La Vella Rugalla

A-Bruxa-AmargaLa Margarida Rugall va viure a la Vall Fosca durant el segle XVI i la van condemnar cinc vegades a morir a la foguera. De les quatre primeres se’n va sortir. De la darrera, no ho sabem. Però, vistos els precedents, no és del tot improbable que sobrevisqués a la condemna i que per fi la deixessin en pau els inquisidors que s’activaven cada cop que ocorria un infortuni o es revifaven disputes entre veïns. No en tenim cap imatge, és clar. Però ens agrada imaginar-la com una dona forta, independent, bona professional en el seu ofici, tan bonica com ho podien ser les dones en la duresa rural d’aquells temps, amb els sentiments resguardats de la intempèrie del món sota un caràcter reservat, guiada per un sentit pràctic de l’existència i amb un somriure lúdic i brillant quan algú la feia feliç: ningú sobreviu així com a així a quatre fogueres.
Ella era de casa Rugall. Aquesta casa encara està dempeus, a Mont-roig, un petit poble que s’alça dalt d’un turó encarat cap a la vall Espina, entre el Pallars i l’Alta Ribagorça. L’historiador medievalista Pau Castell s’hi va atansar fa uns pocs anys, quan preparava la seva tesi sobre els judicis de bruixeria al Pallars durant l’edat mitjana, per recollir quin record queda actualment de la bruixeria en aquell indret. Va quedar amb un pam de nas quan, preguntant per la Margarida Rugall, es va trobar gent gran que li va dir: “Sí home, la Vella Rugalla! Jo la vaig conèixer. De petit els pares m’hi enviaven a buscar herbes i remeis, però amb la prevenció que no ens deixéssim tocar per ella.”
No era ella, és clar. Segurament, una descendent de la mateixa casa que havia mantingut els coneixements ancestrals de remeiera que l’Església catòlica va demonitzar i eradicar quan en el segle XVI va fer un esforç titànic per eliminar l’antic paganisme i aconseguir el monopoli ideològic i de creences fins al racó més recòndit de la vella Europa. Pau Castell ha publicat un llibre amb els resultats de la seva tesi doctoral, i l’altre dia hi vaig pensar quan vaig llegir la nova oferta de referèndum que En Comú Podem va llançar al PSC i que aquest només accepta si és pactat a Madrid. Doncs au. Una més. No sé quants cops més caldrà llançar les aspiracions democràtiques d’una majoria de catalans a la foguera de l’immobilisme de la política espanyola. El cas, però, és que sempre sobreviuen.

(Publicat a El Punt Avui el 20 d’abril de 2016)

Quaderns, de Ramona Solé

1507-1La Ramona Solé va néixer a Alfés, viu als Torms, un petit poble de les Garrigues, treballa fent números en una cooperativa i li agrada molt llegir. Això és el primer que vaig saber d’ella. La vaig conèixer ara farà un any, quan jo vaig publicar una novel·la de misteri i ella va aparèixer el dia de la presentació a Lleida, me la va fer signar i em va dir: faré una ressenya al meu blog. Si podeu, entreu al seu blog: és impressionant. A Tu-mateix llibres hi escriu des de fa 9 anys comentaris dels llibres que llegeix,un o dos a la setmana. El gènere que més hi ha en el blog és la novel·la negra i policial. Només era qüestió de temps que, un dia, fes el salt i passés de lectora a autora. I quan ho fes, ho fes en un toll de sang i misteri.

S’acaba d’estrenar amb Quaderns (Llibres del Delicte), una novel·la que arrenca amb unes nenes d’un petit poble de Lleida, que no sabem quin és, i que es dediquen a anotar en uns quaderns, de manera innocent i per divertir-se, tot allò que veuen de curiós al poble. Les nenes ho apunten, veuen que un veí fa això, una veïna fa allò altre, els pica la curiositat i els van seguint.. però sempre amb innocència… fins que aquests quaderns arriben a uns ulls adults que descobreixen, a través del que han posat les nenes, que al poble hi passen moltes més coses, i més misterioses, de les que aparentment semblen. I això farà arrencar la història i començaran els problemes.

A més d’un thriller d’angoixa excitant i moltes ganes de veure com es resol tot, també un retrat de la vida oculta dels pobles. És un bon retrat d’aquests pobles on es barreja la modernitat i allò de tota la vida, les xafarderies de balcó i les classes d’informàtica al casal, el metge de sempre que ho sap tot de tothom i una urbanita que hi busca un oasi inexistent, el bar on es diverteixen els joves i les dones que surten a caminar. Pobles on els veïns es relacions amb un posat amable i solidari, però a vegades marcats per successos antics que no s’obliden mai. Pobles amb una cara oculta, que no veiem mai però que sabem que hi és i que és a on passen les coses segurament més interessants, clandestines, subterrànies, i misterioses.

Es nota que li agrada el gènere i que el domina. Hi tenim un misteri: la desaparició d’una escriptora que ha anat a un petit poble de Lleida per recuperar-se d’un trauma personal i que pateix agorafòbia. Hi tenim unes pistes misterioses i uns quaderns amb anotacions que aparentment no són més que apunts infantils. Hi tenim un mosso d’esquadra que intenta treure-hi l’entrellat a la vegada que ha de fer front a uns fets traumàtics del passat. Hi tenim, en alguna banda, algun o alguna cupable o culpables, o ves a saber què caram ha passat, i es produeix un joc ben trabat entre l’autora i el lector, com a les bones novel·les criminals, a veure qui atrapa primer l’assassí.

I hi tenim, sobretot, una colla de personatges del poble interessants, creïbles, ben retratats, cadascú amb la seva història particular que anirem coneixent de mica en mica i que s’aniran entrellaçant. Jo crec que aquest és un dels punts forts de la novel·la i que fa que superi les barreres del gènere i vagi més enllà: els personatges. Estan ben construïts, son versemblants, tenim ganes de saber què els hi ha passat. Són bastants personatges i cadascú ens explica una història i té les seves pròpies motivacions, amb les que podem empatitzar, o bé rebujar, com si fossin persones reals. Alguns són seductors, d’altres enigmàtics, amb contraduccions, n’hi ha que ens cauen bé de seguida i n’hi ha que ens fan arrufar el nas i tot i així no sabem si ens estem equivocant en aquesta impressió o no… com a la vida real, vaja, que d’això tracta la literatura: inventar, dir mentides, per tal de poder explicar veritats humanes.

Ramona Solé ha citat en alguna entrevista a Patricia Highsmith i Andreu Martin com a referents més pròxims. Jo hi veig també una atmosfera molt cinematogràfica, i per alguna banda l’ombra arrodonida d’Alfred Hitckock, a Quaderns: a través de gent normal i corrent, quotidiana, que podien ser ben bé com nosaltres, s’hi construeix una trama que es va enredant en una tensió creixent i un final inesperat. Per cert: atenció al final, quan hi arribeu, perquè us agradarà. Quin final!

Els altres canals de Panamà

14178046205979A Panamà van construir el segle passat un canal monumental per connectar els dos oceans més grans del planeta. Gràcies a la màgia de l’enginyeria, un vaixell ple de contenidors xinesos és al Pacífic i poc després apareix a l’Atlàntic en direcció a Europa. Ara sabem que hi ha més canals, en aquell país, i si fem entrar per un d’aquests un maletí ple de diner negre procedent d’un despatx polític d’Europa, apareixerà poc després en un blanquíssim fons d’inversió americà que cotitza en borsa i que a més dedica part dels beneficis a alguna fundació benèfica. L’economia i la política mundial són una gran obra hidràulica plena de tubs i túnels subterranis que ho connecten tot amb tothom. Hi poses la comissió d’una adjudicació d’una depuradora catalana, i al cap de poc reapareix en forma de complex hoteler al Carib. Els partits que volen donar formació als seus càrrecs els paguen tot de màsters en dret, administració, relacions internacionals i ciències polítiques, però avançarien més oferint-los directament una enginyeria de camins, canals i ports.
Als humans ens agrada filosofar i imaginar mons lluminosos, però després ens passem molts dissabtes visitant grans superfícies de bricolatge, portant el cotxe al taller perquè ens revisin les juntes i els tubs per on s’escapa l’oli, i quan ens fa mal alguna cosa anem a cal metge per descobrir que nosaltres mateixos estem fets de tubs i conductes silenciosos que transporten líquids i impulsos nerviosos en tràfic invisible però constant. Així que ens hauríem de fer a la idea que a l’hora de fer política i economia el poder, la més humana de les construccions humanes, s’acabi guiant per la mateixa lògica hidràulica que guia les nostres vides.

A vegades tenim rampells i ens enfadem i canviem governs per dissenyar circuits i conductes més nous i transparents. Però mentre seguim dient-li al mecànic que si us plau no posi l’IVA a la factura, l’únic que fem és posar pedaços a les nostres velles canonades.

(Publicat a El Punt Avui el 6 d’abril de 2016)