Mes: setembre de 2015

Es tracta només de les eleccions regionals d’una de les disset autonomies d’un estat de categoria mitjana anomenat Espanya, però el senyor Obama s’ha vist obligat a intervenir amb una breu frase al despatx oval. Han estat dotze paraules amb les quals la premsa espanyola ha omplert desenes i desenes de pàgines, articles i columnes, obrant un miracle multiplicador tan espectacular que només és comparable al miracle de dividir i restar l’aposta ferma i constant d’entre un milió i mig i dos milions de catalans que surten al carrer o voten en consultes il·legals sobre la independència en la dèria unilateral d’una petita camarilla de polítics entestats en un procés que no importa a ningú.
De les facultats de periodisme en surten cada any alumnes preparats per a l’ofici de l’escriptura i la paraula quan, pel que es veu, a la premsa d’estat el que necessiten són prestidigitadors de la matemàtica, capaços de fer màgia amb els números i sotmetre a un recàlcul constant les aspiracions de la societat catalana. Els diaris espanyols que presumeixen de llibres d’estil rigorosos i sensats recomanen, per a les informacions, sempre objectives és clar, una redacció precisa que defugi les metàfores i les ambigüitats del llenguatge. Però, en canvi, sotmeten l’aritmètica de la política catalana a una sèrie d’hipèrboles i anàfores i polisíndetons amb els quals els seus lectors acaben amb la idea que, a Catalunya, dos més dos mai no sumen quatre, sinó que tot és culpa d’Artur Mas.
L’endemà del 27-S els números de Catalunya aniran a examen, però que ningú no es pensi que això serà el final de curs. Si guanyen les candidatures inequívocament independentistes en escons però no en vots, l’Estat no enviarà guàrdies civils sinó un batalló de calculadores per demostrar al món que en realitat la independència ha perdut i que això no era l’elecció dels 135 diputats del parlament regional d’una de les disset autonomies d’un estat de categoria mitjana anomenat Espanya, sinó el referèndum que no ens deixen fer perquè saben que, en un de real, ara no els surten els números.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de setembre de 2015)

Hem pogut llegir en aquest diari que vint lleidatans a l’any se sotmeten a operacions per allargar o engrossir el penis. És la mitjana que registra la Clínica Sanza, l’única que es dedica a aquestes coses a les comarques de Ponent. La cirurgia estètica íntima té cada cop més demanda, diu el reportatge signat per la periodista Anna Sàez. El perfil de pacient és el d’un home molt jove que no se sent còmode quan li toca mostrar el membre a la platja o als vestidors d’un gimnàs, o el d’un home de mitjana edat que ha arrossegat al llarg dels anys un cert complex i ara té mitjans per resoldre’l.
El reportatge té una mida i una consistència força adequades: inclou les opinions no només del cirurgià que s’hi dedica sinó d’una psicòloga i sexòloga que adverteix que aquest tipus d’operacions no solucionen les disfuncions sexuals, obeeixen sovint a inseguretats i esperits competitius que tindrien un millor tractament sense haver de passar per la sala d’operacions, ni converteixen el propietari d’un penis tunejat en un amant d’escàndol: és el cervell, diu la sexòloga, el principal òrgan que tenim per donar i rebre plaer sexual. La conclusió de tot plegat és que
la cirurgia pot donar una satisfacció puntual a l’autoimatge de l’afectat, però per al cervell, malauradament, no existeixen de moment cirurgies que l’allarguin i l’engreixen, i hem d’anar tirant amb el que ens ha tocat. Així és la vida.
També hem pogut llegir aquests dies en aquest diari el debat obert per la carta que ha escrit l’expresident espanyol Felipe González als catalans per desaconsellar-nos la nostra independència. Entre d’altres arguments, González al·ludeix a la pèrdua de la gran dimensió que ens aporta pertànyer a l’Estat espanyol, amb la seva connexió iberoamericana, i compara una Catalunya independent amb la suposada petitesa disfuncional d’Albània. No crec, però, que als catalans ens mogui aquest esperit competitiu. De res no serveix un Estat ben gran si després ignora qualsevol mena de seducció i jocs preliminars i és incapaç d’il·lusionar i donar satisfacció als pobles que administra. El problema d’un Estat no és la mida, sinó com es fa servir.

(Publicat a El Punt Avui el 4 de setembre de 2015)