Ahir a la tarda la Cambra de Comerç, la delegació del govern a Lleida, la Diputació i la Paeria van signar un acord de suport al corredor mediterrani. Lleida no vol veure passar els trens des de la barrera sinó que vol ser una part activa del debat ferroviari. Ja és ben cert que aquest és un debat precipitat ara que es tracta de pressionar a la Comissió Europea a pocs dies que presentin un llistat amb els corredors que sera finançats per Europa, un llistat que ves a saber si fa temps que està fet o simplement s’enllesteix en un parell de reunions entre ministres poc abans de la presentar-lo. Però no deixa de ser rellevant que Lleida, tan a prop de Barcelona com de Saragossa, se situi amb claredat amb l’estratègia global del país, que passa per aconseguir que el transport de mercaderies europeu passi per casa nostra.
Que Lleida prengui aquesta posició no és una cosa tan previsible d’entrada, almenys per a alguns. Amb els Jocs Olímpics d’Hivern, la candidatura de Saragossa va intentar filtrejar amb Lleida com a possible col·laboradora un cop van tenir notícia que Barcelona s’afegiria a la cursa. Dividir per guanyar. L’alcalde saragossà, Juan Antonio Belloch, va dir llavors que Lleida hauria d’estar molt dolguda amb Barcelona perquè la capital catalana li volia prendre la seva influència al Pirineu. El dit a la nafra.
Ja al segle XIX, amb les discussions provincials, des d’Espanya s’intentava crear una fantasmal regió de la vall d’Ebre per separar Lleida de la resta de Catalunya. Amb el franquisme, aquest esperit va ser convenient recuperat i reciclat en un suposat “leridanismo”, rebut i adoptat amb entusiasme per l’establishment local franquista, fins que els sectors intel·lectualment més actius i conscients de la societat lleidatana van aturar l’embestida posant els punts sobre les ís. I va sorgir el mot Ponent per referir-se a les terres de Lleida: el ponent de la nació. De la nació catalana.
Ara el debat és més sibil·lí i va de trens i no de mots. Però és igualment profund sobre la cohesió territorial catalana. El país hauria de ser conscient que la lleialtat de Lleida a Catalunya també ha de tenir un retorn en solidaritat territorial i desenvolupament equilibrat. Però Lleida, un cop més, ha estat a on havia d’estar. Encara que sigui parlant de trens de mercaderies. Després Brussel·les ja decidirà si fa cas del lobby geoestratègic París-Madrid, partidari de l’eix que uneix les seves capitals, o s’imposaran les tesis germàniques, d’un gran corredor des del nord d’Europa fins a Algesires per les zones més industrials, també de la mediterrània. Dos eixos geoestratègics, Madrid-París per un costat i Londres-Berlín per l’altra, que ni que sigui a nivell recreatiu a Catalunya faríem bé de mirar amb atenció, no sigui que mai haguem d’estudiar quins futurs companys de viatge podem preveure si aquest país decideix agafar mai el seu propi tren.