Mes: gener de 2015

Circumloqui

Reaccions-sobre-LAPAO-Twitter_ARAIMA20130506_0193_9El govern d’Aragó ha eliminat la darrera referència al català que hi havia en la seva legislació. Es tracta de la llei de patrimoni cultural aprovada el 1999, en la qual es reconeixien el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’Aragó. Aquella llei, aprovada sota un govern del PP que encara no havia descobert els suposats rèdits electorals del blaverisme explícit, obria les portes a una futura normalització legal de les dues llengües. Els més optimistes fins i tot somiaven en el seu reconeixement com a llengües oficials en la reforma de l’Estatut d’Autonomia aragonès. Izquierda Unida i Chunta així ho desitjaven. Però el PSOE, quan va governar, no es va atrevir a anar tan lluny. Marcel·lí Iglesias va aprovar el 2009 una llei de llengües que reconeixia el català i l’aragonès però no els atorgava caràcter oficial.

Ni així. El retorn del PP al govern aragonès el 2011 ha estat d’una virulència anticatalana implacable, competint amb els seus socis del PAR en la persecució de qualsevol rastre de catalanitat a les comarques de la Franja. La llei de llengües socialista va ser ràpidament substituïda per una altra que inventa un circumloqui absurd per denominar el català (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental, que forma les sigles del famós lapao) i un altre també per a l’aragonès, víctima col·lateral de la persecució institucional contra el català de la Franja. També s’han desmuntat premis literaris i activitats culturals en català que impulsava el govern d’Aragó, i algunes escoles de la Franja han començat a rebre instruccions per canviar de nom l’assignatura optativa de català. Ara, a punt d’enllestir una legislatura que el PP tindrà complicat de repetir, el govern ha esborrat el darrer rastre legislatiu del català.

Mentrestant, el Parlament català aprovava dimecres la nova llei d’Aran, on es reconeix l’Aran com a realitat nacional occitana, la seva llengua com a oficial a tot Catalunya i el dret dels aranesos a decidir lliurement el seu futur. Al nacionalisme espanyol li agrada presentar la Val d’Aran com a víctima d’una Catalunya incapaç de tenir amb les seves minories el respecte que reclama per a ella mateixa, i que si els aranesos poguessin, preferirien pertànyer a Aragó. De moment, però, ja tenen reconegut per part de Catalunya el dret a fer-ho. Bon viatge als amics aranesos, si mai ho fan. I, sobretot, millor sort que nosaltres quan la seva llengua sigui rebatejada amb un rocambolesc circumloqui legal.

(Publicat a El Punt Avui el 23 de gener de 2015)

Humor

grafitiAixò de la independència es va convertir en una cosa seriosa quan va començar a vessar humor per totes bandes. A Madrid van saltar les veus d’alarma en el moment que la independència va deixar de ser un assumpte d’assemblees malhumorades i declaracions d’èpica voluntariosa, per donar pas a les conyes i gracietes, als acudits cruels i als comentaris enginyosos, a les ironies i als esquetxos de televisió farcits d’una encantadora mala llet. No sé com acabarà això del procés, però el que queda clar és que, fins i tot en el pitjor dels casos, haurà estat una revolta de riures i somriures amb què haurem demostrat com de civilitzat pot ser el desig, tan humà i universal, de canviar la pròpia història. Qui no es consola és perquè no vol.

A les Borges Blanques hi viu un dels grans activistes del bon humor del procés, Jordi Calvís, dissenyador gràfic, il·lustrador, membre de la cooperativa Antaviana i autor de moltes de les icones gràfiques que l’ANC ha fet seves. L’humor de Calvís és fresc, intel·ligent i descarat, i tant servei fa per promocionar les popes de les dones lleidatanes o per rendir honors sarcàstics als herois indepes com Jiménez Losantos i Rodríguez Ibarra que des de l’espanyolisme ajuden la causa independentista amb la seva agressivitat i nul·la empatia. Calvís tant és capaç d’inventar-se en quinze minuts en una conversa de Twitter el disseny d’un grafit que ara es pot veure a les parets de tot Catalunya (el del jove amb un sobre que avisa que té un vot i no dubtarà a fer-lo servir), com de muntar per sorpresa una urna gegantina i portar-la a la V de la Diada. Ara va una mica aclaparat amb la idea de muntar l’enciclopèdia il·lustrada del procés. Ja té un centenar de periodistes i il·lustradors voluntaris disposats a col·laborar, assenyalant els 99 moments clau del procés fins ara, i en Calvís busca aquests dies quina és la millor manera de finançar i executar el projecte.

Ahir Europa intentava pair el brutal assassinat dels humoristes i vigilants de la revista satírica Charlie Hebdo. L’humor i la creativitat són enemics del fanàtic perquè fan humà, relatiu i familiar allò que alguns voldrien intocable i fonamental. Si Europa ha sobreviscut fins ara a la seva història tèrbola i fatal ha estat perquè hi ha posat de tant en tant una mica d’humor i intel·ligència. Ja sigui en una enciclopèdia sobre elprocés català o sobre el progrés de la humanitat sencera, l’humor hi hauria de tenir reservada una entrada pròpia i fonamental.

Foto: El grafit del 9N en una paret, ideat per  Josep M. Ganyet i Jordi Calvís

(Publicat a El Punt Avui el 9 de gener de 2015)