Mes: maig de 2015

Pecat de vot

mossensEs pot pecar de paraula, obra, pensament i omissió. I ara també es pot pecar de vot, que és el que han fet els irlandesos en el referèndum sobre el matrimoni homosexual. “No només ha estat una derrota dels principis cristians, sinó una derrota de la humanitat”, va dir Pietro Parolin, secretari d’estat del Vaticà i màxim funcionari abans que el Papa, quan va conèixer el resultat favorable al reconeixement legal de les parelles del mateix sexe.

En canvi, es pot votar un partit ple de corruptes sense cometre pecat, ni mortal ni venial. També es pot votar partits que prometin tancar més les fronteres als pobres d’altres continents sense perdre el somriure celestial del Vaticà, o donar suport a partits que fan tot el que és possible, amenaces incloses, per negar als pobles el dret a decidir lliurement el seu futur, sense que la Santa Església ho consideri cap derrota dels principis cristians.

Però compte amb els assumptes de l’entrecuix. Aquí sí que ens hi juguem el cel, o l’infern. Segons la lògica de monsenyor Parolin, si els irlandesos haguessin votat a favor de mantenir prohibits els matrimonis gais al seu país, la humanitat hauria fet un pas endavant. Cap a on, no ho sabem ben bé. Però endavant. A mi que no m’hi busquin en el presumpte cel de monsenyor Parolin, que m’hi baixo abans d’arribar. El més semblant a l’infern és un món en què els individus han de reprimir allò que senten i allò que són, sexualitat inclosa. El pecat més corrosiu i destructor que pot cometre una persona és negar-se a si mateixa. I a això ens convida monsenyor Parolin, que viu com una derrota el fet que els homosexuals aspirin a la igualtat de drets, a formar una família i a gaudir de la vida amb llibertat, amor i respecte a la seva identitat. La complexitat humana no s’acaba en l’amor heterosexual amb finalitats reproductives. Les variables, identitats i  desitjos són tants com individus, no tenen sempre fronteres definides i fins i tot poden evolucionar al llarg de la vida. Monògams, promiscus, heteros, bisexuals, transexuals, poliamorosos, pansexuals, asexuals… fins i tot n’hi ha que pretenen viure en celibat permanent, amb les pulsions naturals expressament reprimides sota túniques de puresa impostada. A fe de Déu que ells també, els del celibat, tenen dret a viure sense censures ni xantatges morals la seva opció de vida. En fi.

(Publicat a El Punt Avui el 29 de maig de 2015)

Estrella errant

planeta-erranteLi van posar el nom de CFBDSIR2149. No és un nom bonic, però és el seu. El van descobrir els científics des d’un observatori de Hawaii el novembre de 2012. Es tracta d’una estrella errant: un cos celeste de la mida d’un planeta que no gira al voltant de cap estrella ni de cap altre objecte, sinó que vaga per l’espai en solitari, sense seguir cap òrbita, en orfandat absoluta dins del buit del cosmos. Ningú sap d’on ve CFBDSIR2149, ni tampoc cap a on va, però en el seu viatge sense destí va passar molt a tocar del nostre sistema solar i els científics el van poder estudiar a fons. Durant uns dies va ocupar pàgines de diari, va sortir als informatius i se li van dedicar ressenyes en les revistes científiques. Les fotografies de CFBDSIR2149 mostraven un planeta d’un color blau gèlid: una bellesa plena de records i silencis galàctics que viatja impassible per la fredor de l’espai.
Aquell mes de novembre, a Catalunya, Artur Mas havia convocat eleccions amb el dret a decidir com a pregunta clau i s’iniciava allò que vam anomenar procés. No és un nom bonic, però és el seu. Un cop en marxa, el procés s’ha negat a orbitar al voltant d’un o altre líder polític, segueix un rumb que els científics no aconsegueixen predir amb exactitud i que sovint exaspera els seus partidaris, però avança amb l’obstinació dels objectes dotats d’una massa crítica sòlida. Diumenge vinent, després de votar, tot seran de nou anàlisis i discursos partidistes sobre quina és l’òrbita del procés, si gira o torna, si aquesta estratègia o millor l’altra. L’únic segur, però, és que el motor que l’impulsa són voluntats ciutadanes que no s’ajusten a la llei de la gravetat de la política tradicional, en un viatge impassible que els observatoris dels partits només poden observar amb telescopi.
Per a una estrella errant, el pas de CFBDSIR2149 prop de la Terra va ser fugaç. A penes el frec d’un instant, un petó en la immensitat del temps. Els periodistes van deixar de parlar-ne, els científics van publicar les darreres dades i la vida va continuar el seu curs. Han passat dos anys i mig i ningú recorda CFBDSIR2149 ni se sap on para. Deu seguir el seu viatge sense temps, sol en el buit, potser amb la marca del frec fugaç amb la Terra acompanyant-lo per sempre com una petita cicatriu de bellesa còsmica.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de maig de 2015)

Fantasmes

portishead-dummy-editQue vivim en realitats paral·leles fa temps que ens ho diuen. Ens van alertar que hi ha una Catalunya real que no és catalanista ni balla sardanes ni parla català ni, per descomptat, combrega amb independències ni altres barretinades. Ho sabem des de l’any 1980, quan la victòria imprevista d’un personatge irreal, Jordi Pujol, va trastocar les lleis més elementals de la física i la política i els catalans vam passar a viure en una novel·la de realisme màgic. Molts anys després, davant de l’escamot de diputats d’una comissió parlamentària, el president Jordi Pujol i Soley havia de recordar aquella tarda llunyana en què els diners del seu pare van traspassar la frontera d’Andorra. Però llavors no ho sabíem, i als que potser sí que ho sabien ja els anava bé passar-ho per alt durant molts anys, que a Macondo les lleis més elementals de la fiscalitat són també una mica de ficció i el que importa de debò és que la realitat intocable és una i no cinquanta-una.
Quan el 2003 Pujol va marxar i van arribar les esquerres també es va dir que la Catalunya real per fi prenia les regnes del país, però de seguida es van adonar amb mal humor que no, que Maragall també era més donat al lirisme nacional i estatutari i es mantenia aliè a la veritat prosaica de l’home del carrer:  A Catalunya, ens deien, l’obrer de la Seat no té qui li escrigui. Montilla ho va provar però allò va ser, de nou, la crònica d’un desengany anunciat: què feia el 2010 el president de la Catalunya real presidint una manifestació irreal en defensa d’un estatut fictici?
I ara som al 2015, l’any en què una majoria política i social inexistent ha convocat unes eleccions imaginàries per decidir sobre una cosa que no és possible, ni tan sols a Macondo. Seran o, millor dit, no seran, el 27 de setembre. Abans, però, se celebren unes eleccions municipals en què cal demostrar la força de la Catalunya real. Per fer-ho, quina cosa millor que inundar els pobles de mig país amb candidatures espectrals formades per noms que al poble ningú no coneix, éssers que ningú no ha vist, ombres d’altres dimensions polítiques que vénen a anunciar que ells i només ells són la Catalunya real i la resta fantasmes en la nit.

(Publicat a El Punt Avui l’1 de maig de 2015)