Mes: maig de 2016

Una cicatriu a la ciutat

12301184_748428365302133_1238811528_nLa ciutat on vas créixer ja no existeix. Ara n’hi ha una altra de diferent. Li han posat el mateix nom que a la teva, perquè no te n’adonis. Però quan baixes al carrer descobreixes que el forn de pa on la mare t’enviava a comprar el pa amb una moneda de cinc duros s’ha convertit en una botiga de telèfons mòbils. La plaça polsosa i plena de crits i baralles on jugaves a futbol entre els blocs de pisos dels afores ha desaparegut. Al seu lloc han posat uns parterres de gespa que no es pot trepitjar i l’entrada d’un pàrquing del Mercadona. Camines fins a la plaça porxada i aquell mercat fosc amb parades amb marbre blanc i que feia sempre olor de peix i pollastre cru ha estat escombrat, i el seu lloc l’ocupa un espai diàfan amb paviment de disseny i una estàtua conceptual el significat de la qual tothom ignora. Anaves a una escola per un carreró de cases petites i fosques que t’aterria quan es feia fosc, però l’escola ha tancat, les cases no hi són i en aquell indret t’hi trobes una avinguda ampla amb palmeres arrenglerades als costats. Allà al final, a prop de la parada de bus, hi havia una xurreria i a l’altre costat, una font i un monument als caiguts que van posar els franquistes. Ara al lloc de la xurreria hi ha un jardinet amb flors i un banc on una parella jove es passa la tarda besant-se i tocant-se sota la roba. Te’ls mires de reüll, però només un moment.
Ja no és la teva ciutat. Gent nova ha nascut o ha vingut de fora i ara aquesta és la seva ciutat. Per a ells sempre ha estat així, com és ara, fins que també desaparegui, i tu ets l’apàtrida que camina a poc a poc recorrent de memòria un temps que un dia va ser el teu. I t’hi aferres, al record, perquè malgrat l’estretor i la foscor d’aquells carrerons tu eres jove i tot estava per fer i tenies l’energia per fer-ho, i si ara un dia l’alcalde de Tortosa et pregunta en un referèndum si cal treure aquella darrera ferida urbana de la dictadura, tu, que ets independentista i detestes aquella negror feliçment superada, no hi veus feixisme i humiliació sinó aquella cicatriu que et vas fer de nen i que t’acompanya des de llavors.
Tornes a casa després de votar, i davant del mirall busques la cicatriu i encara hi és, amagada entre arrugues i marques d’una vida intensa i castigada com la del país, i somrius amb un petit bri d’alegria juvenil perquè malgrat tot i gràcies a ella encara t’hi reconeixes, i penses, coi amb els catalans, mira que en som, de complicats i reconsagrats.

(Publicat a El Punt Avui l’1 de juny de 2016)

Dos nens a la ciutat

40c7e904ac87e17a779d4e762b35295eM’expliquen el cas d’un nen i una nena de P5 que, per un descuit en el moment de separar els nens que van a dinar a casa i els que ho fan a l’escola, es van quedar al carrer sense ningú que els anés a recollir. A ple migdia, amb les portes de l’escola tancades i sense cap adult fent-se’n càrrec, els nens van decidir que el millor seria anar a casa de la mare d’un d’ells, a Vallvidrera, a l’altre extrem de la ciutat. I ho van fer.
Van travessar alguns carrers del Gòtic, van anar fins a Via Laietana, i van remuntar avinguda amunt. Van creuar semàfors i pas de vianants entre la multitud d’oficinistes i turistes que omplen el centre de Barcelona sense que ningú reparés massa en ells. Van arribar a l’entrada dels Ferrocarrils de la Generalitat a la plaça Catalunya i, d’alguna manera, van passar sense que cap altre viatger ni empleat de la companyia s’adonés que anaven sols. Van anar a l’andana correcta i, enmig del laberint de línies que creuen la ciutat, van esperar el tren que faria parada a Vallvidrera, i hi van pujar. Va ser al vagó, quan ja havien fet una part del viatge, que una dona va reparar en ells. Dos nens contents i feliços travessant sols el subsòl de la ciutat. Els va preguntar on anaven i amb qui, i en sentir la resposta va trucar al 112. Una patrulla dels Mossos els va recollir a Vallvidrera. No hauria calgut: ja estaven pràcticament arribant a casa.
Ja sé que la història no és exemplar. Podria haver tingut un final menys feliç, fins i tot sinistre. Però la imatge de dos infants contens travessant Barcelona amb seguretat ens reconcilia per un moment amb el gènere humà i la seva creació més estranya i complexa: la ciutat. Les ciutats són laberints que creixen, canvien, se sobreposen. Estan fetes d’asfalt, ciment i pensament abstracte. Com les relacions humanes, o com la política, que també són creacions humanes plenes de places, carrers i avingudes familiars però d’altres encara per explorar i que potser no visitarem mai malgrat que intuïm que hi són, amb cruïlles perilloses, parcs ajardinats plens de llum i plaer i també carrerons sense sortida en què cal aturar-se i tornar enrere. Els catalans hem entomat un camí incert gairebé empesos per les circumstàncies, i per un moment ens hem deixat de veure’ns a nosaltres mateixos com a nens de P5 subjectes a mapes i reglamentacions paternalistes. Segurament cap al final del camí un parell de policies ens voldran renyar per haver volgut anar sols a Ítaca. Dispensi, senyor agent, però si no li fa res l’únic que fem és anar a dinar cap a casa.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de maig de 2016)