Fa trenta-tres anys de la represa democràtica als ajuntaments i el nomenclàtor de molts municipis continua encara esquitxat de noms provinents del franquisme, posats allà per les autoritats del moment per esborrar qualsevol rastre de la història anterior al 1939.
L’estratègia de l’oblit els va sortir bastant bé perquè encara avui els catalans tenim problemes per trobar els referents que ens connectin amb una de les nostres èpoques més convulses però també de major modernitat i creativitat. Els periodistes escriuen (escrivim) com si no haguessin existit la genial generació de periodistes i diaris dels anys trenta, els arquitectes van desconnectar durant dècades de la modernor i racionalitat de l’escola de GATCPAC, l’escola catalana ha hagut de dedicar molts esforços per retrobar la pedagogia avançada de Rosa Sensat, en molts pobles i ciutats els veïns han donat per bons noms de places i carrers que estan allà per amagar la seva memòria col·lectiva.
Aquesta setmana la Seu d’Urgell ha fet un pas positiu fent oficial del nom de plaça Patalín per a la que fins ara es deia plaça d’Espanya. Quan l’exèrcit espanyol va entrar a la Seu va trobar que es deia plaça de la República i va ser del primer que van canviar. Dilluns amb el vot de tots els regidors del consistori, l’Ajuntament de la Seu ha decidit adoptar el nom de plaça Patalín, nom d’un bar que va existir durant el segle XIX i que s’ha mantingut com a nom popular de la plaça malgrat el que va imposar la dictadura.
Tot això passa en temps de nou convulsos, amb l’Estat plantejant-se aquests dies intervenir en els municipis de menys de 20.000 habitants que tinguin problemes financers. Racionalitzar els municipis i convertir els ajuntaments en petites gestories és un error gravíssim i un atac frontal a una part de la nostra malaguanyada sobirania com a catalans. Espanya surt de la plaça però pot tornar en forma d’interventors provincials.
Greu error. Els municipis administren matèrial sentimental, simbòlic i d’identitat de primera magnitud, coses que no es poden gestionar des d’un despatx funcionarial en una diputació situada a vuitanta quilòmetres de distància, ni tampcoc des d’un ministeri d’administracions públiques a 6oo i escaig. Als ajuntaments s’hi fa política de primera: és a dir, aquella política que més afecta més sensible és al ciutadà: indentitat, memòria, les arrels a un lloc, a un paisatge, a uns carrers, a un país. Mireu si és important, un ajuntament, que s”hi decieix el nom de les coses que ens són properes. Segrestar la política dels ajuntaments amb l’excusa de la crisi és un retrocés de trenta-tres anys.