Mes: desembre de 2015

Intempèrie

Migrants walk along rail tracks as they arrive to a collection point in the village of Roszke, Hungary, September 6, 2015, after crossing the border from Serbia. Thousands of refugees and migrants streamed into Germany on Sunday, many traveling through Austria from Hungary where they had been stranded against their will for days, while European Union governments argue over how to respond. REUTERS/Marko Djurica TPX IMAGES OF THE DAY - RTX1RCXC

Més d’un milió de refugiats han entrat a Europa durant el 2015, segons les dades de l’OIM. La crisi de Síria ha estat la més recent, mediàtica i identificable de les crisis que porten la humanitat a sortir a la intempèrie i abandonar-ho tot per buscar menjar, seguretat, aventura, felicitat o una mínima oportunitat de supervivència. En diem fluxos migratoris perquè resulta més fàcil pensar el món com un cos estable amb líquids que circulen en silenci per les artèries i els teixits de l’economia i la política mundials, en lloc de posar-hi el microscopi i descobrir un nen mort en un platja, uns joves dalt d’una tanca de filferro plena de punxes o un home a qui una periodista fa la traveta mentre fuig de la policia. Els fluxos són fluxos i no fan soroll, ni s’amunteguen a les fronteres ni naveguen en bots amb els nadons tremolant als braços. Després d’analitzar els fluxos, ens podem treure els guants, rentar-nos les mans amb sabó desinfectant i emetre alguna opinió raonada que ens aixoplugui la consciència.

La incertesa, però, s’ha instal·lat arreu. Aturats de llarga durada, treballadors empobrits i joves que deixen l’aixoplug de casa nostra per buscar-se lluny un futur millor. Fins i tot les eleccions estan deixant parlaments i governs de països fins ara forts a la intempèrie. França se les ha de veure amb les punxes de la ultradreta esquinçant la seva pell republicana, a Espanya el desgast del règim obligarà ara Rajoy a tastar en ell mateix la precarietat laboral i existencial dels seus súbdits amb una legislatura, si aconsegueix iniciar-la, en risc constant de desnonament; i al nostre país el procés ha quedat a la intempèrie, amb les contradiccions tàctiques i estratègiques a la vista i amuntegades davant del mur de la investidura.

Quan sortim de la zona de confort, ja sigui a la força o per buscar la felicitat  o la independència, quedem a la intempèrie, la vida s’accelera, la pell s’omple de carícies o cicatrius i ens trenquen el cor o bé en trenquem nosaltres. Europa està sortint, a la força, de la zona de confort en què vivia i torna a la remor de la història. Diuen els científics que els astres i planetes emeten soroll: ones de ràdio de diferents freqüències que surten a l’espai sense que ningú les pugui sentir. La de la Terra deu ser la remor dels somnis i de les esperances que es mouen d’un indret a l’altre, d’un continent al del costat, des que el planeta va començar a girar en la intempèrie de l’espai.

(Foto: REUTERS/Marko Djurica, un grup de migrants després de travessar la frontera entre Sèrbia i Hongria, el 6 de setembre)

(Publicat a El Punt Avui el 25 de desembre de 2015)

La paradeta

Cappuccino&Tattoo700El cap de setmana passat vaig dinar en un d’aquests restaurants llibreria que es van posar de moda fa uns anys, on a més de tastar les darreres novetats editorials un es pot endinsar en la suggeridora trama gastronòmica d’un xef encasellat en algun subgènere de la cuina d’autor. Aquests restaurants llibreria tenen tota la lògica del món: la cuina i els plaers del paladar tenen cada cop més a veure amb la ficció, mentre que el món editorial va entrar fa temps en una espiral depredadora en què les novetats es cuinen, es degluteixen i es paeixen sense temps per distingir els bons plats literaris del menjar de ranxo.
El maridatge i els establiments de doble ús s’han estès a molts altres sectors. Hi ha perruqueries que també són sales d’exposicions d’art, i sales de massatges on pots degustar vins de diverses denominacions d’origen. A Balaguer tenim una perfumeria que també és un servei de missatgeria ràpida per a tota mena de paquets, i a Nova York, que no volen ser menys, m’expliquen que hi ha un cèlebre establiment on fan caputxinos i tatuatges amb un ample assortit de totes dues coses. Els humans fa temps que som així: hi ha persones que ofereixen un altruisme angelical i a la rebotiga s’hi pot admirar un ego fabulós; n’hi ha que tenen els aparadors plens d’aventures i experiències, i a dins els seus prestatges estan àvids de ser reomplerts de seguretat familiar; d’altres ofereixen tendresa i busquen luxúria, o viceversa, i alguns són intel·lectuals cerebrals que criden com animals en els partits de futbol. El secret de no parar boig i que l’establiment rutlli bé és la negociació tranquil·la entre les diverses línies de negoci.
A l’independentisme, que em perdonin, li passa el mateix. La petita botiga resistent i esquerrana de fa trenta i quaranta anys s’ha ampliat ara amb tota mena d’articles diferents i contradictoris. Un procés constituent és un restaurant llibreria on alguns van a buscar un llibre d’Abbie Hoffman i d’altres a llegir la carta de vins. O s’accepta la diversitat, o tanquem la paradeta.

(Publicat a El Punt Avui el 11 de desembre de 2015)