A més de la intensa i emocionant solidaritat de tot Catalunya amb l’Empordà, aquests dies no han faltat alguns comentaris a les xarxes socials preguntant-se com és que aquest incendi rep tanta atenció mediàtica i social i en canvi en van rebre ben poca el de Rasquera o els del Pallars i la Ribagorça del mes de març. “Sobta la desigual reacció barcelonina quan es crema l’Empordà i quan es crema la Ribera d’Ebre”, escrivia dilluns al twitter el periodista Albert Sáez. D’altres també s’enrecordaven del de Gerri de la Sal i Castanesa. I alguns, molts menys, del de Cortes de Pallars.
Cal dir que les xifres avalen la importància dels incendis de l’Empordà en relació als altres produïts aquest any al Principat. La superfície afectada (més de 13.000 hectàrees ja en el primer dia, mentre que el de Rasquera hi van cremar 3.000 hectàrees, 400 a Gerri de la Sal i 1.500 a Castanesa, a la Ribagorça), l’afectació sobre zones habitades i grans vies de comunicació i, sobretot, la xifra de víctimes mortals i de ferits greus, justifiquen l’atenció i la solidaritat de tot el país. Però no tot ho expliquen els números. El de Cortes de Pallars va ser molt més gran i intents que el de l’Empordà, però el país que tenim molts catalans al cap s’acaba a la Sènia. I la situació de risc i el drama dels desallotjats i la pèrdua de patrimoni natural també es va viure al Pirineu, però amb molta menys atenció. No ho critico, però em pregunto si hi ha algun motiu perquè això passi.
Diuen els neuròlegs que el cervell humà té una imatge distorsionada de les diferents parts del cos, segons la importància sensorial que el cervell li atribueix. És a dir, segons el relat que el cervell fa de cada part del cos. L’esbòs d’un ésser humà segons el percep el propi cervell és el d’un ésser amb les mans, els llavis i els genitals de dimensions desproporcionades respecte la resta del cos. Tots els països pateixen una distorsió similar. Hi ha territoris sobrerepresentants en l’imaginari col·lectiu bé perquè hi viu més població, bé perquè hi estan dotats d’una èpica històrica o simplement que són percebuts per la psique nacional amb un simbolisme extra que els altres no tenen.
A Catalunya, la construcció nacional s’ha fet a partir de relats que connectaven la capital econòmica amb el Canigó a través del Llobregat i la Cerdanya. Primer va venir el relat romàntic de Verdaguer, després les cases adossades de la Cerdanya. El mateix amb el Vallès, el Montseny, l’Empordà de Josep Pla. La burgesia barcelonina, un cop assentada la seva capitalitat, va teixir un ample nucli de relacions amb determinats territoris amb autovies sentimentals creades inicialment per relats, per poesia, per èpica, per discursos que els han dotat de significat més enllà del propi valor patrimonial o econòmic o paisatgístic que ja tenien.
Les terres de l’Ebre, el camp de Tarragona, les terres de Ponent, el Pirineu més allunyat de la capital, són territoris en què encara no s’han produït amb èxit relats que el que abans anomenàvem la burgesia nacional i ara li podríem dir la societat civil culturalment influent hagin fet seus. Tard o d’hora s’haurà de fer. Als Estats Units aquesta revolució territorial la va la burgesia de l’Est als anys cinquanta i seixanta amb la generació Beat convertint a partir de nous relats el seu oest en un territori de llibertats i oportunitats, origen del posterior moviment contracultural i de l’esclat de la costa tecnològica del Pacífic dels anys vuitanta i noranta.
Més que autovies o aeroports, potser el que necessiten a Ponent, a l’Ebre o al Pallars són relats. Els relats no són una ximpleria. Els relats converteixen una regió rural més aviat pobra com la Provença en un destí turístic de primer nivell. El pagès de Belianes Josep Maria Escribà, un dels líders del Compromís per Lleida, fa temps que ho va predicant a Ponent. El dia que tot Catalunya senti la cremada de Gerri, de Rasquera o de la vall de Cofrents amb tanta intensitat com la de l’Empordà, el dia que tot el país pateixi igual pels desallotjats d’aquestes zones, serem llavors molt més país.