Cada cop més gent compta les passes amb aquestes noves polseres electròniques. L’enginy, diuen els que ho porten, és una meravella: encara que no sàpigues exactament el recorregut que fas, amb qui, ni què faràs en arribar, motiva a caminar cada dia una mica més lluny. Com en la política catalana, vaja.
Però hi ha una cosa que no em convenç. No entenc que l’aparell pugui comptar igual les passes que faig quan m’aixeco del sofà, travesso el menjador i vaig a la cuina a buscar una cervesa, que les passes que vaig fer de matinada per un passadís d’hospital amb la meva filla acabada de néixer als braços. No és el mateix. Aquí la tecnologia és dogmàtica i s’equivoca. Miro enrere i veig que els moments més importants de la vida estan protagonitzats per caminades singulars que no es poden reduir a una xifra en una polsera: les passes de nen per fer l’última abraçada a l’avi, les passes nervioses en un pati d’institut cap a una candidata a primer amor, les passes d’una inconsciència adorable amb els companys d’estudis Toni Cruanyes, Gemma Casamajó i Teresa Pallisé per una avinguda fantasmal de pisos buits i cadavèrics de Sarajevo, creuant frontera cap al districte serbi sabent que en aquell pas encara hi havia hagut algun tret esporàdic. Passes cap als somnis i el futur, i passes cap a l’error i la frustració: una polsera no hauria de comptar-les com les altres, com no es pot comptar una votació de pressupostos en plena ruptura amb l’Estat com si fossin pressupostos del pujolisme.
Fa uns dies es van complir 90 anys del naixement de Paco Candel. Un dia, per entrevistar-lo, vaig voler portar-lo a passejar al barri de Donde la ciudad cambia de nombre. Em va sorprendre que em digués que feia molts anys que no hi anava, però hi va accedir. Vam caminar molt. I vaig entendre per què no hi anava. Alguns fills i néts de la gent que ell havia retratat en les seves misèries i febleses, i gràcies a les quals mig país va descobrir una realitat que preferia ignorar, el van reconèixer i li van dir de tot menys bonic. Tot i les passes del temps, aquelles històries retornaven com un bumerang. Vaig aprendre dues lliçons: no posar mai persones reals en una ficció, i que, per molt que caminem i moltes passes que comptem, sempre hi ha el risc d’acabar caminant en cercles. Com en la política catalana.
(Publicat a El Punt Avui el 15 de juny de 2016)