Vinc d’aquella perifèria metropolitana. Barri de la Sagrera, blocs de la Meridiana, desarrollismo triomfant i una plaça amb gronxadors. La va salvar de l’especulació una associació de veïns pesuquera. Anys vuitanta. Cançons d’El Último de la Fila i Loquillo, Polla Records i Kortatu. Què sé jo. La dona jove del sisè segona escolta Serrat i la Dharma. Diuen que està en coses polítiques. Lírica metropolitana que ressona al pati interior del bloc i es barreja amb l’olor dels fregits. Travessar cada dia les barraques de la Verneda per anar a entrenar a un camp de futbol de terra ple de tolls. Les botes que no siguin massa bones, que desapareixen. Alguns havíem entrat a l’institut: gol per a l’equip local. L’escola i la cultura dels fills eren l’únic patrimoni a l’abast. El bitllet de metro cap a la classe mitjana, correpondència amb línies 1 i 5. Hi havia un pla B: xupa texana, oli de motor i diners ràpids a la butxaca: Vuit hores a les naus industrials que s’estenien entre les vies de tren i una avinguda mal asfaltada fins a les cases barates del Bon Pastor. La ciutat sense nom. Poc a poc van anar tancant. Solars amb tolls de fang quan plovia i alguna xeringa usada. Jo no ho definiria com el paradís perdut de la classe obrera.
No és bonic arrencar les fàbriques i la gent que viu d’elles en nom de l’olimpisme, del progrés urbà i de les plusvàlues urbanístiques. Però tampoc obligar-la a quedar-s’hi mentalment per sempre allà, en la foto estàtica d’una trinxera ideològica i cultural. Qui perd els orígens perd la identitat, però la identitat també és ara, també és present, i mai no és una foto fixa i nítida. Fem el que podem, amb allò que ens ha tocat. I narinant. Que li diguin al senyor gran del colmado del barri. Bigoti conservat des de la mili, i una enganxina descolorida de Sant Miquel del Fai al mostrador. Un nen, quan es va perdre la guerra. Després silenci. Catalanisme casolà, menestralia d’anar fent, la resistència passiva. Havia treballat a la fàbrica de camions del barri. Només en quedava la xemeneia, que s’alçava enmig d’un parc amb ànecs i un llac artificial. On és la trinxera?
Un dia el colmado també va tancar. Maragall saltava al costat de Pujol: farem uns Jocs. Canviarem la ciutat. Al barri algú havia dit que aquí s’hi podria fer una estació d’AVE. Perifèria que vol ser centre. La gent se’n reia. I anys després van arribar de cop els cascs de la construcció, els crèdits a dojo, les places dures i les voreres amples. I adéu barri, adéu. Classes populars en estampida per tota la regió metropolitana, piset nou i Volkswagen Golf amb els vidres tintats. I a tirar milles. La perifèria es diluïa i Barcelona s’escampava com un segle enrere, però ara no planificava Cerdà sinó Don Piso i Colonial. Corre corre que tinc pressa. La Catalunya-ciutat noucentista a cop d’hipoteca a trenta anys. Cinturó vermell que descoloreix, es torna lila, taronja, groc, blau. Col·lapse de rodalies, col·lapse de perifèries. I mentrestant unes noves classes populars que han arribat de l’altra punta del món a omplir els antics barris. Nous paisatges, noves musiques, noves llengües, patrimonis també per conquerir. Una nova classe obrera a les catacombes del discurs públic, a la perifèria de les velles trinxeres ideològiques i culturals. Ja sortiran. També tindran nostàlgia, d’aquí a uns anys. Nostàlgia de perifèria orgullosa que vol deixar de ser-ho.
Fa uns anys vaig anar a viure a una altre perifèria. La Catalunya rural. Perifèria de país. Camps de panís i fruiters, secans a la falda del Montsec. I les mateixes classes populars, però en català de Lleida. Festes majors amb versions de la Trinca i fang a les botes en tornar del tros. La miopia de les velles trinxeres metropolitanes només hi veia petits propietaris acomodats en les seves granges i en seves hectàrees en propietat, farcint de majories absolutes el pujolisme burgès. Ha! De prop hi havia la paperera de Balaguer i els seus aturats, desesperats després de trenta anys de pencar. Tardes al casal, matant el temps en una partida eterna de botifarra, i el noi a collir fruita els estius i a servir sopars en el restaurant els caps de setmana. Alcohol a dojo el dijous, el divendres, el dissabte. El diumenge escapada d’un dia a Salou o a banyar-se al riu. Feina a l’escorxador en règim d’esclavitud. El passaport a una vida millor, un bitllet de l’Alsina per anar a estudiar a Barcelona. A vegades sense tornada. El pla B, les oposicions a mosso d’esquadra. Ves-hi, xiquet, i ja arreglarem la teulada l’any vinent. O l’altre. O nemai. Abans l’escola i la cultura dels fills. La sensació d’estancament dels que es queden, hereus d’un patrimoni d’hores feina, estius de collita i matinades d’anar a regar. Jo no ho definiria com un paradís de la Catalunya bucòlica. Poca broma. Aquí va començar la primera victòria del moviment obrer. Camarasa i Seròs van encendre La Canadenca. I malgrat tot la vida, bategant com una mala cosa, de festa major en festa major, irrenunciable, com bateguen totes les perifèries, que són arreu. I narinant.
