Ens esperàvem un xoc de trens en el moment culminant del procés del dret a decidir, però el que hi ha hagut primer és un xoc de fiscals. I quin xoc. Apartin les criatures: l’Estat no va de broma i a les seves sales de comandament sembla que n’hi ha alguns a qui els encanta l’olor de toga cremada al matí. La reacció fulminant contra unes declaracions pulcres i moderades del seu fiscal en cap a Catalunya demostra fins a quin punt són importants per a l’Estat espanyol les qüestions estrictament legals del procés i no admet cap mena d’esquerda.
Unes qüestions, les legals, que des de l’altra banda sempre acabem menystenint alegrement amb la consideració que tot anirà rodat si el dia D tenim del nostre costat les majories democràtiques, si hem demostrat capacitat i ganes de negociació, i si a més a més som capaços d’explicar-ho tot a l’exterior. Ens podran dir de tot excepte pessimistes. Ha plogut molt des que Francesc Pujols va dir que els catalans algun dia ho tindríem tot pagat, però encara ens resistim a creure que allò era una ironia. Igual que el Barça, el catalanisme ha perdut els darrers anys el derrotisme tribunero. Ara alces una estelada i hi surt un optimista irreductible. Però ja podem gratar-nos la butxaca i buscar uns bons advocats. O, més aviat, uns bons ambaixadors. Perquè fa la sensació que la batalla dels fiscals és en realitat la batalla per la imatge que es vol enviar cap a l’exterior. Mantenir el debat durament bloquejat en l’àmbit legal evita que entri en l’àmbit de la negociació política per una consulta pactada. I, sense diàleg polític previ, qualsevol pas endavant dels catalans serà presentat a l’exterior per l’Estat com un cop d’estat. És la seva estratègia.
La sort és que se’ls veu de lluny. La cúpula de la justícia està tan dirigida per la política que alces una toga i apareix, amb perdó, un ministre.
(Publicat a El Punt Avui el 6 de març del 2013)