Es pot pecar de paraula, obra, pensament i omissió. I ara també es pot pecar de vot, que és el que han fet els irlandesos en el referèndum sobre el matrimoni homosexual. “No només ha estat una derrota dels principis cristians, sinó una derrota de la humanitat”, va dir Pietro Parolin, secretari d’estat del Vaticà i màxim funcionari abans que el Papa, quan va conèixer el resultat favorable al reconeixement legal de les parelles del mateix sexe.
En canvi, es pot votar un partit ple de corruptes sense cometre pecat, ni mortal ni venial. També es pot votar partits que prometin tancar més les fronteres als pobres d’altres continents sense perdre el somriure celestial del Vaticà, o donar suport a partits que fan tot el que és possible, amenaces incloses, per negar als pobles el dret a decidir lliurement el seu futur, sense que la Santa Església ho consideri cap derrota dels principis cristians.
Però compte amb els assumptes de l’entrecuix. Aquí sí que ens hi juguem el cel, o l’infern. Segons la lògica de monsenyor Parolin, si els irlandesos haguessin votat a favor de mantenir prohibits els matrimonis gais al seu país, la humanitat hauria fet un pas endavant. Cap a on, no ho sabem ben bé. Però endavant. A mi que no m’hi busquin en el presumpte cel de monsenyor Parolin, que m’hi baixo abans d’arribar. El més semblant a l’infern és un món en què els individus han de reprimir allò que senten i allò que són, sexualitat inclosa. El pecat més corrosiu i destructor que pot cometre una persona és negar-se a si mateixa. I a això ens convida monsenyor Parolin, que viu com una derrota el fet que els homosexuals aspirin a la igualtat de drets, a formar una família i a gaudir de la vida amb llibertat, amor i respecte a la seva identitat. La complexitat humana no s’acaba en l’amor heterosexual amb finalitats reproductives. Les variables, identitats i desitjos són tants com individus, no tenen sempre fronteres definides i fins i tot poden evolucionar al llarg de la vida. Monògams, promiscus, heteros, bisexuals, transexuals, poliamorosos, pansexuals, asexuals… fins i tot n’hi ha que pretenen viure en celibat permanent, amb les pulsions naturals expressament reprimides sota túniques de puresa impostada. A fe de Déu que ells també, els del celibat, tenen dret a viure sense censures ni xantatges morals la seva opció de vida. En fi.
(Publicat a El Punt Avui el 29 de maig de 2015)