Etiqueta: Tremp

Un any de la Lira a Tremp

Diumenge 25 de novembre, el refundat Teatre de la Lira de Tremp va complir un any. Durant aquest primer any de nova vida s’hi han fet mig centenar d’espectacles (un a la setmana de mitjana) i hi han passat uns 16.000 espectadors en una població, Tremp, que amb prou feines supera els set mil habitants i que fa de capital de la segona comarca més despoblada de Catalunya. Si en féssim una mitjana, cada trempolí hauria passat dos cops pel seu teatre. Tres-centes cinquanta persones s’han abonat al club d’amics de La Lira per estar al dia de les novetats del centre i no perdre’s el més interessant que s’hi faci. Aquestes són les xifres i així les fem constar en aquest paper. Queda dit.
Però el teatre també ha aportat uns intangibles que no es poden quantificar. Se’l pot considerar un petit miracle en temps de crisi. En uns anys de progressiva desaparició a comarques de les sales tradicionals de cinema i en què els teatres antics s’havien quedat sense aportacions per tapar goteres i renovar butaques, la transformació de l’antic cinema del poble en una sala de teatre moderna i funcional fa aixecar una mica la moral als trempolins. La Lira era un antic teatre d’origen menestral, construït el 1935, i a finals del segle XX l’edifici havia entrat en una situació difícil a la qual la seva restauració ha posat remei. No tot és anar enrere.
També ha estat un revulsiu de Tremp en la seva reivindicació de capitalitat pirinenca. És un punt d’atracció cultural per a veïns del Pallars Jussà, del Sobirà i la Ribagorça. La falta de públic i de bons equipaments culturals al Pirineu ha estat sempre un gran maldecap per als gestors culturals. Només Vielha i la Seu d’Urgell havien aconseguit una certa programació potent en instal·lacions modernes i funcionals. Ara Tremp hi puja al carro.
El preu a pagar, però, és que el cinema de la veïna Pobla de Segur no ha pogut resistir l’escomesa i ha tancat en benefici de La Lira de Tremp. El cinema el gestiona el Circuit Urgellenc de sales de cinema a les comarques de Ponent i la Franja. Després d’un període de tancar sales o renegociar-ne les aportacions per mantenir-les, a Tremp han pogut fer tornar el cinema amb tres sessions a la setmana. En els temps que corren, no és poca cosa.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 30 de novembre de 2012)

Guerra de guerrilles a Talarn

Ambient enrarit i discusions casernàries a Talarn. Avui al migdia els prínceps espanyols Felip de Borbó i Letizia hi entreguen els despatxos als alumnes d’una nova promoció de suboficials i quan facin el passamans es trobaran polítics i alcaldes i fins i tot algun general en la reserva en plena campanya de guerra bruta al voltant del futur, ben negre, de l’acadèmia i dels llocs de treball que genera.

El diari Segre portava ahir diumenge una explosiva carta pública del diputat del PP per Lleida al Congrés José Ignacio Llorens adreçada al general a la reserva Emilio Fernández Maldonado, un dels històrics dels 38 anys d’acadèmia al Pallars i avui afincat a Tremp. Fernández Maldonado havia retret a Llorens que no faci prou defensa davant del ministre del PP de l’acord de l’anterior govern espanyol perquè a Talarn hi haguessin cursos formatius d’emergències, amb conveni signat amb la Generalitat i tot, i acusava Llorens de no tenir ni idea del que significa l’acadèmia per a l’economia de la comarca.

Llorens, amb un to ofès, responia aquest diumenge a les “impertinències” del general acusant-lo d’estar ingènuament manipulat políticament i al servei d’una plantaforma presidida per un “separatista declarat” (l’alcalde de Talarn Lluís Oliva), i li recorda al general quines són segons ell les virtuds castrenses: la disciplina, la lleialtat, l’esperit de servei i la defensa de la unitat d’Espanya.

Ep! Atenció les files! L’al·lusió a la funció de les forces armades sobre la “unidad nacional” la repeteix diversos cops a la carta i no deixa de ser una clara amenaça, potser amb un cert punt de patetisme per la insistència, a l’ús de la força militar davant de qualsevol  procés, per democràtic que sigui, que la posi en qüestió. Que un diputat suposadament demòcrata faci virtud de l’amenaça de l’ús de la força contra decisions polítiques del poble que representa no hauria de passar amb tanta impunitat. També és curiós, dit sigui de pas, que no digui res de l’altra funció de les forces armades que li reconeix l’extemporani article VIII de la Constitució: la defensa de la independència i sobirania d’Espanya. Cosa aquesta que sí que es troba ara mateix amenaçada, amb l’economia intervinguda i les polítiques i pressupostos del govern espanyol sota vigilància extrema per part d’estrangers i que explica, entre d’altres, mesures d’estalvi extrem com el desmuntatge, gradual de moment, de Talarn. Però l’obsessió, és clar, és una altra: la “unidad nacional”.

De tot l’aspre enfrontament entre polítics i militars favorables a la continuïtat de l’acadèmia a Talarn, el paper de murri se l’endú l’astut alcalde de Tremp, el socialista Víctor Orrit. Va aconseguir a darrera hora que la ministra socialista Carme Chacón signés una ordre que salvava la cara del ministeri respecte el ja llavors fosc futur de Talarn, i ara observa per un costat com els dirigents del PP van a la grenya amb els militars i els alcaldes del territori i, per altre costat, com els  indepedentistes i convergents de la comarca s’han de posar s0ta l’aixoplug de la plataforma favorable al centre militar espanyol  nascuda, la plataforma, al voltant del poder socialista municipal de Tremp. Uns 800 llocs de treball entre directes i indirectes estan en joc i ningú no hi veu cap opció alternativa per a ells que mirar de defensar la permanència de Talarn empassant-se tots els gripaus ideològics que calguin.

Diumenge, el mateix dia que Llorens treia l’artilleria pesada contra el general Fernández Maldonado, el ministre Pedro Morenés deia en declaracions recollides per l’agència EFE que encara s’hauran de prendre decisions dures i que el futur de l’acadèmia de Talarn encara està per decidir, amenaçant doncs amb convertir en anècdota la continuïtat de quatre mesos més (d’octure de desembre d’aquest any) que el ministeri va anunciar fa un mes per apaivagar la polèmica.

Deia Sun Tzu a l’Art de la Guerra: “Si el teu oponent té un temperament colèric, intenta irritar-lo. Si és arrogant, fomenta el seu egoisme.  Si les tropes enemigues es troben ben preparades, intenta desordenar-les.  Si estan unides, promou la divisió entre les seves files”.  Aquest migdia, d’entre els militars i autoriats locals que saludaran als borbons espanyols, és molt probable que el millor estratega en la guerra de guerrilles de Talarn no porti uniforme.

Lleida, regadius i aeroports

Han començat aquesta setmana a posar les canonades que portaran l’aigua del pantà de Sant Antoni fins als camps de la conca de Tremp, fins ara de secà i en un futur pròxim de regadiu. L’obra arriba cent anys tard. Els regs van ser una compensació que la Barcelona Traction Light and Power Company Limited, la Canadenca, va oferir als pagesos de la conca de Tremp a canvi de les terres inundades amb l’embassament de Sant Antoni, de la construcció del qual aquest 2012 es compleixen cent anys. Però els regs no es van fer mai, i finalment ha estat la Generalitat qui n’ha acabat heretant el compromís i els ha començat a fer ara. De moment, una partida de dos milions d’euros per a un primer tram de menys d’un quilòmetre de canalització.

Què tenen les inversions en regadiu que aguanten bé les crisis? La gran transformació de Ponent, el canal Segarra-Garrigues, amb 1.500 milions d’euros de pressupost, és l’única obra de l’Estat que no ha experimentat cap retallada a Ponent. Tampoc la Generalitat afluixa en la seva aportació. També es tracta d’un projecte antic, ja previst als anys seixanta, i la seva realització persisteix entre els cadàvers d’altres projectes d’obra pública qui sap si més urgents. El model sembla clar: que Ponent continuï sent la reserva agrícola del país, mentre el cor industrial i de serveis continua a la costa.

A les terres de Lleida hi ha hagut dues formes de créixer en moments de bonança. La urbanita i la rural. La primera ha estat impulsada des de la capital, amb una modernització basada més en la façana que en un canvi de model de creixement real, que té en l’aeroport d’Alguaire, el futurista palau de congressos de la Llotja o els edificis per a empreses del parc del Gardeny les grans icones. Dirigisme polític i grans aportacions de diner públic tot esperant (o, més ben dit, sense haver esperat prou) que el sector privat aeronàutic, turístic o agroalimentari s’hi enganxarà per art de màgia. No ho ha fet i ara, sense diner públic, aquestes icones parlen d’allò que volíem ser i no pas allò que som.

El segon model és l’aposta pel regadiu, la productivitat intensiva perquè els propietaris rurals es mantinguin al territori i no el desertitzin. No hi ha ambició de canvi, però sí interessos llargament establerts, fins i tot envellits, que es volen mantenir.

Tots dos models tenen una gran dependència del diner públic. En cap cas s’hi compta amb la necessitat d’una veritable transformació de les estructures productives de Lleida. No hi va haver burgesia industrial i això obliga a un esforç extra que superi el dilema entre el despotisme il·lustrat de la Lleida funcionarial i la consolidació de vells interessos agraris. Algunes veus comencen a fer-ho. Compromís per Lleida plantejava un ús del Segarra-Garrigues que desenvolupi altres sectors i cridava a buscar un paper actiu de Ponent dins de Catalunya. Entre els regadius i l’aeroport, hi ha entremig moltes coses a fer.

(Publicat a El Punt Avui el 8 de juny del 2012)