Mes: febrer de 2015

Mirall

broken_mirror_girl_2_by_feather_child-d349xwbLes petites esquerdes que s’estan produint en el sistema polític català arriben a cada cop més partits i institucions. Ens pensàvem que això de les revolucions era una cosa terriblement grandiosa i brutal però, almenys la nostra, s’assembla més a un mirall que s’esmicola molt lentament mentre encara el fem servir per pentinar-nos, fer ganyotes, mesurar el pas del temps en el nostre rostre i ajustar-nos la corbata o el fulard cada matí com si res important no estigués passant excepte el pas normal de la vida. La revolució que significa la ruptura de Catalunya amb Espanya, de moment mental, discursiva i de paradigma polític i ja veurem si definitiva si una majoria ho vol, és tan suau, menestral i de classe de mitjana que només gosa manifestar-se en sobretaules de diumenge, manifestacions coloristes i divorcis més o menys lents i més o menys ordenats en les cúpules dels partits o entre aquests i els seus votants.

Ahir a Lleida es va produir una ruptura sonada entre l’alcalde, Àngel Ros, i la seva primera tinenta d’alcalde, Marta Camps, després d’un any i mig de desavinences que a penes sortien de l’àmbit domèstic i que finalment han esclatat en un enfrontament inusual, amb escarni públic de factures vergonyants (36.000 euros en un any en corbates i fulards de disseny per quedar bé amb els clients, col·laboradors o amics de la Paeria) o l’exhibició impúdica d’aspiracions personals (Camps volia ara ser ella l’alcaldessa i per això ha actuat amb despit, va desvelar l’alcalde).

Vostès poden objectar que aquesta esquerda de Lleida no té res a veure amb els esdeveniments de la revolució de vellut catalana, sinó amb disputes pel poder local en un moment. Però en realitat tot està connectat. Segurament res d’això no hauria passat a Lleida si el PSC nacional no hagués expulsat els seus sobiranistes i, per tant, no hagués arraconat Ros, obligant-lo a deixar la política nacional i a centrar-se en l’alcaldia de Lleida com a única opció per continuar viu en política. Una esquerda marginal, produïda de retruc i sense voler. Però una esquerda més. I, mentrestant, la vida passa davant del mirall.

 

(Publicat a El Punt Avui el 20 de febrer de 2015)

La província s’esquerda

Fa uns dies aquest digital entrevistava l’il·lustrador Jordi Calvís, que des de les Borges Blanques produeix el material gràfic de l’Assemblea Nacional Catalana i que a través de les xarxes socials fa circular dissenys i acudits gràfics que han donat la volta a tot Catalunya. He vist grafits amb dissenys seus en parets de Barcelona, del Maresme, de Girona i de Lleida.

Emili Bayo també ha aparegut aquestes setmanes en els titulars. L’escriptor lleidatà ha guanyat el premi Crims de Tinta de novel·la negra amb Puta Pasta. La novel·la, que editarà RBA les pròximes setmanes, desenvolupa una trama sobre crims, política i corrupció ambientada a Barcelona.

Un tercer nom: Francesc Canosa. Periodista nascut a Balaguer, escriptor, productor audiovisual i professor d’universitat, resident ara a Barcelona. Acaba de publicar Fumar-se el franquisme, un conjunt de cròniques que descriuen la indústria tabaquera clandestina que es va desenvolupar als anys quaranta i cinquanta d’esquenes al règim franquista al pla de Lleida, convertida en un mena de Cuba secreta que desafiava el monopoli de tabaquelera i proveïa de caliquenyos d’estraperlo tots els fumadors d’un país vençut, empobrit però amb aquell esperit d’anarquista de bar i ateneu obrer sempre viu. Ho publica l’editorial barcelonina Ara Llibres.

Els tres noms, Calvís, Bayo, Canosa, em semblen tres grans exemplars de la ruptura que s’està produint des de fa anys a les terres de Ponent. S’estan esquerdant les fronteres de la província. El talent no té problemes per anar i venir de la Panadella i conquerir el país si té prou ambició. No valen les excuses provincianes que per un Lleida ja està bé, o que la capital ens ignora i ens menysté, quan el tauler de joc és tot el país, i més enllà i tot. No hi ha fronteres, exceptes les mentals. Sovint tinc la sensació que aquestes excuses només volen perpetuar els petits interessos dels que manen la província en els àmbits cultural, mediàtic, polític i econòmic i volen continuar fent-ho sempre, encara que sigui al preu de deixar sense espai a la novetat i el talent.

Un escriptor de Lleida escrivint amb èxit sobre Barcelona, un il·lustrador de les Garrigues escampant el seu art per tot Catalunya des del seu estudi de les Borges, un periodista de Balaguer que des de Barcelona recupera una sorprenent història silenciada i que situa les terres de Ponent en el centre de la tenacitat supervivent de la Catalunya del franquisme: tres exemples que la província i el provincianisme, com tantes altres coses, també s’estan desfent.

 

(Publicat a Nació Lleida el 17 de febrer de 2015)

Pizza

llamada-viral-maltrato--644x362Com a Catalunya per Cap d’Any, la retransmissió televisiva de la final de la Superbowl americana és el moment de màxim dispendi i creativitat publicitària de les grans marques. Va ser el darrer cap de setmana de gener i un dels anuncis més comentats ha estat el d’una ONG contra la violència domèstica i els abusos sexuals. L’anunci mostra un pis on es pot deduir que hi viu una parella. Les imatges alternen detalls de vida quotidiana amb d’altres d’inquietants: plats bruts a la pica i uns llibres sobre la catifa de la sala d’estar; un llit conjugal desendreçat i la marca d’un cop a la paret; la llum d’un televisor i el retrat d’ella a terra amb el vidre trencat.

Mentre veiem això, sentim una trucada al telèfon d’emergències en què una dona, després de donar la seva adreça, demana una pizza. L’operador creu que és una broma i li recorda que està trucant al servei d’emergències. Ella respon que sí, i li demana que la pizza sigui de pepperoni. L’operador li repeteix que truca a emergències, i li pregunta de nou si en té alguna. Ella respon de seguida: sí. I li demana quant trigaran a portar-li. L’operador entén de sobte del que es tracta. Li pregunta si no pot parlar perquè hi ha algú amb ella, i ella contesta amb un sí breu i sec. No era una pizza, el que volia. Es tracta d’una trucada real que es va produir fa uns mesos. L’operador d’emergències va enviar una patrulla al pis i van trobar una dona amb signes d’haver estat apallissada i un home begut. El van detenir.

La trucada diu molt de l’enginy desesperat de la dona per fer-se entendre sense aixecar de nou la ira de l’energumen que l’acaba d’agredir, i la intuïció o bona formació de l’operador capaç d’entendre el veritable missatge de la trucada. Sovint cal explicar mentides per mostrar una veritat. Escriptors i directors de cinema ho saben molt bé: som metàfores però a vegades ens prenem massa al peu de lletra. No sempre parem atenció a les mentides on s’amaga, entre línies, la part genuïna i vulnerable de la nostra humanitat. Ara els mentiria si no els digués que m’inquieta pensar les vegades que m’han parlat de pizza i jo, simplement, hi veia una pizza.

(Publicat a El Punt Avui el 6 de febrer de 2015)

https://www.youtube.com/watch?v=rTJT3fVv1vU