Mes: juliol de 2012

Cremades desiguals

A més de la intensa i emocionant solidaritat de tot Catalunya amb l’Empordà, aquests dies no han faltat alguns comentaris a les xarxes socials preguntant-se com és que aquest incendi rep tanta atenció mediàtica i social i en canvi en van rebre ben poca el de Rasquera o els del Pallars i la Ribagorça del mes de març. “Sobta la desigual reacció barcelonina quan es crema l’Empordà i quan es crema la Ribera d’Ebre”, escrivia dilluns al twitter el periodista Albert Sáez. D’altres també s’enrecordaven del de Gerri de la Sal i Castanesa. I alguns, molts menys, del de Cortes de Pallars.

Cal dir que les xifres avalen la importància dels incendis de l’Empordà en relació als altres produïts aquest any al Principat. La superfície afectada (més de 13.000 hectàrees ja en el primer dia, mentre que el de Rasquera hi van cremar 3.000 hectàrees, 400 a Gerri de la Sal i 1.500 a Castanesa, a la Ribagorça), l’afectació sobre zones habitades i grans vies de comunicació i, sobretot, la xifra de víctimes mortals i de ferits greus, justifiquen l’atenció i la solidaritat de tot el país. Però no tot ho expliquen els números. El de Cortes de Pallars va ser molt més gran i intents que el de l’Empordà, però el país que tenim molts catalans al cap s’acaba a la Sènia. I la situació de risc i el drama dels desallotjats i la pèrdua de patrimoni natural també es va viure al Pirineu, però amb molta menys atenció. No ho critico, però em pregunto si hi ha algun motiu perquè això passi.

Diuen els neuròlegs que el cervell humà té una imatge distorsionada de les diferents parts del cos, segons la importància sensorial que el cervell li atribueix. És a dir, segons el relat que el cervell fa de cada part del cos. L’esbòs d’un ésser humà segons el percep el propi cervell és el d’un ésser amb les mans, els llavis i els genitals de dimensions desproporcionades respecte la resta del cos. Tots els països pateixen una distorsió similar. Hi ha territoris sobrerepresentants en l’imaginari col·lectiu bé perquè hi viu més població, bé perquè hi estan dotats d’una èpica històrica o simplement que són percebuts per la psique nacional amb un simbolisme extra que els altres no tenen.

A Catalunya, la construcció nacional s’ha fet a partir de relats que connectaven la capital econòmica amb el Canigó a través del Llobregat i la Cerdanya. Primer va venir el relat romàntic de Verdaguer, després les cases adossades de la Cerdanya. El mateix amb el Vallès, el Montseny, l’Empordà de Josep Pla. La burgesia barcelonina, un cop assentada la seva capitalitat, va teixir un ample nucli de relacions amb determinats territoris amb autovies sentimentals creades inicialment per relats, per poesia, per èpica, per discursos que els han dotat de significat més enllà del propi valor patrimonial o econòmic o paisatgístic que ja tenien.

Les terres de l’Ebre, el camp de Tarragona,  les terres de Ponent, el Pirineu més allunyat de la capital, són territoris en què encara no s’han produït amb èxit relats que el que abans anomenàvem la burgesia nacional i ara li podríem dir la societat civil culturalment influent hagin fet seus. Tard o d’hora s’haurà de fer. Als Estats Units aquesta revolució territorial la va la burgesia de l’Est als anys cinquanta i seixanta amb la generació Beat convertint a partir de nous relats el seu oest en un territori de llibertats i oportunitats, origen del posterior moviment contracultural i de l’esclat de la costa tecnològica del Pacífic dels anys vuitanta i noranta.

Més que autovies o aeroports, potser el que necessiten a Ponent, a l’Ebre o al Pallars són relats. Els relats no són una ximpleria. Els relats converteixen una regió rural més aviat pobra com la Provença en un destí turístic de primer nivell. El pagès de Belianes Josep Maria Escribà, un dels líders del Compromís per Lleida, fa temps que ho va predicant a Ponent. El dia que tot Catalunya senti la cremada de Gerri, de Rasquera o de la vall de Cofrents amb tanta intensitat com la de l’Empordà, el dia que tot el país pateixi igual pels desallotjats d’aquestes zones, serem llavors molt més país.

Participació ciutadana o política a cop de micro

La Paeria finalment convocarà una audiència pública sobre les Basses d’Alpicat i una altra sobre el museu Morera, el 24 i 25 de setembre. La manera com la Paeria ha gestionat aquest procés em sembla, per resumir-ho en una paraula, impresentable.

Tot comença amb l’aprovació per part de la Paeria d’una normativa de Participació Ciutadana anunciada a bombo i plateret però, pel que s’ha vist després, sense cap voluntat d’aplicar-la realment. Una mica com aquell consell de les religions, creat per debatre els possibles conflictes amb les diferents comunitats religioses de la ciutat però a les primeres de canvi, quan apareix un burca com a caramel electoral, és absolutament ignorat i s’ha d’assabentar de les intencions de la Paeria per la premsa. La CUP, que no té representants a  l’Ajuntament, va aprofitar fa un any aquest instrument per forçar l’Ajuntament a debatre en una Audència Pública amb els veïns el futur de les Basses d’Alpicat, en desús,  les quals la Paeria volia rehabilitar però amb el concurs d’algun inversor privat encara per trobar que hi posi algun dia calés i activitat comercial.

Durant un any els demandants no han rebut cap resposta de la Paeria, que incomplia així amb la seva pròpia normativa. Se’ls hi van unir els defensors del Museu Morera, que van llançar una altra petició d’Audència Pública i la Paeria va esgotar també el termini previst a la seva pròpia normativa sense dir ni ase ni bèstia als promotors.

Aquest dijous al migdia, poc després que els militants de la CUP fessin una roda de premsa per denunciar l’any d’incompliment de la Paeria davant les oficines de Cultura (amb trobada casual amb la regidora de Participació Ciutadana inclosa) l’alcalde Àngel Ros era preguntat en un programa de ràdio sobre el cas i sortia amb el següent anunci: hi haurà Audiència Pública. És a dir: qui vulgui audiència pública, ja sap què ha de fer: rodes de premsa i forçar els governants a funcionar a cop de micro, que sembla a vegades l’única manera de fer-ho.

Hores després, la Paeria emetia un comunicat on justificava el retard dient que en temps electoral no era pertinent fer una audència pública promoguda per un grup que es presentava a les eleccions. És evident que la CUP no és neutral i que agitar una solució popular per a les Basses forma part del seu programa. Però seguint aquest criteri profilàctic i de demagògia antipolítica, podem arribar a l’absurd que ni als plens ni als consells de districte ni en cap acte públic l’alcalde Àngel Ros ni el seu govern no haurien de tractar cap tema durant un any electoral perquè poden embrutar el procés. Afegint-hi, digue’m-ho també tot, que els cicles electorals són ja tan llargs i constants que es fa difícil de dir quan n’ha començat un i quan n’ha acabat l’altre.

El cas és que per fi la Paeria ha trobat oportú convocar una audència pública sobre les Basses i sobre el Morera. Benvingut sigui. Segurament servirà perquè la Paeria pugui aportar alguna novetat sobre aquests dos projectes. Ha tingut temps suficients per trobar-ne.

I segurament servirà també perquè els governants de Lleida perdin la por a un instrument que van fer en plena orgia de bonisme participatiu sense calcular que algun dia algú ho intentaria utilitzar no pas per a l’autocomplaença paternalista de la Paeria sinó en benefici ideològic propi. Faran l’audiència, donaran explicacions, els de la CUP podran fer el seu discurs, l’alcalde el seu, els grups de l’oposició també, potser fins i tot podran parlar els veïns,  i aquí no haurà passat res. Potser a la propera no hauran de deixar passar un any ni hauran de posar micros als morros de ningú per obtenir resposta.

Espanya desapareix del nomenclàtor de la Seu

Fa trenta-tres anys de la represa democràtica als ajuntaments i el nomenclàtor de molts municipis continua encara esquitxat de noms provinents del franquisme, posats allà per les autoritats del moment per esborrar qualsevol rastre de la història anterior al 1939.

L’estratègia de l’oblit els va sortir bastant bé perquè encara avui els catalans tenim problemes per trobar els referents que ens connectin amb una de les nostres èpoques més convulses però també de major modernitat  i creativitat. Els periodistes escriuen (escrivim) com si no haguessin existit la genial generació de periodistes i diaris dels anys trenta, els arquitectes van desconnectar durant dècades de la modernor i racionalitat de  l’escola de GATCPAC,  l’escola catalana ha hagut de dedicar molts esforços per retrobar la pedagogia avançada de Rosa Sensat,  en molts pobles i ciutats els veïns han donat per bons noms  de places i carrers que estan allà per amagar la seva memòria col·lectiva.

Aquesta setmana la Seu d’Urgell ha fet un pas positiu fent oficial del nom de plaça Patalín per a la que fins ara es deia plaça d’Espanya. Quan l’exèrcit espanyol va entrar a la Seu va trobar que es deia plaça de la República i va ser del primer que van canviar. Dilluns amb el vot de tots els regidors  del consistori, l’Ajuntament de la Seu ha decidit adoptar el nom de plaça Patalín, nom d’un bar que va existir durant el segle XIX i que s’ha mantingut com a nom popular de la plaça malgrat el que va imposar la dictadura.

Tot això passa en temps de nou convulsos, amb l’Estat plantejant-se aquests dies intervenir en els municipis de menys de 20.000 habitants que tinguin problemes financers. Racionalitzar els municipis i convertir els ajuntaments en petites gestories és un error gravíssim i un atac frontal a una part de la nostra malaguanyada sobirania com a catalans. Espanya surt de la plaça però pot tornar en forma d’interventors provincials.

Greu error. Els municipis administren matèrial sentimental, simbòlic i d’identitat de primera magnitud, coses que no es poden gestionar des d’un despatx funcionarial en una diputació situada a vuitanta quilòmetres de distància,  ni tampcoc  des d’un ministeri d’administracions públiques a 6oo i escaig. Als ajuntaments s’hi fa política de primera: és a dir, aquella política que més afecta més sensible és al ciutadà: indentitat, memòria, les arrels a un lloc, a un paisatge, a uns carrers, a un país. Mireu si és important, un ajuntament, que s”hi decieix el nom de les coses que ens són properes.  Segrestar la política dels ajuntaments amb l’excusa de la crisi és un retrocés de trenta-tres anys.

Guerra de guerrilles a Talarn

Ambient enrarit i discusions casernàries a Talarn. Avui al migdia els prínceps espanyols Felip de Borbó i Letizia hi entreguen els despatxos als alumnes d’una nova promoció de suboficials i quan facin el passamans es trobaran polítics i alcaldes i fins i tot algun general en la reserva en plena campanya de guerra bruta al voltant del futur, ben negre, de l’acadèmia i dels llocs de treball que genera.

El diari Segre portava ahir diumenge una explosiva carta pública del diputat del PP per Lleida al Congrés José Ignacio Llorens adreçada al general a la reserva Emilio Fernández Maldonado, un dels històrics dels 38 anys d’acadèmia al Pallars i avui afincat a Tremp. Fernández Maldonado havia retret a Llorens que no faci prou defensa davant del ministre del PP de l’acord de l’anterior govern espanyol perquè a Talarn hi haguessin cursos formatius d’emergències, amb conveni signat amb la Generalitat i tot, i acusava Llorens de no tenir ni idea del que significa l’acadèmia per a l’economia de la comarca.

Llorens, amb un to ofès, responia aquest diumenge a les “impertinències” del general acusant-lo d’estar ingènuament manipulat políticament i al servei d’una plantaforma presidida per un “separatista declarat” (l’alcalde de Talarn Lluís Oliva), i li recorda al general quines són segons ell les virtuds castrenses: la disciplina, la lleialtat, l’esperit de servei i la defensa de la unitat d’Espanya.

Ep! Atenció les files! L’al·lusió a la funció de les forces armades sobre la “unidad nacional” la repeteix diversos cops a la carta i no deixa de ser una clara amenaça, potser amb un cert punt de patetisme per la insistència, a l’ús de la força militar davant de qualsevol  procés, per democràtic que sigui, que la posi en qüestió. Que un diputat suposadament demòcrata faci virtud de l’amenaça de l’ús de la força contra decisions polítiques del poble que representa no hauria de passar amb tanta impunitat. També és curiós, dit sigui de pas, que no digui res de l’altra funció de les forces armades que li reconeix l’extemporani article VIII de la Constitució: la defensa de la independència i sobirania d’Espanya. Cosa aquesta que sí que es troba ara mateix amenaçada, amb l’economia intervinguda i les polítiques i pressupostos del govern espanyol sota vigilància extrema per part d’estrangers i que explica, entre d’altres, mesures d’estalvi extrem com el desmuntatge, gradual de moment, de Talarn. Però l’obsessió, és clar, és una altra: la “unidad nacional”.

De tot l’aspre enfrontament entre polítics i militars favorables a la continuïtat de l’acadèmia a Talarn, el paper de murri se l’endú l’astut alcalde de Tremp, el socialista Víctor Orrit. Va aconseguir a darrera hora que la ministra socialista Carme Chacón signés una ordre que salvava la cara del ministeri respecte el ja llavors fosc futur de Talarn, i ara observa per un costat com els dirigents del PP van a la grenya amb els militars i els alcaldes del territori i, per altre costat, com els  indepedentistes i convergents de la comarca s’han de posar s0ta l’aixoplug de la plataforma favorable al centre militar espanyol  nascuda, la plataforma, al voltant del poder socialista municipal de Tremp. Uns 800 llocs de treball entre directes i indirectes estan en joc i ningú no hi veu cap opció alternativa per a ells que mirar de defensar la permanència de Talarn empassant-se tots els gripaus ideològics que calguin.

Diumenge, el mateix dia que Llorens treia l’artilleria pesada contra el general Fernández Maldonado, el ministre Pedro Morenés deia en declaracions recollides per l’agència EFE que encara s’hauran de prendre decisions dures i que el futur de l’acadèmia de Talarn encara està per decidir, amenaçant doncs amb convertir en anècdota la continuïtat de quatre mesos més (d’octure de desembre d’aquest any) que el ministeri va anunciar fa un mes per apaivagar la polèmica.

Deia Sun Tzu a l’Art de la Guerra: “Si el teu oponent té un temperament colèric, intenta irritar-lo. Si és arrogant, fomenta el seu egoisme.  Si les tropes enemigues es troben ben preparades, intenta desordenar-les.  Si estan unides, promou la divisió entre les seves files”.  Aquest migdia, d’entre els militars i autoriats locals que saludaran als borbons espanyols, és molt probable que el millor estratega en la guerra de guerrilles de Talarn no porti uniforme.