Està escrit en algunes cròniques de la celebració de la lliga 2012-2013 que els calçotets de Piqué van sortir volant de l’autobús descobert que transportava els jugadors del Barça per Barcelona. La peça tèxtil va caure sobre la multitud i no se n’ha tornat a saber res més. Gran lliçó per a governants maquiavèlics: un poble eufòric pot metabolitzar qualsevol cosa, sigui roba íntima o una pujada d’impostos. També Carles Puyol va llançar la samarreta i els mitjons a la multitud eufòrica que rebia els campions al ritme de música enganxosa i llaunes de cervesa que repartia un patrocinador.
Una celebració tan dionisíaca de la victòria fa pensar en la Grècia clàssica. Llavors, els campions d’Olímpia eren rebuts com a herois a les seves ciutats, feien un passeig triomfal enmig de l’aclamació general, els poetes els dedicaven uns versos adornats amb una èpica sobreactuada, i els governants els perdonaven el pagament dels tributs. Si fa no fa, com ara. A les Antestèries, després d’haver obert els càntirs de fang i haver-los buidat de vi, la multitud pujava a Dionís dalt d’un gran carro amb forma de vaixell i el passejava per la ciutat enmig de la disbauxa popular. Hi havia un concurs de bevedors, s’havia de beure un gerro de vi tan ràpid com es pogués a partir d’un toc de trompeta i tot plegat culminava amb una hierogàmia general impossible de descriure en horari infantil. Venim d’allà.
Alguns trobaran excessius els calçotets voladors i els balls ebris del Barça. Entre una celebració tan cívica i pulcra com Sant Jordi i una de bellesa tel·lúrica com Sant Joan, la festa pagana blaugrana acostuma a oferir postals poc atractives en horari infantil. Paciència: amb una crisi tan dura i amb un poble que fins ara ha hagut de metabolitzar tantes derrotes, ja convé acostumar-se a guanyar. Encara que sigui amb els calçotets a l’aire. Ni a l’Ítaca blaugrana, ni a les altres, s’hi pot arribar sempre vestit d’etiqueta.
(Publicat a El Punt Avui el 15 de maig del 2013)