Escriure és com netejar el terra. Segurament per això jo no sóc alcalde, ja m’ho diu ma filla. Però és que et trobes la realitat feta una porqueria i el primer que et surt és fer una passada d’oracions simples. Subjecte, verb i predicat, com et van ensenyar a casa. Però així només surt la brutícia més superficial. Llavors hi afegeixes alguna subordinada, i la passes amb energia sobre la ronya. Però mai no és suficient: la corrupció, per molt que miris de dissimular-la amb el pal de fregar ben sucat en frases de relatiu, l’únic que fa és escampar-se més i més pel pis.
Llavors t’arremangues i hi poses adjectius. Amb compte, perquè si et passes destenyeixen. I si convé hi barreges algun adverbi: poquets, que alguns són corrosius i fan malbé les lloses, especialment (amb perdó) els que acaben en ment. Si després d’unes quantes passades la merda encara hi és, com sol passar, llavors cal rascar i rascar amb força, un cop i un altre, paraula rere paraula, mentre et preguntes com és que els senyorets poden arribar a ser tan llords i si casa seva la tenen igual de marrana. El més curiós de tot és que, com més t’acostes a la part noble de l’immoble, més ditades hi trobes. Hi són per les parets, per les adjudicacions d’obres, per les portes giratòries i pels consells d’administració amb seient a la llotja del DOGC o del BOE. Un desastre.
Però a mi el que més fàstic em fa és la brutícia que no es veu a simple vista però que si hi passes un dit te’l deixa ben negre. És com si hi fos des de fa segles sense que ningú no gosi passar-hi un drap a fons: les taques d’elitisme barrejat amb estupidesa, l’homofòbia, el fanatisme religiós, l’odi a la democràcia i la desconfiança en aquell que pensa o actua diferent, el masclisme que redueix les dones a gerros decoratius i els homes a organismes unilaterals amb l’ambició de poder com a únic motor vital, ja sigui un ascens a trepador sènior, un despatx de director executiu o una regidoria del PP a Palafolls.
Bé, ja em dispensaran els senyors tanta xerrameca. Parlo massa, ja m’ho diu ma filla. Però a servidor li agrada anar dient mentre fa la neteja. Ara la columna ja està pràcticament redactada i neta. Si us plau, mirin de no trepitjar les paraules humides, no fos cas que rellisquessin. Passin pels substantius, que s’assequen abans. En fi, quina vida.
(Publicat a El Punt Avui el 23 de març de 2016)