A Shakespeare li va sortir brodat, i des de llavors els personatges literaris més interessants són sempre els dolents, els traïdors, els que tenen l’ànima confusa i plena de contradiccions. L’obscur cortesà Iago va posar fi, amb la seva malèvola humanitat, al domini dels herois de cavalleries. El filó encara dura, en literatura, teatre i cinema: ens avorreix l’heroïcitat ingènua de Lucke Skywalker i ens apassiona la presència maligna de Darth Vader i la seva espurna final de torturada humanitat. Som així.
A Lleida debaten aquests dies què fer amb els alcaldes que ho van ser durant el règim franquista. La CUP i ERC han presentat una moció per treure el nom dels carrers dedicats als sis alcaldes lleidatans del franquisme i altres personatges del règim. Però el debat incomoda en alguns sectors. Que no van fer coses per la ciutat? CiU prefereix que un comitè d’historiadors salvi la papereta als polítics i sigui qui decideixi qui mereix l’honor de tenir placa en un carrer de Lleida i qui no. El PSC, que governa la ciutat de forma gairebé ininterrompuda des de 1979, mai no ha vist la necessitat de treure’ls, per la seva obra a la ciutat. C’s també s’apunta a l’ambigüitat: durant quaranta anys, diuen a C’s, qui volia exercir un càrrec públic no tenia altre camí que el del règim: eren col·laboradors del feixisme o servidors de la ciutat?
Shakespeare ho tindria clar: totes dues coses. No hi ha dictador, fins i tot el més brutal i sanguinari, que no hagi inaugurat en algun moment una carretera. Això els salva? Samaranch, que hauria estat un gran personatge literari, va fer carrera en la repressió franquista i després va portar els Jocs Olímpics a la Barcelona democràtica: ningú millor que un polític forjat en un règim estraperlista i clientelista per moure en benefici de Barcelona els opacs interessos econòmics i cortesans del COI. Es va quedar, però, sense placa de carrer.
Ara els polítics de Lleida poden decidir entre l’ambigüitat d’agrair serveis prestats als alcaldes franquistes, o bé honorar altres ciutadans que mai no van servir dictadures. Si malgrat tot opten per l’ambigüitat, almenys que siguin literàriament honestos i interessants: afegeixin si us plau a les plaques de cada alcalde la xifra de presos polítics engarjolats i sentències de mort signades en els seus mandats, perquè aquells anys alguna cosa feia olor de podrit, i no només a Dinamarca.
Foto: Orson Welles, caracteritzat com un sinistre Macbeth
(Pubilcat a El Punt el 27 de gener de 2016)