És curiós com la gent que més malament ho passa és la que ens dóna una major impressió de fortalesa. Encara que per dins no puguin més. Volem veure en el seu patiment una èpica que converteixi la duresa de la seva experiència en un relat moral que sigui fàcilment integrat en la nostra vida i assumit sense gaires trastorns per la nostra consciència. “Que bé que ho portes”, “ningú no ho diria”, “admiro el teu optimisme”. He conegut una dona forta que aguanta amb estoïcisme aquestes paraules mentre es mossega la llengua i es pregunta com s’ho farà aquell mes per pagar el lloguer i evitar el desnonament i perdre la custòdia dels fills. Professionals en atur de llarga durada, classes mitjanes empobrides de sobte, petites xifres dins les estadístiques econòmiques que s’esperen a casa amb el cor esquerdat per la por al futur immediat. Si ells ho aguanten, ens consolem, nosaltres també ho podrem fer, si es dóna el cas. El somriure esforçat que ens dedica la dona forta quan li donem ànims i ens acomiadem ens permet a nosaltres tornar a casa amb l’expiació dels nostre precari però de moment suficient benestar.
Durant el 2013 es van produir a Catalunya 35.000 desnonaments de famílies que ja no podien pagar el pis. Segons les dades del juliol, 568.000 catalans estan aturats, 312.000 d’ells de llarga durada. No entren aquí els autònoms que sobreviuen amb la respiració assistida de factures que sempre es cobren més tard del que tocava, ni els joves que quan acaben la carrera ja no es molesten a apuntar-se a l’atur, sinó que marxen per almenys aprendre fora algun idioma.
Si en aquest context encara no s’ha produït cap revolució és perquè la gent té una paciència i una bona fe infinites, i perquè el país està ple de dones i homes forts per fora que, en silenci, són els veritables herois que fan que no caiguin ells mateixos, ni tota la resta amb ells. Fins que no podran més.
(Publicat a El Punt Avui el 29 d’agost del 2014)