No em vull ni imaginar quins pecats tan greus van cometre els avantpassats dels lleidatans perquè els seus successors hagin estat castigats amb un urbanisme tan cruel com el que pateix la ciutat. Jo no conec cap altra ciutat amb un centre històric tan meravellós i al mateix temps tan poc lluït, ni cap altra ciutat amb unes avingudes d’eixample tan amples i rectes però que al mateix temps són incapaces de fer entrar i sortir de la ciutat amb comoditat. Si en el passat Jehovà va enviar una pluja de foc i sofre per destruir Sodoma i Gomorra, a Lleida li va enviar al segle XX un desarrollisme incompetent i depredador que va ser incapaç d’articular uns enllaços de la ciutat dignes i funcionals i que va abandonar el centre històric a la seva sort mentre la ciutat s’expandia més enllà del riu Segre. Amb aquesta herència, és normal que actuacions absolutament normals passin a ser celebrades per les patums locals com un gran progrés per a la ciutat. “Així qualsevol”, devien pensar els regidors de l’oposició cada cop que l’alcalde, Àngel Ros, tallava una cinta inaugural en aquells temps remots en què encara existia l’obra pública.
Precisament la setmana vinent es complirà un any de la inauguració de la plaça Ricard Viñes. És una obra aparentment menor però que ha resolt de forma òptima l’enllaç entre dues avingudes vitals per al centre de la ciutat, l’avinguda Balmes i Prat de la Riba, i l’accés de vianants per a la zona interior de l’eixample, on es troba l’edifici central de la universitat i diverses empreses, oficines i comerços. La pompositat inicial del disseny, encarregat a l’arquitecta barcelonina Benedetta Tagliabue, s’ha desdibuixat al cap d’un any quan els materials ja no brillen tant i l’herba deixa de ser mimada cada dia. Ara, amb les seves espirals i el seu gegantí cilindre d’accés al pàrquing subterrani, s’ha convertit en una plaça un punt desaprofitada en els espais centrals. Però, això sí, còmoda com a lloc de pas de vianants on abans només hi havia cotxes.
La plaça Ricard Viñes és l’últim testimoni a Lleida del que ha significat la feliç dècada dels 2000 a les nostres ciutats, quan encara circulaven sense fre els euros i els totxos: modernització necessària, però amb un pecaminós puntet extra de frivolitat i vanitat política. Que en gaudim per molt de temps, d’aquesta i d’altres obres, perquè haurem d’esperar uns quants anys per tornar a pecar amb la mateixa intensitat.
(Publicat a El Punt Avui el 28 d’octubre del 2011)