Categoria: General

M’expliquen el cas d’un nen i una nena de P5 que, per un descuit en el moment de separar els nens que van a dinar a casa i els que ho fan a l’escola, es van quedar al carrer sense ningú que els anés a recollir. A ple migdia, amb les portes de l’escola tancades i sense cap adult fent-se’n càrrec, els nens van decidir que el millor seria anar a casa de la mare d’un d’ells, a Vallvidrera, a l’altre extrem de la ciutat. I ho van fer.
Van travessar alguns carrers del Gòtic, van anar fins a Via Laietana, i van remuntar avinguda amunt. Van creuar semàfors i pas de vianants entre la multitud d’oficinistes i turistes que omplen el centre de Barcelona sense que ningú reparés massa en ells. Van arribar a l’entrada dels Ferrocarrils de la Generalitat a la plaça Catalunya i, d’alguna manera, van passar sense que cap altre viatger ni empleat de la companyia s’adonés que anaven sols. Van anar a l’andana correcta i, enmig del laberint de línies que creuen la ciutat, van esperar el tren que faria parada a Vallvidrera, i hi van pujar. Va ser al vagó, quan ja havien fet una part del viatge, que una dona va reparar en ells. Dos nens contents i feliços travessant sols el subsòl de la ciutat. Els va preguntar on anaven i amb qui, i en sentir la resposta va trucar al 112. Una patrulla dels Mossos els va recollir a Vallvidrera. No hauria calgut: ja estaven pràcticament arribant a casa.
Ja sé que la història no és exemplar. Podria haver tingut un final menys feliç, fins i tot sinistre. Però la imatge de dos infants contens travessant Barcelona amb seguretat ens reconcilia per un moment amb el gènere humà i la seva creació més estranya i complexa: la ciutat. Les ciutats són laberints que creixen, canvien, se sobreposen. Estan fetes d’asfalt, ciment i pensament abstracte. Com les relacions humanes, o com la política, que també són creacions humanes plenes de places, carrers i avingudes familiars però d’altres encara per explorar i que potser no visitarem mai malgrat que intuïm que hi són, amb cruïlles perilloses, parcs ajardinats plens de llum i plaer i també carrerons sense sortida en què cal aturar-se i tornar enrere. Els catalans hem entomat un camí incert gairebé empesos per les circumstàncies, i per un moment ens hem deixat de veure’ns a nosaltres mateixos com a nens de P5 subjectes a mapes i reglamentacions paternalistes. Segurament cap al final del camí un parell de policies ens voldran renyar per haver volgut anar sols a Ítaca. Dispensi, senyor agent, però si no li fa res l’únic que fem és anar a dinar cap a casa.

(Publicat a El Punt Avui el 18 de maig de 2016)

A Panamà van construir el segle passat un canal monumental per connectar els dos oceans més grans del planeta. Gràcies a la màgia de l’enginyeria, un vaixell ple de contenidors xinesos és al Pacífic i poc després apareix a l’Atlàntic en direcció a Europa. Ara sabem que hi ha més canals, en aquell país, i si fem entrar per un d’aquests un maletí ple de diner negre procedent d’un despatx polític d’Europa, apareixerà poc després en un blanquíssim fons d’inversió americà que cotitza en borsa i que a més dedica part dels beneficis a alguna fundació benèfica. L’economia i la política mundial són una gran obra hidràulica plena de tubs i túnels subterranis que ho connecten tot amb tothom. Hi poses la comissió d’una adjudicació d’una depuradora catalana, i al cap de poc reapareix en forma de complex hoteler al Carib. Els partits que volen donar formació als seus càrrecs els paguen tot de màsters en dret, administració, relacions internacionals i ciències polítiques, però avançarien més oferint-los directament una enginyeria de camins, canals i ports.
Als humans ens agrada filosofar i imaginar mons lluminosos, però després ens passem molts dissabtes visitant grans superfícies de bricolatge, portant el cotxe al taller perquè ens revisin les juntes i els tubs per on s’escapa l’oli, i quan ens fa mal alguna cosa anem a cal metge per descobrir que nosaltres mateixos estem fets de tubs i conductes silenciosos que transporten líquids i impulsos nerviosos en tràfic invisible però constant. Així que ens hauríem de fer a la idea que a l’hora de fer política i economia el poder, la més humana de les construccions humanes, s’acabi guiant per la mateixa lògica hidràulica que guia les nostres vides.

A vegades tenim rampells i ens enfadem i canviem governs per dissenyar circuits i conductes més nous i transparents. Però mentre seguim dient-li al mecànic que si us plau no posi l’IVA a la factura, l’únic que fem és posar pedaços a les nostres velles canonades.

(Publicat a El Punt Avui el 6 d’abril de 2016)

Escriure és com netejar el terra. Segurament per això jo no sóc alcalde, ja m’ho diu ma filla. Però és que et trobes la realitat feta una porqueria i el primer que et surt és fer una passada d’oracions simples. Subjecte, verb i predicat, com et van ensenyar a casa. Però així només surt la brutícia més superficial. Llavors hi afegeixes alguna subordinada, i la passes amb energia sobre la ronya. Però mai no és suficient: la corrupció, per molt que miris de dissimular-la amb el pal de fregar ben sucat en frases de relatiu, l’únic que fa és escampar-se més i més pel pis.
Llavors t’arremangues i hi poses adjectius. Amb compte, perquè si et passes destenyeixen. I si convé hi barreges algun adverbi: poquets, que alguns són corrosius i fan malbé les lloses, especialment (amb perdó) els que acaben en ment. Si després d’unes quantes passades la merda encara hi és, com sol passar, llavors cal rascar i rascar amb força, un cop i un altre, paraula rere paraula, mentre et preguntes com és que els senyorets poden arribar a ser tan llords i si casa seva la tenen igual de marrana. El més curiós de tot és que, com més t’acostes a la part noble de l’immoble, més ditades hi trobes. Hi són per les parets, per les adjudicacions d’obres, per les portes giratòries i pels consells d’administració amb seient a la llotja del DOGC o del BOE. Un desastre.
Però a mi el que més fàstic em fa és la brutícia que no es veu a simple vista però que si hi passes un dit te’l deixa ben negre. És com si hi fos des de fa segles sense que ningú no gosi passar-hi un drap a fons: les taques d’elitisme barrejat amb estupidesa, l’homofòbia, el fanatisme religiós, l’odi a la democràcia i la desconfiança en aquell que pensa o actua diferent, el masclisme que redueix les dones a gerros decoratius i els homes a organismes unilaterals amb l’ambició de poder com a únic motor vital, ja sigui un ascens a trepador sènior, un despatx de director executiu o una regidoria del PP a Palafolls.
Bé, ja em dispensaran els senyors tanta xerrameca. Parlo massa, ja m’ho diu ma filla. Però a servidor li agrada anar dient mentre fa la neteja. Ara la columna ja està pràcticament redactada i neta. Si us plau, mirin de no trepitjar les paraules humides, no fos cas que rellisquessin. Passin pels substantius, que s’assequen abans. En fi, quina vida.

(Publicat a El Punt Avui el 23 de març de 2016)

Un jutge de Madrid ha desarticulat aquesta setmana una banda de titellaires i ha enviat els seus membres a la presó preventivament. Entre el material comissat figuren diversos putxinel·lis de drap –un amb forma de bruixa, un de policia i un que els titellaires anomenen amb l’àlies San Cristóbal de Polichinela–, així com un decorat de fusta i un petit cartellet amb la inscripció, en lletres irregulars, “Gora Alka-ETA”. Els titellaires tenien previst perpetrar amb aquest material diverses representacions d’una sàtira política anomenada La bruja y san Cristóbal. Ho van aconseguir en algunes places populars i en un teatre municipal de Granada, on van passar desapercebuts. Però, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Madrid, que els va donar la infraestructura necessària per actuar en una plaça aprofitant les festes del carnaval, van cometre el guinyol, que va causar una alta xifra d’indignació, pares i mares de família inclosos. Les víctimes hi van portar la canalla pensant-se que era per a públic infantil, com fatalment havia informat l’Ajuntament. Els dos titellaires han passat a disposició de l’Audiencia Nacional. De moment, no hi ha hagut detencions a l’Ajuntament de Madrid.
Els detinguts ja han prestat declaració. Al·leguen que el cartellet formava part de l’obra, en la qual un policia colpeja la bruixa fins a deixar-la inconscient i després construeix un muntatge amb proves falses posant-li el cartellet al damunt. El jutge instructor Ismael Moreno Chamorro els acusa d’un delicte d’enaltiment del terrorisme, que està castigat amb un pena d’entre sis mesos i tres anys de presó.
Es tracta, doncs, d’un nou triomf de l’estat de dret, la convivència i l’imperi de la llei a l’Estat espanyol, i un fracàs dels enemics de la democràcia, que no dubten a agafar formes cada cop més sofisticades: directors de diaris, urnes de cartró i ara putxinel·lis de fira, disfressa aquesta darrera d’una gran intel·ligència i perversitat, ideada per crear confusió, ja que, als ninots, els vestits de drap els hi pengen com ho fan les togues als bons jutges que vetllen per la bona salut de la democràcia, i al final un ja no sap distingir qui és el guinyol ridícul i qui és el magistrat d’un alt tribunal.
Sisplau, l’últim a sortir que abaixi el teló.

(Publicat a El Punt Avui el 10 de febrer de 2016)

Més d’un milió de refugiats han entrat a Europa durant el 2015, segons les dades de l’OIM. La crisi de Síria ha estat la més recent, mediàtica i identificable de les crisis que porten la humanitat a sortir a la intempèrie i abandonar-ho tot per buscar menjar, seguretat, aventura, felicitat o una mínima oportunitat de supervivència. En diem fluxos migratoris perquè resulta més fàcil pensar el món com un cos estable amb líquids que circulen en silenci per les artèries i els teixits de l’economia i la política mundials, en lloc de posar-hi el microscopi i descobrir un nen mort en un platja, uns joves dalt d’una tanca de filferro plena de punxes o un home a qui una periodista fa la traveta mentre fuig de la policia. Els fluxos són fluxos i no fan soroll, ni s’amunteguen a les fronteres ni naveguen en bots amb els nadons tremolant als braços. Després d’analitzar els fluxos, ens podem treure els guants, rentar-nos les mans amb sabó desinfectant i emetre alguna opinió raonada que ens aixoplugui la consciència.

La incertesa, però, s’ha instal·lat arreu. Aturats de llarga durada, treballadors empobrits i joves que deixen l’aixoplug de casa nostra per buscar-se lluny un futur millor. Fins i tot les eleccions estan deixant parlaments i governs de països fins ara forts a la intempèrie. França se les ha de veure amb les punxes de la ultradreta esquinçant la seva pell republicana, a Espanya el desgast del règim obligarà ara Rajoy a tastar en ell mateix la precarietat laboral i existencial dels seus súbdits amb una legislatura, si aconsegueix iniciar-la, en risc constant de desnonament; i al nostre país el procés ha quedat a la intempèrie, amb les contradiccions tàctiques i estratègiques a la vista i amuntegades davant del mur de la investidura.

Quan sortim de la zona de confort, ja sigui a la força o per buscar la felicitat  o la independència, quedem a la intempèrie, la vida s’accelera, la pell s’omple de carícies o cicatrius i ens trenquen el cor o bé en trenquem nosaltres. Europa està sortint, a la força, de la zona de confort en què vivia i torna a la remor de la història. Diuen els científics que els astres i planetes emeten soroll: ones de ràdio de diferents freqüències que surten a l’espai sense que ningú les pugui sentir. La de la Terra deu ser la remor dels somnis i de les esperances que es mouen d’un indret a l’altre, d’un continent al del costat, des que el planeta va començar a girar en la intempèrie de l’espai.

(Foto: REUTERS/Marko Djurica, un grup de migrants després de travessar la frontera entre Sèrbia i Hongria, el 6 de setembre)

(Publicat a El Punt Avui el 25 de desembre de 2015)