A Lleida un individu s’ha disfressat de pallasso sinistre i cada dia ha anat penjant una foto nocturna a Instagram, on ell apareixia posant en algun racó conegut de la ciutat. El contrast entre un escenari familiar amb la figura fosca d’un pallasso amb una màscara de somriure sanguinari i pervers, produïa un efecte visual bastant inquietant, artísticament terrorífic. Era, tanmateix, un pallasso bo: no perseguia ni espantava ningú pel carrer, sinó que es limitava a posar fotos a les xarxes socials, on de seguida va reunir milers de seguidors que el felicitaven, l’insultaven i l’amenaçaven. Ho va deixar de fer aquest cap de setmana, quan un parell de televisions estatals es van adonar de la seva existència i van donar unes informacions alarmistes, més pròpies del gènere de terror que del gènere periodístic, amb imatges de Youtube de bromes macabres protagonitzades pels creepy clowns als Estats Units i la d’un assassí en sèrie dels 70 que matava disfressat de pallasso. Quan els mitjans t’assenyalen amb els dits grocs com a possible assassí en potencia, val mes plegar veles. El periodisme també pot ser molt creepy quan olora sang. El pallasso lleidatà ha recollit els globus de colors i ha tancat la paradeta.
A Barcelona sembla que la moda dels pallassos sinistres també hagi arribat. Ningú no està lliure ara de passejar de nit per El Born i trobar-se de cop la figura d’un dictador assassí. L’Ajuntament hi veu art transgressor i reflexió sobre la impunitat, igual que el pallasso lleidatà convertia l’espai urbà en terreny d’exploració i acció artística. La diferència, però, és que mentre el clown de Ponent ha decidit evitar el circ de l’alarma social sense haver mort ni espantat mai ningú, a Barcelona el despotisme il·lustrat i l’elitisme intel·lectual manté nit rere nit al carrer la fosca figura de qui sí va assassinar i detenir en sèrie durant dècades i va deixar traumatitzada políticament les nostres societats. Ja sé que s’acosta Halloween, però entenc que a molts la broma municipal no els hagi fet ni la més punyetera gràcia.
(Publicat a El Punt Avui el 19 d’octubre de 2016)