Categoria: General

L’Ajuntament de Lleida no pensa gastar ni un euro en la retirada de les plaques amb el símbol franquista de les façanes dels pisos que va construir el Ministeri de l’Habitatge. Alguns grups a la Paeria ho demanen, però Àngel Ros ha dit en una entrevista que això és cosa dels propietaris de cada edifici i que el consistori no hi té res a dir. L’administració, doncs, no s’ha de ficar en els símbols privats que vulguin exhibir els veïns. Podria ser vist, forçant al màxim la benevolença de l’ànàlisi, com una actitud d’una tolerància a la llibertat d’expressió militant, si no fos que no és congruent amb l’actitud presa cap a d’altres tipus de símbols, als quals sí es planta batalla des de l’Ajuntament quan es creu que això pot tenir rèdit electoral. A Lleida no es pot anar amb burca als equipaments públics, però sí que es poden mantenir a les façanes els símbols d’una dictadura feixista sorgida d’una guerra i que va empresonar i assassinar milers de persones. En què quedem? Hi ha simbologia que queda en mans dels propis veïns, i una altra que sí que cal combatre des de l’administració?

A gairebé ningú en aquest país li agrada el burca que anul·la el rostre i, per tant, la identitat de les dones, i les manté apartades de la vida pública, i l’Ajuntament de Lleida va decidir posar-se al capdavant de la lluita contra la propagació d’un símbol que a la ciutat pràcticament ningú exhibia. De la mateixa manera, el jou i les fletxes de la Falange feixista, tot i ser un símbol d’un passat ja superat, representa una etapa de repressió, obscuritat i violència institucional. En canvi, l’Ajuntament el tolera i fins i tot fa sarcasme i convida, a qui no li agradi, que el tregui ell mateix. Segurament aquest debat mereixeria un tractament més sensible per part de l’Ajuntament i el seu alcalde, en lloc de veure-ho com l’atac d’una oposició ressentida.

L’any 2008 l’Ajuntament de Barcelona, governat pel PSC, va aprovar un pla per retirar les plaques franquistes de les façanes, en col·laboració amb les comunitats de veïns. Eren 4.361 plaques. Van començar a poc a poc, i avui encara s’està executant. No era talibanisme ideològic ni disputes de partits: era dignificar l’espai públic. I les plaques de Lleida?

(Publicat a El Punt Avui el 8 de març de 2017)

 

És curiós, quan es rellegeixen ara les opinions i les anàlisis d’abans de les eleccions nord-americanes, que molts dels que ara s’afanyen a oferir explicacions exactes sobre el que ha passat en la ment dels electors americans, menystenien l’histriònic Trump i auguraven una victòria més o menys folgada de Clinton. Els que escrivim en els papers acostumem a encertar-ho de ple un cop les coses ja han passat. En això, hi tenim la mà trencada. Però les prediccions abans que passin, que en realitat és el que més interessa a la gent, no són més que camins a les palpentes. Davant del primer xàfec de realitat l’argumentació més brillant, analítica i raonada sobre el futur immediat acaba convertint-se sovint en paper mullat.

Hi ha un contrast interessant entre els mitjans seriosos i rigorosos nord-americans, que apostaven per Clinton i en general preveien una victòria de la candidata demòcrata, i les televisions privades nord-americanes, més sensacionalistes, dretanes i que en molts casos confiaven, i la van encertar, en una victòria del magnat republicà. La premsa que analitza, reflexiona, mira estadístiques i contrasta, va fallar; la que banalitza la política, busca el sensacionalisme i els impactes emocionals, la va encertar.

Al cap i a la fi, voten les persones. I les persones no sempre ens movem per les reflexions racionals ni per la suma i resta ponderades dels pros i contres de les coses. Els grans diaris de referència americans també van fer reportatges sobre l’home blanc pobre de l’Amèrica profunda castigat per la crisi econòmica, amargat per veure amenaçat el seu precari estatus econòmic, racial i de gènere davant dels canvis del món. Però segurament els seus analistes no els devien llegir amb gaire atenció: reportatges d’interès d’humà, en diuen, dels de trepitjar barris, pobles i perifèries, on no són els somnis de la raó, sinó l’amargura dels sentiments, el que a vegades produeix monstres.

(Publicat a El Punt Avui el 15 de novembre de 2016)

Alguns polítics socialistes espanyols, entre ells l’autoproclamada màxima autoritat del PSOE, Verónica Pérez, han anat a consultar al diccionari de la Real Academia Española la definició del mot rufián, i han publicat el resultat en els seus comptes de Twitter: “Persona sense honor, perversa, menyspreable.” Per aplicar-ho, evidentment, al diputat Gabriel Rufián, que els va treure de polleguera durant la investidura de Rajoy.
En lloc de consultar diccionaris, els hauria fet més profit consultar militants, abans de votar el que van votar. Però tenien molta Prisa, perdó, molta pressa, per evitar unes terceres eleccions molt complicades o, el que és pitjor, un remot acord d’esquerres amb el vistiplau tàctic d’algun grup independentista, cosa que obriria un nou camí per al règim espanyol del 1978. Un camí que els poders de l’Estat es resisteixen a fer i que, per evitar-ho, són capaços de moltes coses. Com per exemple, de decapitar el líder del segon partit de l’Estat d’una manera poc honorable, una mica perversa i, des d’un punt de vista de la democràcia interna, bastant menyspreable.
El discurs de Rufián no contenia insults directes però sí molta mala llet. Recollia les veus de socialistes indignats i les etzibava sense censura als diputats del PSOE. Fins i tot socialistes crítics amb la decisió de la cúpula del partit s’han mostrat molt dolguts per la duresa de Rufián: sembla lleig que des de fora es posi el dit a la nafra i es faci llenya de les divisions. Però és una metzina que s’aplica constantment als rivals en política i ningú no és innocent. Burxar i buscar la divisió dels 72 diputats del sí és l’esport de moda entre els del no i els del ja-ho-veurem, socialistes inclosos. Quan ERC feia tripartits, el burxament, llavors d’origen convergent, va acabar amb aquell partit decapitat, escindit i derrotat. I així tots els partits quan passen per contradiccions. Si ens posem tan figaflors, acabarem definint la política al diccionari com a activitat perversa i de poc honor. I qui estigui lliure de culpa que llanci la primera piulada.

(Publicat a El Punt Avui el 2 de novembre de 2016)

La teoria diu que res no pot viatjar més ràpid que la llum, però cada vegada que arriba l’estiu sabem de forma empírica que això no és així. Encara no hem començat a fer vacances que ja s’han acabat, i en tornar a la feina trobem les coses del despatx i els companys de feina una mica estranys, tot al mateix lloc i el cap de secció amb les mateixes manies, sí, però d’una manera tan exacta que resulta artificial i inquietant, com si s’hagués produït una alteració en el continu espaitemps i tothom mirés de dissimular-ho amb converses sobre viatges llampec dels quals no hi ha hagut temps de gaudir i gintònics nocturns vora la platja consumits abans de poder-los assaborir i retenir-ne el nom.
Llavors arriben els dies previs a l’Onze de Setembre, obrim els diaris i la teoria torna a anar-se’n en orris: el procés s’accelera, un cop més els articulistes savis anuncien una tardor política de vertigen, els de l’ANC munten un admirable sidral multitudinari en un temps rècord, i abans que la llum de l’experiència ens arribi a il·luminar, molts catalans tornem a ser allà comentant que sí, que aquest cop sí, que és l’última Diada que cal sortir a manifestar-se i que tot serà un tancar i obrir d’ulls. D’altres, en canvi, sentiran el déjà-vu de cada any.
El temps és relatiu. La crisi econòmica va esclatar el 2008 i a alguns els va fulminar a la velocitat de la llum, d’altres no se’n van adonar fins que al cap de dos anys els van voler retallar la paga extra i llavors sí que van voler fer una vaga general, i encara n’hi ha uns quants que n’han acabat fent negoci. La crisi institucional que ha portat ja molts catalans cap a la independència quan abans no hi apostaven fa temps que rodola i alguns van trigar a veure-la i d’altres des del primer dia que volen resultats immediats. La diferència és que això no són unes vacances sinó un procés polític complex i arriscat, i per a uns avança a la velocitat de la llum i per a d’altres, amb la lentitud d’un equilibrista novell que camina sobre una corda que no ha trepitjat mai.

(Publicat a El Punt Avui el 24 d’agost de 2016)

La van descobrir anglesos i alemanys i en pocs anys va deixar de ser un poble de barques a la platja i fàbrica tèxtil a la carretera per passar a ser governada per una munió d’hotels crescuts de forma més aviat desordenada a banda i banda de la riera. La Calella que vaig conèixer fa trenta anys ja era llavors un destí turístic consolidat i esgotat, amb un carrer comercial ple de botigues de samarretes i tovalloles amb toros estampats i bars de flamenco show on una noia d’Hostalric disfressada de bailaora sevillana servia copes de gelat de nata i maduixes amb un alemany precari però funcional. Les botigues de records oferien figuretes de toreros i barrets mexicans de diferents mides. Alguns locals ja es posaven les mans al cap per la imatge de provincianisme caspós que oferia de nosaltres mateixos aquell marxandatge espanyolitzat. Però, ben mirat, si aquells anglesos i alemanys haguessin sabut que darrere d’aquella vestimenta de toros, toreros i bailaoras hi havia uns catalans que en la seva punyetera vida mai havien anat a una corrida i que treien un gran negoci d’aquell engany, encara els resultaríem més dignes d’admirar.
Ara la globalització ha transformat les botigues de souvenirs, ha escombrat la tauromàquia i les sevillanes i les ha substituït per penjolls i samarretes de disseny d’un vague i desconegut origen indigenista i els cambrers aprofiten els mesos d’hivern per fer cursos de tatuadors de lletres japoneses i per aprendre nocions d’holandès i rus a l’Escola Oficial d’Idiomes. Una gran estelada presideix la rotonda d’entrada al municipi.
Aquells anglesos i alemanys que fa dècades simbolitzaven l’entrada de la modernitat europea a les nostres platges ara són en plena crisi del Brexit: un rampell d’identitat ha portat els anglesos a trobar l’escletxa per on allunyar-se de la influència dels alemanys i altres estrangeries, i aquests alemanys fa temps que miren amb desconfiança els països que van pujar al carro de la UE com a consumidors i que ara no només han deixat de consumir tant sinó que continuen reclamant i gastant com si creguessin que són rics. Enmig d’aquesta crisi d’identitat i xovinisme europeu, l’esperit de la Calella descreguda i comercialment hipòcrita és segurament un petit oasi apàtrida, el regne triomfador de banyadors, pells cremades i xancletes despreocupades.

(Publicat a El Punt Avui el 13 de juliol de 2016)

Cada cop més gent compta les passes amb aquestes noves polseres electròniques. L’enginy, diuen els que ho porten, és una meravella: encara que no sàpigues exactament el recorregut que fas, amb qui, ni què faràs en arribar, motiva a caminar cada dia una mica més lluny. Com en la política catalana, vaja.
Però hi ha una cosa que no em convenç. No entenc que l’aparell pugui comptar igual les passes que faig quan m’aixeco del sofà, travesso el menjador i vaig a la cuina a buscar una cervesa, que les passes que vaig fer de matinada per un passadís d’hospital amb la meva filla acabada de néixer als braços. No és el mateix. Aquí la tecnologia és dogmàtica i s’equivoca. Miro enrere i veig que els moments més importants de la vida estan protagonitzats per caminades singulars que no es poden reduir a una xifra en una polsera: les passes de nen per fer l’última abraçada a l’avi, les passes nervioses en un pati d’institut cap a una candidata a primer amor, les passes d’una inconsciència adorable amb els companys d’estudis Toni Cruanyes, Gemma Casamajó i Teresa Pallisé per una avinguda fantasmal de pisos buits i cadavèrics de Sarajevo, creuant frontera cap al districte serbi sabent que en aquell pas encara hi havia hagut algun tret esporàdic. Passes cap als somnis i el futur, i passes cap a l’error i la frustració: una polsera no hauria de comptar-les com les altres, com no es pot comptar una votació de pressupostos en plena ruptura amb l’Estat com si fossin pressupostos del pujolisme.

Fa uns dies es van complir 90 anys del naixement de Paco Candel. Un dia, per entrevistar-lo, vaig voler portar-lo a passejar al barri de Donde la ciudad cambia de nombre. Em va sorprendre que em digués que feia molts anys que no hi anava, però hi va accedir. Vam caminar molt. I vaig entendre per què no hi anava. Alguns fills i néts de la gent que ell havia retratat en les seves misèries i febleses, i gràcies a les quals mig país va descobrir una realitat que preferia ignorar, el van reconèixer i li van dir de tot menys bonic. Tot i les passes del temps, aquelles històries retornaven com un bumerang. Vaig aprendre dues lliçons: no posar mai persones reals en una ficció, i que, per molt que caminem i moltes passes que comptem, sempre hi ha el risc d’acabar caminant en cercles. Com en la política catalana.

 

(Publicat a El Punt Avui el 15 de juny de 2016)

La ciutat on vas créixer ja no existeix. Ara n’hi ha una altra de diferent. Li han posat el mateix nom que a la teva, perquè no te n’adonis. Però quan baixes al carrer descobreixes que el forn de pa on la mare t’enviava a comprar el pa amb una moneda de cinc duros s’ha convertit en una botiga de telèfons mòbils. La plaça polsosa i plena de crits i baralles on jugaves a futbol entre els blocs de pisos dels afores ha desaparegut. Al seu lloc han posat uns parterres de gespa que no es pot trepitjar i l’entrada d’un pàrquing del Mercadona. Camines fins a la plaça porxada i aquell mercat fosc amb parades amb marbre blanc i que feia sempre olor de peix i pollastre cru ha estat escombrat, i el seu lloc l’ocupa un espai diàfan amb paviment de disseny i una estàtua conceptual el significat de la qual tothom ignora. Anaves a una escola per un carreró de cases petites i fosques que t’aterria quan es feia fosc, però l’escola ha tancat, les cases no hi són i en aquell indret t’hi trobes una avinguda ampla amb palmeres arrenglerades als costats. Allà al final, a prop de la parada de bus, hi havia una xurreria i a l’altre costat, una font i un monument als caiguts que van posar els franquistes. Ara al lloc de la xurreria hi ha un jardinet amb flors i un banc on una parella jove es passa la tarda besant-se i tocant-se sota la roba. Te’ls mires de reüll, però només un moment.
Ja no és la teva ciutat. Gent nova ha nascut o ha vingut de fora i ara aquesta és la seva ciutat. Per a ells sempre ha estat així, com és ara, fins que també desaparegui, i tu ets l’apàtrida que camina a poc a poc recorrent de memòria un temps que un dia va ser el teu. I t’hi aferres, al record, perquè malgrat l’estretor i la foscor d’aquells carrerons tu eres jove i tot estava per fer i tenies l’energia per fer-ho, i si ara un dia l’alcalde de Tortosa et pregunta en un referèndum si cal treure aquella darrera ferida urbana de la dictadura, tu, que ets independentista i detestes aquella negror feliçment superada, no hi veus feixisme i humiliació sinó aquella cicatriu que et vas fer de nen i que t’acompanya des de llavors.
Tornes a casa després de votar, i davant del mirall busques la cicatriu i encara hi és, amagada entre arrugues i marques d’una vida intensa i castigada com la del país, i somrius amb un petit bri d’alegria juvenil perquè malgrat tot i gràcies a ella encara t’hi reconeixes, i penses, coi amb els catalans, mira que en som, de complicats i reconsagrats.

(Publicat a El Punt Avui l’1 de juny de 2016)