Mes: octubre de 2014

Vodka

dovlatovSerguei Dovlàtov va ser periodista, alcohòlic, jueu, descregut, traficant, promiscu, dissident irreverent i vigilant d’un camp de presoners de la Rússia soviètica. És el còctel perfecte per conèixer a fons l’ànima humana i poder-la explicar en uns relats breus com dards afilats i d’una ironia tan negra com divertida i lúcida. Quan ho llegeixes no pots parar de somriure horroritzat, i sents la compassió profunda que amaga la burla d’un sistema tan absurd: per servir el règim amb total lleialtat i sentit del deure calia estar bastant sonat. A La zona, Dovlàtov descriu la seva experiència com a vigilant de presos comuns i una de les conclusions que en treu és que els carcellers no es distingien gaire dels presoners. Tan irracional resultava el món de dins com el de fora. Tots estaven una mica faltats.

Un altre escriptor, Vladímir Bukovski, va relatar com als dissidents polítics de l’etapa soviètica els tancaven en psiquiàtrics i els tractaven com a malalts mentals. Era d’una lògica simple i absurda: com que no podia ser que algú amb el cap ben moblat dubtés de les bondats del règim, qui ho feia era un malalt, tenia una obsessió, somiava disbarats i perseguia quimeres i derives impossibles. Els sona, això? Bukovski va registrar fins a 350 presos polítics que van rebre electroxocs i altres tractaments per guarir-los de pensar diferent. Franco també. El dictador espanyol va tancar presoners republicans en hospitals psiquiàtrics de Sevilla i València.

Amb tots aquests precedents, encara no entenc que cap demòcrata espanyol no posi el crit al cel davant del constant i perillós ús del llenguatge que la premsa i la política espanyola fan servir respecte de la voluntat política de molts catalans de viure en un estat independent. Dia sí dia també se l’anomena “deriva irracional”, “obsessió malaltissa”, “bogeria nacionalista” o “basta manipulació dels sentiments”. Tractar els dissidents com a bojos o menors d’edat és un tic fúnebre que estalvia als unionistes haver de debatre d’igual a igual amb una opció, la de la independència, que pot ser tan respectable, adulta i racional com la seva contrària. Inflats de suposada lleialtat i sentit del deure, es converteixen en realitat en fúnebres carcellers que no es distingeixen gaire de la irracionalitat que ells creuen veure a l’altre costat de la tanca. Calen glops de tolerància i lucidesa en redaccions i gabinets de partit. Cambrer: una mica de vodka, sisplau.

 (Publicat a El Punt Avui el 31 d’octubre del 2014)

Llibertat

barriNo es mira gaire TV3, de manera que per aquesta banda no l’han pogut adoctrinar gaire. Ni tan sols se la mira quan hi ha futbol, ja que passa força del Barça, cosa que el fa immune a la politització esportiva. La televisió de casa, quan està engegada, o bé emet dibuixos infantils perquè, des que s’ha jubilat, els fills no paren de deixar-li els néts dia sí dia també, o bé canals en espanyol amb pel·lícules de sobretaula diària i debats polítics de cap de setmana en què sempre parlen d’órdagos i sovint hi conviden l’Albert Rivera.

No va néixer en una masia a prop de Ripoll, ni en un doble àtic amb servei a Sant Gervasi, ni en un barri catalanista de la Barcelona menestral. Ho va fer en una caseta de l’horta de Múrcia, entre bancals i llimoners, sentint la remor de l’aigua de les séquies, ara fa sis dècades i mitja. A l’escola no li ensenyaven una història manipulada pel catalanisme ni l’obligaven a parlar en català, sinó tot allò que el mestre bonament podia ensenyar entre cants del Cara al sol i lliçons de formación del espíritu nacional. Alguna cosa sí que hi devia aprendre perquè finalment va poder estudiar ell mateix de mestre, va trobar xicota i quan va ser el moment de posar-se a treballar de mestre va resultar que l’enviaven a Catalunya.

Franco agonitzava i afusellava, i finalment va morir, però la dictadura cuejava. A l’escola de barri obrer on l’havien destinat, el director era un home del règim. Però els mestres joves volien fer-hi canvis. Entre aquests, el d’ensenyar en català, un idioma que ell tot just entenia. No havia militat en res, no tenia experiència en comitès ni lluites. Però com que ho veia just, amb un engany va aconseguir la firma del director franquista per convertir aquella escola en una de les primeres de Barcelona a ensenyar en català. Van venir els fills, els va criar el millor que va saber, va fer la feina com tocava. Li agradava la democràcia naixent i la llibertat que permetia, havia votat sí a la Constitució i a l’Estatut, mai no ha sabut per on cau el Fossar de les Moreres i cada estiu ha tornat sens falta a l’horta on havia nascut. Li va agradar Suárez, també el primer Felipe, d’Aznar ni el primer ni l’últim, i el van decebre Zapatero i la disbauxa de l’Estatut. I un dia es va trobar que ves, que potser sí, que calia fer un pas. Per això demà serà en una taula de Súmate en un poble del Maresme, explicant si fa no fa això, i forma part de l’exèrcit pacífic, anònim i imbatible, que, tot i els errors i dubtes de la política, ens porta de pet a la llibertat.

(Publicat a El Punt Avui el 17 d’octubre del 2014 )

Paper oficial

papersCom més coses se saben del cas d’Ebola de la infermera voluntària de Madrid, més escandalós resulta tot el que l’envolta i més descrèdit s’afegeix al dels protocols i normes de seguretat oficials. A totes les institucions dels països del nostre entorn els agrada redactar plans de contingència i legislar sobre normes de seguretat que tenen el poder sedant de fer-nos confiar que som un món segur i que els que gestionen tenen prou coneixement i responsabilitat per confiar-los el que sigui, ja sigui el tractament d’una malaltia infecciosa excepcional, com la gestió dels residus o el bon funcionament del trànsit urbà. Però només cal veure com han reaccionat els caps de la medicina madrilenya, que només veure una escletxa per treure’s responsabilitats de sobre i culpar la infermera del contagi no han dubtat a fer-ho, demostrant que són, literalment, uns irresponsables.

Quan els redacten i els fan complir són persones irresponsables, el BOE, el DOGC, els informes de l’OMS o qualsevol altra paperassa oficial es converteix en una obra de ficció que recrea un món ferm i segur mentre fora de les seves pàgines un guant contaminat, un davantal no homologat, una ambulància que no es posa en quarantena ens porten a la crua realitat. “Va ser un accident” és el recurs literari més utilitzat per uns autors que a vegades semblen més preocupats a vendre best-sellers electorals que no pas a fer una obra que resisteixi el pas del temps.

No se’n salva cap paper, per molt sagrat que sigui per a alguns: a la Constitució espanyola s’hi llegeix, entre altres girs i imatges retòriques, que tothom té dret a un habitatge digne, però els que després s’han dedicat a governar s’ho han pres com si fos una llicència literària mentre han aprovat lleis de sòl que inflen plusvàlues. També els partits redacten codis ètics que alguns dels seus membres se salten sense escrúpols. El pròxim cop que algú redacti normes i protocols de seguretat en algun paper oficial, que hi posi les garanties que es compleixi o, si no, l’enviï a un concurs literari. Amb la salut no s’hi juga.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’octubre del 2014)

Pornografia

300Hi ha notícies que només s’haurien de difondre en horari nocturn i en versió codificada per evitar l’estupor de les ànimes delicades. Lectors sensibles, deixin de llegir ara que hi són a temps, perquè la cosa va d’aquests vuitanta-cinc consellers de CajaMadrid, ara Bankia, que es van cruspir ells solets quinze milions d’euros a través de targetes de crèdit que l’entitat posava a la seva lliure disposició: una mena de sobresou ocult lliure d’impostos que els permetia una orgia de mariscades, hotels i viatges a París amb la dona o la querida. Aquests consellers, nomenats per partits i sindicats, eren els que havien d’avalar cada any els informes de gestió que redactaven els que els havien donat les targetes, uns informes que donaven llum verd a operacions de crèdit monstruoses que permetien mantenir i multiplicar les desmesurades ba-canals d’obra pública de la comunitat autònoma suposadament més neoliberal de les espanyes. Pornografia pura.

A Catalunya no podem presumir gaire. L’únic que podem dir al nostre favor és que aquí, pel que es veu, la pornografia politicofinancera anava amb condó, amb el profilàctic DOGC cobrint de legalitat les envestides creditícies i urbanístiques amb què alcaldes i consellers disseminaven plusvàlues residencials i equipaments de disseny arreu del país. Consellers d’Agricultura convertits en constructors de les obres que ells havien adjudicat, un expresident irat amb diners sense declarar a Andorra i amb la família investigada amb fruïció per les clavegueres de l’Estat, teatres municipals d’òpera d’arquitectes internacionals que s’han de llogar per a batejos i casaments, i caixes d’estalvis arruïnades i sostingudes artificialment per l’Estat és l’herència que ens ha deixat la prodigiosa primera dècada del segle.

Ja es veurà què fan a Espanya amb els consellers de Bankia lubricats amb targeta gratuïta. Ja decidiran. A Catalunya, fóra bo que l’anomenada transició nacional ens portés a una nova etapa en què ningú no confongués l’eròtica del poder amb la pornografia de la impunitat.

(Publicat a El Punt Avui el 3 d’octubre del 2014 )