Mes: gener de 2016

A Shakespeare li va sortir brodat, i des de llavors els personatges literaris més interessants són sempre els dolents, els traïdors, els que tenen l’ànima confusa i plena de contradiccions. L’obscur cortesà Iago va posar fi, amb la seva malèvola humanitat, al domini dels herois de cavalleries. El filó encara dura, en literatura, teatre i cinema: ens avorreix l’heroïcitat ingènua de Lucke Skywalker i ens apassiona la presència maligna de Darth Vader i la seva espurna final de torturada humanitat. Som així.

A Lleida debaten aquests dies què fer amb els alcaldes que ho van ser durant el règim franquista. La CUP i ERC han presentat una moció per treure el nom dels carrers dedicats als sis alcaldes lleidatans del franquisme i altres personatges del règim. Però el debat incomoda en alguns sectors. Que no van fer coses per la ciutat? CiU prefereix que un comitè d’historiadors salvi la papereta als polítics i sigui qui decideixi qui mereix l’honor de tenir placa en un carrer de Lleida i qui no. El PSC, que governa la ciutat de forma gairebé ininterrompuda des de 1979, mai no ha vist la necessitat de treure’ls, per la seva obra a la ciutat. C’s també s’apunta a l’ambigüitat: durant quaranta anys, diuen a C’s, qui volia exercir un càrrec públic no tenia altre camí que el del règim: eren col·laboradors del feixisme o servidors de la ciutat?

Shakespeare ho tindria clar: totes dues coses. No hi ha dictador, fins i tot el més brutal i sanguinari, que no hagi inaugurat en algun moment una carretera. Això els salva? Samaranch, que hauria estat un gran personatge literari, va fer carrera en la repressió franquista i després va portar els Jocs Olímpics a la Barcelona democràtica: ningú millor que un polític forjat en un règim estraperlista i clientelista per moure en benefici de Barcelona els opacs interessos econòmics i cortesans del COI. Es va quedar, però, sense placa de carrer.

Ara els polítics de Lleida poden decidir entre l’ambigüitat d’agrair serveis prestats als alcaldes franquistes, o bé honorar altres ciutadans que mai no van servir dictadures. Si malgrat tot opten per l’ambigüitat, almenys que siguin literàriament honestos i interessants: afegeixin si us plau a les plaques de cada alcalde la xifra de presos polítics engarjolats i sentències de mort signades en els seus mandats, perquè aquells anys alguna cosa feia olor de podrit, i no només a Dinamarca.

Foto: Orson Welles, caracteritzat com un sinistre Macbeth

(Pubilcat a El Punt el 27 de gener de 2016)

Les invocacions colossals a l’“imperi de la llei”, l’“obediència a l’estat de dret” i a la “Constitució que tots ens vam donar” han quedat nues i desprotegides, i no pas per la complexa tesi argumental d’algun intel·lectual dissident, independentista i revolucionari ni per la força d’un milió i mig de manifestants posant en qüestió any rere any aquesta visió monolítica, ultralegalista i autoritària del que es pot fer i el que no es pot fer a l’hora d’organitzar-nos com a societat. No: qui ha convertit en paper mullat els eslògans que Rajoy repeteix i repetirà mentre duri el procés constituent català ha estat una advocada de l’Estat que, tot esforçant-se en la defensa de la infanta Cristina, ha acabat dient que allò que Hacienda somos todos no és pas veritat: es tracta tan sols d’un simple eslògan publicitari.
Doncs ara ja ho sabem. Una dècada de frase d’èxit indiscutible, assumida per tothom i que ens feia assentir amb gest de greu acceptació cada cop que omplíem la declaració de la renda, i ens trobem de sobte que tot allò de la hisenda i la igualtat a l’hora de pagar no era res més que el truc d’un publicista espavilat.L’advocada de l’Estat va despatxar el tema amb fredor funcionarial, seguint el fil argumental que els seus superiors jeràrquics devien haver revisat i aprovat per aconseguir que la germana de Felip VI surti indemne de l’escàndol que ha corcat la monarquia. Que siguin els servidors de l’Estat els que ja qüestionin alegrement les columnes que el sostenen mostra fins a quin punt el règim sorgit de la Transició espanyola s’està esquerdant en els seus fonaments més centrals, i no en les perifèries dissidents. Qui ens diu ara que la Constitució aprovada el 1978 no era, en realitat, més que un recurs publicitari per mantenir a ratlla la voluntat dels ciutadans de comprar productes més suggeridors i republicans? Rajoy, en funcions i amb el seu partit fatigat pels casos de corrupció, amenaça el Parlament i el nou govern català amb l’“imperi de la llei”, però ara ja no és fàcil discernir si parla seriosament o ens vol vendre una colònia masculina econòmica, anunciada just abans que comencin les autèntiques rebaixes.

(Publicat a El Punt Avui el 12 de gener de 2015)