Mes: setembre de 2014

‘Whatsapps’

julio-iglesias-311211-472x300Ho fa el pobre i ho fa el ric, ho fa l’alcaldessa i l’aturat, també el senyor bisbe, i la guapa del mercat. Tots fan anar el Whatsapp. Fins i tot el president de govern que ens amenaça des de la pantalla de plasma amb el més estricte compliment de la llei, es dedicava fa poc a enviar whatsapps de suport a un extresorer presidiari enxampat amb muntanyes de diner negre a Suïssa. “Ánimo, Luis.” Així parla en la intimitat l’imperi de la llei i la Constitució. El seu cap de gabinet, Jorge Moragas, també enviava whatsapps a l’exjove de l’exmolt honorable on es barrejava la conspiració juridicopatriòtica i el flirteig de bar d’extraradi. Salva Espanya i et faré un monument al teu cos, nena.

Així les coses, caldrà demanar als polítics alguna cosa més que una declaració de béns cada cop que entrin o surtin d’un Parlament o d’un govern. Hi ha més perill en les interioritats dels seus mòbils que no pas en l’opaca enginyeria fiscal que embelleix tantes declaracions d’hisenda. En l’era analògica els historiadors podien fer belles monografies sobre el pensament polític de Churchill, Roosevelt o De Gaulle a partir de la correspondència personal i els pensaments manuscrits que ells i els seus secretaris deixaven pulcrament preparats per a la posteritat. Avui, la missatgeria ràpida ens deixaria d’ells un rastre de mesquineses, tirades de canya, cinismes diversos i acudits amb foto de Julio Iglesias. És el material del qual està feta la privacitat humana i per tant també el poder i els engranatges que el mouen.

I no només del poder. Aquesta setmana, a Lleida, la ignorància i les baixes passions s’han propagat a la velocitat d’un virus arran de l’apunyalament de cinc persones la tarda de dilluns. Van córrer pels grups de Whatsapp versions increïbles sobre gihadistes organitzats que actuaven en grup i notícies d’altres ferits produïts a cinquanta quilòmetres de distància, quan en realitat havia estat un estudiant de 21 anys amb càrrecs per una anterior agressió racista a Logronyo. La paranoia col·lectiva va durar més de vint-i-quatre hores, suficient per adonar-nos que una part important de la societat té un problema de por cap a alguns col·lectius immigrats i caldrà treballar-hi. I també que els whatsapps cal fer-los anar amb cura. Però això últim té difícil solució: tant si ets un ministre salvant Espanya o un pencaire a qui agraden els acudits visuals, continuaràs enviant ximpleries per Whatsapp, i ho saps.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de setembre del 2014)

Kafka a la V

115703_franz_kafka_vAquesta petita i tranquil·la revolució de vellut que els catalans, a la kafkiana manera, hem anat anomenant procés, té com totes les revolucions la capacitat de desmuntar construccions mentals i legals aparatoses però que en realitat tenien la consistència d’un castell de cartes. Sentir ministres espanyols fent prediccions exactes sobre caigudes del PIB i nombre d’aturats i navegacions sense rumb en l’espai exterior que patirà una Catalunya independent, quan ells mateixos van ser incapaços de predir la tempesta de deute, atur i caiguda de prestigi internacional del seu propi país, produeix el mateix efecte que el rei petulant que desfila nu davant dels seus sorpresos però encara atemorits súbdits.

Una de les conseqüències de començar una subversió és comprovar, astorat, com se subverteix i es desmunta la lògica del dominador, fins llavors tan congruent i tan incontestable. El senyor Josef K. no sabia de què l’acusaven, ni tan sols sabia del cert si l’acusaven o no, però l’angoixa el paralitzava en un laberint de tribunals, por, opressió i culpa del qual no sabia sortir. Així hem estat durant uns quants anys i tot sembla que la gàbia mental s’ha esquerdat definitivament. Ara ens voldrien encara com l’agrimensor K. d’El castell, demanant constantment permís a la porta d’entrada i rebent la negativa com a resposta un cop i un altre, però comencem a sospitar que en realitat només calia passar-hi cap dins i llestos. El poder deixa de ser-ho quan el súbdit deixa de creure-hi.

Després de tres diades consecutives multitudinàries, la conclusió és que el país ha canviat i el que estem vivint no és un procés sinó una metamorfosi. Kafka, l’escriptor de la crisi de sentit i la soledat i l’angoixa de l’home de principis del segle XX, també va fer una novel·la amb aquest títol. És possible que ens hagi passat una mica això: un dia vam anar a dormir com un marxant de betes i fils de províncies, i l’endemà vam despertar convertits en una altra cosa: un insecte incòmode per al poder de l’Estat, però una pacífica, bella i colossal V de vot i democràcia per a la gent.

(Publicat a El Punt Avui el 12 de setembre del 2014)