Mes: agost de 2012

Tornar a la vida

Un home de Lleida va anar al metge i allà va descobrir que constava com a mort. Segons explicava aquesta setmana el diari Segre, l’home hi va anar per un mal d’esquena, el metge el va rebre i, tot mirant l’expedient a l’ordinador, va veure que segons la base de dades sanitària aquell pacient ja havia finat. Tot i així, amb gran professionalitat, el facultatiu va atendre el difunt i el va aviar de la consulta amb una recepta d’antiinflamatoris. Ara el suposat cadàver intenta que el Departament de Salut, que ha reconegut l’error, esmeni les dades informàtiques i el retorni a la vida.

Vet aquí un motiu més per no anar al metge: no només pots descobrir que tens la tensió alta o que has de deixar el cafè, sinó que directament ja estàs mort. En aquest cas és molt més saludable la ignorància: mentre no sapiguem que som morts podem continuar amb la nostra vida quotidiana amb una relativa normalitat. Si vostès alcen el cap del diari i miren al seu voltant veuran més d’un i més de dos oficinistes distrets que fan l’esmorzar de mig matí sense sospitar que ja són morts.

No és tan estrany. Passa amb països sencers. A Catalunya el govern ha demanat el rescat financer i de sobte alguns s’han adonat que fa tres-cents anys que som morts. Amb tanta il·lusió i energia que preparàvem la Diada d’aquest any i tan a prop que veiem fer un cop sobre la taula, ara resulta que hi hem d’anar en silenci i amb cares llargues perquè el nostre mal no vol soroll i no tenim diners ni per pagar-nos el propi funeral. Alguna premsa de Madrid ho ha celebrat i ha convertit un mal d’esquena financer en el certificat de defunció del país, enterrat pròximament pels homes de negre del ministre enterramorts Montoro.

Però seria un error de diagnòstic. Els països són de biologia complicada. Només cal fer-los una radiografia per adonar-nos que a més d’esquena tenen multitud de vísceres, sistema nerviós, músculs i columnes vertebrals (o pals de paller). Catalunya ha demostrat ser de metabolisme lent però obstinat, i després de tres-cents anys de defunció és allà, encara, país i llengua, potser amb mal d’esquena però disposada si convé a resoldre els errors burocràtics i, a fe de Déu, tornar a la vida en qualsevol moment.

(Publicat a El Punt Avui el 31 d’agost del 2012)

Sometent

Un dimecres d’hivern es posava en marxa entre el fred i la boira la primera de les patrulles nocturnes de pagesos pels camins d’Alcarràs, al Segrià. Estaven farts dels petits furts i robatoris a les finques agrícoles i denunciaven que els Mossos no hi feien res. Així que s’hi van posar ells, armats amb un parell de walkie-talkies i amb vehicles tot terreny enfangats on se suposa que no portaven cap escopeta de caça. Sis mesos després les patrulles ciutadanes s’han estès a altres municipis agrícoles de Ponent i s’han vist involucrades en una mort: la d’un lladre de 66 anys que va tenir un atac de cor mentre fugia perseguit per una patrulla veïnal en una partida de Maials. Ara, els organitzadors de les patrulles d’Alcarràs han anunciat aquesta setmana que al setembre els pagesos intensificaran les rondes de vigilància perquè els robatoris augmenten.

La Generalitat ha tolerat fins ara les patrulles ciutadanes i la societat civil també les ha vist amb simpatia, batejant-les com a sometent, nom d’un cert romanticisme rural i patriòtic que, com tots els romanticismes, s’aixeca sobre un munt de records mal interpretats i oblits interessats. Ningú recorda qui va ser el darrer governant a muntar el cos de sometents i amb quina intenció ho va fer? Franco va armar col·laboradors als pobles catalans que fessin la feina allà on la Guàrdia Civil no arribava. Quan el dictador es va assegurar que ja no quedaven maquis ni oposició de cap mena a les àrees rurals, al cos de sometents se li van retirar gradualment armes i funcions.

Els liberals autèntics també deuen celebrar els anomenats sometents com a individus lliures que no esperen que l’Estat els tregui les castanyes del foc. Llàstima que d’aquests no n’hi deu haver gaires en un país on a l’administració se li encarrega que pagui fins i tot l’escola privada del nen i et mig regala els fàrmacs tant si tens calés com si no. Els sometents no són liberalisme, són la feblesa de la Generalitat a l’hora d’exercir una funció bàsica. Ara que sembla que estem a punt de fer un pas històric i almenys el 51% dels catalans estem disposats a viure en un país normal, cal recordar que als països normals, tant si regalen fàrmacs com si no ho poden fer, mai no hi patrullen els ciutadans sinó els professionals.

(Publicat a El Punt Avui el 24 d’agost de 2007)

Sense toga

A Lleida la jutgessa del jutjat penal número 3 ha donat permís al fiscal, als advocats defensors i a ella mateixa per prescindir de la toga en els judicis ràpids que es fan en aquest jutjat durant el mes d’agost. La magistrada ha pres aquesta mesura per les altes temperatures que hi ha a la sala de vistes, on només funciona un dels tres aparells d’aire condicionat que han de refrescar la sala. Els altres dos aparells, han explicat des del jutjat a la premsa lleidatana, estan espatllats.

Gent molt saberuda adverteix d’una tardor calenta però Déu n’hi do com està resultant de sufocant, i en sentit literal, el mes d’agost. Si els jutges ni tan sols poden vestir-se de jutges per culpa de la calor i han d’aparèixer com els presidents d’una reunió de veïns d’escala, amb l’incendi financer els ministres i presidents de països endeutats i sense un cèntim a caixa ja no semblen homes d’estat. Els han tret la capa presidencial i sense ella semblen ara delegats de províncies, pàl·lids, grisos, banyats en suor i hores extres, tancats als despatxos amb un ventilador brunzint sobre un arxivador mentre busquen desesperadament d’on treure els diners que reclama l’amo: I si trec la paga als aturats? I si tanco els ajuntaments a la gent de poble, que al cap i a la fi per a què els volen?

A les economies del sud d’Europa se’ls han espatllat tots els aparells d’aire condicionat i quan la política s’ha tret les vestidures hem descobert que a sota no hi havia pas un emperador nu sinó el trist escanyapobres d’un conte de Dickens que ni tan sols és l’amo de la seva pròpia botiga. No sé si existeix allò de l’eròtica del poder, però és clar que no tenir-lo resulta d’allò més antieròtic. Amb un esforç d’imaginació s’hi pot veure una certa sensualitat, en la idea d’una jutgessa de Lleida i d’un jove i brillant advocat defensor traient-se les togues en una sala de vistes. Però és impossible fer el mateix amb un governant com l’espanyol Mariano Rajoy traient-se sense vergonya, d’una en una, totes les promeses electorals amb què va ser escollit. Quin espectacle: hauria d’estar prohibit fins i tot pels tribunals de jutges sense togues.
(Publicat a El Punt Avui el 17 d’agost del 2012)

La corbata de Tito

L’entrenador del Barça ha aparegut aquesta setmana a Göteborg amb americana i corbata i algunes cròniques diguem-ne esportives subratllaven el fet que per primer cop Tito Vilanova vestia segons els cànons del bon gust futbolístic internacional. Que determinada premsa esportiva es dediqui al prêt-à-porter no ens hauria de sorprendre en una època en què la premsa política es dedica a l’economia i la premsa econòmica a les necrològiques. La crisi ha desordenat tant el món que l’altre dia em va semblar veure unes declaracions d’Angela Merkel en els mots encreuats d’en Sesé. En aquestes condicions, no sobta en absolut la passió pel guarda-roba dels cronistes esportius, sinó la necessitat de guardiolitzar l’entrenador del Barça, treure-li el xandall, vestir-lo amb un vestit d’Armani i confiar que gràcies a això començarà a guanyar títols i a sermonejar-nos sobre l’esforç i el país.

Però les coses no van així. Fa anys que vestim l’autonomia catalana amb les millors gales i ha arribat un punt que ja no podem amagar de cap manera els descosits constitucionals i les estretors financeres de l’invent. Potser per això ens ha encisat tant l’elegància intel·ligent de Guardiola i l’hem projectat del Barça cap al país, com sempre hem fet amb el club que dóna nom a la ciutat de Barcelona. I per això alguns desitgen que Vilanova supleixi aquest buit reproduint el discurs de Guardiola, o almenys posant-se les seves corbates.

Esgotats com estem, el país necessita renovar el seu relat i els seu horitzons, o, el que és el mateix, renovar el vestuari. Durant els darrers anys el discurs de l’èpica tranquil·la, la humilitat orgullosa i els horitzons desacomplexats de Pep Guardiola han estat balsàmics. Però s’ha acabat. Ara toca desitjar a Guardiola i a Vilanova tots els èxits futbolístics i personals, i deixar que sigui el país el que busqui d’entre el seu propi fons d’armari polític l’energia i el coratge necessari per fer el salt endavant. A Artur Mas li ha tocat ser-hi al davant en un moment crucial. Confiem que hi jugui i que tingui sort: volem guanyar, ni que sigui a la tanda de penals.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’agost del 2012)

Brètols amb aire d’artista

La pedagogia moderna fomenta la idea que tothom té un artista a dintre. La idea està bé perquè omple les aules de teatre i les escoles de circ i tot ajuda a l’economia. Però en alguns casos l’afició es descontrola. A Lleida han posat aquests dies dues grans escultures de l’artista internacional Antonio López, una a prop de la Fundació Sorigué, on hi ha una exposició sobre l’autor madrileny, i una altra a la cèntrica plaça de Sant Joan. Són caps de nadó gegants. Ja han rebut diverses visites d’artistes espontanis que les han volgut millorar amb pintades de gust discutible. Els postmoderns dirien que és la democratització de l’art. La Paeria, però, busca els artistes furtius per premiar-los amb una bona multa.

(Pubilcat a Presència el 5 d’agost del 2012)

La llibertat descomptada

Em fascina llegir que els mercats han descomptat tal o tal decisió política. Es veu que els bancs i els fons d’inversió internacionals fan les operacions del dia tenint en compte allò que passarà pròximament i no la situació actual. Menystenen el present, ells ja són al futur. Vet aquí un descobriment d’aquests dies: la voracitat dels mercats no és perquè es mengin els diners i la credibilitat de països sencers; allò que els mercats devoren, afamats, és temps.

Jo amb prou feines he assumit que aquest matí el cotxe feia un sorollet sospitós mentre ells, els mercats, ja han devorat la setmana vinent i, amb aquesta, també s’han cruspit la meva visita al taller, la peça que ha de venir d’Alemanya, el descobriment fet pel mecànic de no se sap quina altra mena de cosa que s’ha canviar sí o sí, i el clatellot de la factura de tot plegat. Ara, si vull saber el meu futur, no cal que un endeví em tiri les cartes: en tinc prou amb una visita a l’oficina del banc. Nosaltres vivim en el present, ells en el futur, i així no hi ha manera de posar-se d’acord en res.

A Catalunya el govern s’ha llançat a reclamar a Espanya una hisenda catalana pròpia amb el suport majoritari del Parlament. Tot els partits, fins i tot els que donen suport a la iniciativa, creuen que la proposta s’envia a Madrid perquè s’estavelli contra les roques. Per dir-ho a la moda, ja han descomptat la negativa d’Espanya que els catalans recaptem i administrem els nostres impostos. Tot i així, no actuen com els mercats, sinó que segueixen amb disciplina tots els passos i protocols polítics d’una possible negociació, que per remota que sigui no es pugui dir que no s’ha intentat.

Els catalans vivim atrapats en el present. Planegem viatges a Ítaca o a Massachusetts, però a l’altura de Sabadell dubtem de si hi som tots o de si el viatge serà massa llarg. Segurament ha de ser així, pas a pas, tan absorts en el present que no veiem el camí que fem cap a una tardor tensa i cap a un 2013 incert. Serem lliures? En tot cas, abans que nosaltres ho sabrà la borsa de Frankfurt, quan un dia descompti dels balanços la nostra llibertat.
(Publicat a El Punt Avui el 3 d’agost del 2012)