2008. El que més es parla a la vall és el castellà: és la llengua habitual del 28% dels aranesos. Un 16% parlen el català. L’11,8% parla altres llengües. Els empresaris turístics adopten el castellà de seguida que un turista entra per la porta, les cartes dels restaurants i la major part de la retolació dels comerços és en aquesta llengua. Si un s’acosta a una llibreria o un quiosc de Vielha, no hi trobarà cap diari en aranès. Tampoc si engega la televisió, que com passa a Catalunya té una inqüestionable majoria de canals en castellà.

De qui, doncs, es vol defensar el govern espanyol enviant la llei de l’aranès al Constitucional? D’un 23,4% d’una població de 10.000 habitants? On és el Ministeri de Cultura, aquell que paguem entre tots perquè teòricament defensi la riquesa cultural de l’Estat? L’atac a la llei de l’aranès posa sobre la taula el ridícul complex que pateixen els guardians d’una cultura que segons la propaganda oficial té més de 300 milions de parlants.

(Publicat a El Punt el 30 de juliol de 2011)