Fa uns dies aquest digital entrevistava l’il·lustrador Jordi Calvís, que des de les Borges Blanques produeix el material gràfic de l’Assemblea Nacional Catalana i que a través de les xarxes socials fa circular dissenys i acudits gràfics que han donat la volta a tot Catalunya. He vist grafits amb dissenys seus en parets de Barcelona, del Maresme, de Girona i de Lleida.
Emili Bayo també ha aparegut aquestes setmanes en els titulars. L’escriptor lleidatà ha guanyat el premi Crims de Tinta de novel·la negra amb Puta Pasta. La novel·la, que editarà RBA les pròximes setmanes, desenvolupa una trama sobre crims, política i corrupció ambientada a Barcelona.
Un tercer nom: Francesc Canosa. Periodista nascut a Balaguer, escriptor, productor audiovisual i professor d’universitat, resident ara a Barcelona. Acaba de publicar Fumar-se el franquisme, un conjunt de cròniques que descriuen la indústria tabaquera clandestina que es va desenvolupar als anys quaranta i cinquanta d’esquenes al règim franquista al pla de Lleida, convertida en un mena de Cuba secreta que desafiava el monopoli de tabaquelera i proveïa de caliquenyos d’estraperlo tots els fumadors d’un país vençut, empobrit però amb aquell esperit d’anarquista de bar i ateneu obrer sempre viu. Ho publica l’editorial barcelonina Ara Llibres.
Els tres noms, Calvís, Bayo, Canosa, em semblen tres grans exemplars de la ruptura que s’està produint des de fa anys a les terres de Ponent. S’estan esquerdant les fronteres de la província. El talent no té problemes per anar i venir de la Panadella i conquerir el país si té prou ambició. No valen les excuses provincianes que per un Lleida ja està bé, o que la capital ens ignora i ens menysté, quan el tauler de joc és tot el país, i més enllà i tot. No hi ha fronteres, exceptes les mentals. Sovint tinc la sensació que aquestes excuses només volen perpetuar els petits interessos dels que manen la província en els àmbits cultural, mediàtic, polític i econòmic i volen continuar fent-ho sempre, encara que sigui al preu de deixar sense espai a la novetat i el talent.
Un escriptor de Lleida escrivint amb èxit sobre Barcelona, un il·lustrador de les Garrigues escampant el seu art per tot Catalunya des del seu estudi de les Borges, un periodista de Balaguer que des de Barcelona recupera una sorprenent història silenciada i que situa les terres de Ponent en el centre de la tenacitat supervivent de la Catalunya del franquisme: tres exemples que la província i el provincianisme, com tantes altres coses, també s’estan desfent.
(Publicat a Nació Lleida el 17 de febrer de 2015)