Què l’ha portat a l’Espai Cavallers de Lleida?
La galeria em va invitar a fer una exposició i em va semblar molt bé. Són agradables i sobretot molt professionals. Vam triar una exposició que trobo molt íntima. Són dibuixos fets els estius dels últims deu anys, a les Balears, amb els meus fills pel voltant.
Els fills han heretat la vocació?
No, és normal dibuixar amb nens. A l’estiu poso unes taules grans i tothom dibuixa. Jo faig la meva feina i els altres fan el que volen.
Són un respir de la feina d’encàrrec, de l’estudi?
No, per a mi no cal un respir de la feina. Jo tinc la sort que amb el meu treball disfruto molt. Potser queda malament dir-ho, però és una realitat: a mi em paguen per divertir-me.
Quina enveja.
Home, suposo que a tu també t’agrada la teva feina.
Hi ha dies de tot, però sí, molt.
És que si no, malament. Tothom hauria de poder treballar en alguna cosa que l’apassionés. Per a mi feina vol dir jugar, divertir-se, gaudir sempre.
Aquest any, aquest jugar l’ha portat a fer cinema: Chico & Rita, un film animat amb Fernando Trueba. Com ha anat?
És un regal treballar amb el Fernando. Ha estat una experiència molt feliç. Ell en sap molt i l’equip de dibuixants i d’animadors ens ho vam passar molt bé a casa i a l’estudi. La pel·lícula ha rebut bones crítiques a Londres i a París.
L’any passat va recuperar els Garriris, els personatges amb què va començar fent còmics en els anys setanta. El còmic és el seu fil conductor?
El còmic, la il·lustració i la pintura, jo sempre els tinc presents. Encara que estigui tota l’estona fent coses de disseny, sempre tinc raconets per fer dibuixos. No m’hi puc resistir. Ara he estat a Rio. És una ciutat que t’està dient que la dibuixis. O aquí, si estic en una cafeteria i entra una xiqueta molt maca, doncs se me’n va la mà cap al quadern, no ho puc evitar.
El disseny i l’art canviaran amb la crisi? Tot serà una mica més gris?
És clar que canvia. Nosaltres no estem al marge del que passa a la societat amb els valors, amb l’economia, amb l’estat de la gent. Sobretots els valors. En els anys cinquanta, el luxe era el marbre a casa i el Mercedes al garatge; ara és tenir amics, tenir temps, que entri una llum maca per la finestra, tenir una feina que t’agradi i poder anar-hi caminant. Això és luxe. Ara qui va a treballar en Mercedes és un desgraciat que ha de fer cues i després s’ha d’estar en un lloc a part dels altres a l’empresa.
Pobre home…
I també ens afecta la manera de distribuir la cultura. En lloc de l’objecte físic, n’importa la representació en una pantalla d’ordinador, en un tablet, en un mòbil. El disseny s’hi ha d’adaptar.
(Publicat a El Punt Avui el 14 de novembre del 2011)