Mes: octubre de 2015

Els contraris a la independència solen retreure als independentistes que són excloents i parlen en nom de tots els catalans quan afirmen que aquesta és la voluntat que reflecteix la majoria del Parlament votat fa quatre dies. En canvi ningú renya Mariano Rajoy, que ahir va parlar en nom de tot el planeta Terra quan va dir que ni l’ONU ni cap altre organisme internacional no acceptaran mai la proclamació al marge de la llei espanyola d’una república catalana independent. Ho va afirmar en un discurs de commemoració de l’ingrés d’Espanya, llavors governada per una dictadura d’origen feixista, colpista i imposada per la força de les armes, en aquesta institució internacional. El secretari general de l’ONU, Ban Ki-mon, era entre el públic escoltant en silenci aquesta usurpació, per part de Rajoy, de les seves funcions i les de l’assemblea d’estats que dirigeix i que mai no ha votat fins ara què fer amb el cas dels catalans i el seu pacífic i alegre però retorçat i ple d’obstacles legals i polítics procés d’autodeterminació.
Ban Ki-mon també va anar fa un parell d’anys a Andorra a commemorar l’ingrés d’aquest estat a l’ONU, molt més recent. Allà no escoltava, sinó que va parlar, i quan el periodista català que escriu aquesta modesta columna li va demanar l’opinió sobre els processos d’autodeterminació d’Escòcia i Catalunya, Ban Ki-mon va dir que la voluntat de cada poble ha de ser respectada i que els conflictes entre ells s’han de resoldre pacíficament.
L’ONU va trigar deu anys a admetre la dictadura espanyola al seu si, durant els quals el règim de Franco va vagar per l’espai sideral de la política internacional, aliena als primers plans de reconstrucció d’Europa, i sotmetent la seva població a una dura repressió política i a una angoixant autarquia econòmica. La política de blocs i les promeses de suavitzar el règim van donar carta blanca al seu ingrés, malgrat els milers de refugiats polítics que van viure escampats pel món sense poder tornar durant dècades. Un d’ells es deia Pau Casals, el 1971 el van convidar a l’ONU i va parlar en nom dels catalans.
Avui, evidentment, el renyarien.

(Publicat a El Punt Avui el 30 d’octubre de 2015)

Onze milions de conductors tenen un Volkswagen amb el motor dièsel trucat de la mateixa manera que set milions i mig de catalans fa trenta-cinc anys que vivim amb l’autogovern tunejat. Quan jo era un nen anava a una escola del carrer Pau Clarís de Barcelona i més d’un cop, coincidint que la mare m’havia portat una mica d’hora, vèiem passar un cotxe gran, negre, llarg com unes vacances escolars, amb els vidres de darrere tintats, una senyera al capó i un parell de motoristes de la policia seguint-lo de prop. “Mira, aquest és el Jordi Pujol”, m’havia dit la mare el primer cop, i jo mirava des de la vorera i amb la motxilla a l’esquena aquella aparició fugaç, que creuava com un sospir la plaça Urquinaona i baixava Via Laietana camí del palau gòtic de la plaça Sant Jaume a gestionar el poder de l’autonomia catalana.
No sé quina marca de cotxe era, però aquell vehicle enmig del trànsit menestral feia prou impressió perquè un nen de vuit anys imaginés que allà hi viatjava algú que manava de debò. Després a casa aquella figura de poder apareixia als telenotícies fent-se fotos amb l’alemany Helmut Kohl, amb Ronald Reagan o amb el papa de Roma, amb mossos d’esquadra que es quadraven al seu pas, negociant de tu a tu amb Felipe González i suportant escridassades a la Seat i vagues de protesta allà on anava, i tot quadrava perfectament: allò, per bé o per mal, era poder, pensava jo, i la resta de catalans també ho devien pensar i una gran majoria va assumir durant molts anys que aquell autogovern era un Diesel poderós i de llarg recorregut.
Alguns pocs tenien sospites llavors de les fugues i els gasos contaminants de l’autonomisme, i quan va marxar Pujol els que van arribar van destapar el capó de l’autonomisme per sotmetre l’Estatut a una ITV al gust de la majoria de catalans, i vam descobrir que aquell poder de desfilades, viatges oficials, talls de cinta i Diades solemnes era un autogovern amb el motor trucat, funcionava amb pedals i amb el volant controlat amb mà i toga de ferro des de l’Estat. La resta és història i vostès ja se la saben. La democràcia ha madurat i ja no carreguem les motxilles de la transició i hem elegit ara un Parlament en el qual, mentre alguns optaran legítimament per renunciar al cotxe propi, una majoria mirarà d’emprendre viatge cap al poder real, ni que sigui dalt de l’adorable furgoneta atrotinada de la CUP. I ara no se’ns barallin gaire per decidir qui és el conductor. Gràcies

(Publicat a El Punt Avui el 2-10-2015)