Boira

La imatge que veieu és de l’aeroport d’Alguaire. Ja la tenim aquí. L’aparició de la boira permanent obre la porta de l’hivern. Durant els pròxims tres mesos les terres de Lleida viuran sovint sota aquesta capa d’indefinició i silenci.

M’agrada la imatge de l’aerport entre la boira. Aquest fenomen meterològic crea a Lleida una realitat desdibuixada i incerta com el futur del seu aeroport, convertit ara en metàfora d’uns anys en què tot era possible i el món sencer era a l’abast. Ara, el govern paga a companyies de tercera perquè mantinguin vols a Girona i Reus i a l’aeroport de Lleida han de lluitar avió per avió i han d’arrencar amb les urpes i les dents els contractes amb operadors turístics perquè portin esquiadors britànics i russos a Andorra a través d’Alguaire i no de Tolosa de Llenguadoc com fan fins ara. No crec en les demagògies selectives i per això no m’uniré al linxament d’aquest aeroport que fan aquells que veuen passar cada dia per davant del seu nas les bicicletes del Bícing, deficitàries en 15 milions d’euros cada any, però d’aquesta despesa “estratègica”, ai, no en diuen ni ase ni bèstia: les bicicletes les porten els Reis.

Quan van mal dades tothom és molt comprensiu amb els diners gastats en ell mateix però no amb els gastats en el veí. El Bícing va ser una bona aposta per avançar en una mobilitat més sostenible a Barcelona, el faraònic carril bus de l’autopista de Sabadell a Barcelona havia de solucionar un coll d’ampolla crònic de les entrades i sortides a Barcelona, i l’aeroport de Lleida té camí de futur per córrer com a aeroport de mercaderies, porta al Pirineu i node d’una xarxa d’aeroports regionals que poden operar coordinadament en suport d’El Prat, si és que mai el país aconsegueix dirigir la política aeroportuària amb un criteri propi i no com a simple suport a Barajas.

Ara que la boira espesa de la crisi s’estén sobre l’economia del país, i amenaça de quedar-s’hi durant un llarg període de temps, un bon consell seria no tirar-se els draps territorials pel cap. Al cap i a la fi, quan tot això s’acabi haurem de continuar aguantant-nos els uns als altres. Ara toca moure’s més per avançar menys, vigilar com mai fins a l’últim cèntim, i sobretot, com a país, no quedar-s’hi quiets perquè, i això ho saben molt bé els que viuen entre la boira, si no et mous t’hi pots quedar congelat fins al moll dels ossos.