Categoria: Indis i federals

Política

Jugar-se-la per una ciutat

A la Itziar González la va fitxar l’alcalde Jordi Hereu com a independent, la va ficar el 2007 amb calçador en una llista dividida salvatjament entre militants de l’aparell de partit i les restes del maragallisme municipal barceloní, que es defensava amb ungles i dents atrinxerat als despatxos d’urbanisme del consistori. Una nouvinguda al mig del foc amic.

Un cop feta regidora, Jordi Hereu, cal reconèixer que amb valentia, la va enviar a fer endreça al districte més delicat i de més compromís de Barcelona: Ciutat Vella. El punt neuràlgic on una ciutat s’hi juga la imatge. A on es concentren en unes poques hectàrees la pobresa i l’especulació desorbitada, la multiculturalitat i les essències barcelonines, el Palau de la Música i les prostitutes dels portals, els guiris dels creuers de luxe i els paquis de les cerveses a un euro, els arquitectes de disseny i els ionquis i borratxos de la Barcelona més fosca i canalla. Ciutat Vella. La conjunció perfecta de la llotja del Liceu amb xampany i querida i del bar xungo de paperina i punyalada.

Jordi Hereu li havia encarregat la delicada tasca de refer el ponts amb un teixit associatiu i vital de la ciutat que l’urbanisme despòtic del propi ajuntament havia destruït (i que explica ara a on es troba el PSC en aquella ciutat) , i de rellançar un districte sotmès ja al setge mediàtic al qual, a partir dels botellots i de l'”incivisme”, s’hi va llançar el grup Godó primer i després el van acompanyar la gran majoria de cors periodístics del país fins convertir les revetlles  de Sant Joan i els pixats nocturns de darrere de la Boqueria en els grans problemes del país. Assumptes d’Estat. Gloriosos entreteniments de moralina noucentista per a una societat embriagada de bombolla econòmica.

Ella s’hi va posar de ple però, ves per on, va començar tocant el que sona a qui no li havia de tocar: mirant de posar ordre a les Rambles. Però no entre els incívics nocturns, que també, sinó sobretot en els diürns: els empresaris de restaurants que ocupaven abusivament espai públic amb les terrasses, i la pressió hotelera que convertia Ciutat Vella en un Salou car de xancleta i aftersun a on els veïns estaven condemanats a fotre el camp tard o d’hora. Van arribar, és clar, els primeres avisos. I els primers distanciaments. I les repostes evasives dels companys de grup municipal.

Jo era llavors a l’edició d’El Punt a Barcelona. Al diari qui més tractava al principi amb ella era la Rosa Díaz: periodista tenaç, perspicaç, insobornable, enamorada de la ciutat que trepitja i alhora crítica, molt crítica, amb moltes soles de sabata (i pneumàtics de bicicleta) gastades de carrer en carrer, treient a la llum les notícies, les denúncies i les històries que ningú més no era capaç de treure. La Rosa va ser la primera periodista que va treure la notícia dels plans de construcció de l’hotel del Palau de la Música. Una plana el 3 de març del 2008. Després, les desavinences internes que el cas va provocar al govern municipal. Itziar González no es va voler posar al costat de l’especulació. Per contrarestrar les pressions soterrades, va engegar un procés públic de participació perquè els veïns hi diguessin la seva i tota la llum caigués sobre el procés urbanístic. Al final, no va poder resistir les pressions. El 2010 dimitia com a regidora denunciant amenaces de mort per part d’una trama de càrrecs municipals i polítics.

Avui al vespre la Itziar presenta un llibre:  Barcelona pam a pam.  Una actualització, vint anys després, del Barcelona pam a pam d’Alexandre Cirici, autèntica guia de gastadors de soles de sabates per conèixer la capital del país i que segurament necessitava una posada al dia. La Itziar parla ara amb una mica d’agror d’aquella experiència municipal. També es fa política des dels moviments socials, diu a l’Anna Ballbona, quina altra gran periodista!, que ho ha recollit aquí. No és un bon final per a la història d’algú que va creure que estava al servei als ciutadans i no dels poders econòmics de la seva ciutat. M’agradaria pensar que a Lleida, Balaguer, Tàrrega, Mollerussa, Tremp, també hi ha altres Itziars capaces de plantar cara quan els poders econòmics o les estructures de partit volen passar per damunt dels interessos dels ciutadans. Encara no n’he trobat cap.

El llibre, però, és per buscar-lo i llegir-lo amb devoció: qui millor per explicar-te com és una ciutat que aquella qui, literalment, s’hi ha jugat la cara per ella?

La prima de risc i les veus familiars

Abans de ser un estat independent, abans de fer un referèndum, abans fins i tot de canviar diumenge la composició del Parlament autonòmic, resulta que ja tenim prima de risc. Com la resta d’estats del món. I no és una prima qualsevol. És una prima fastuosa, monumental, estratosfèrica. Els catalans no ens hi posem per poca cosa: 1.284 punts bàsics el mes de juny.
La xifra és un càlcul del número dos del PSC per Barcelona, Maurici Lucena, aplicant-hi les dades que registra ara la Catalunya autonòmica quan intenta finançar el seu deute. Lucena la va pronunciar ahir a Lleida en un dinar col·loqui amb 150 empresaris i directius. Quan el 2010 Artur Mas va arribar al govern, va dir Lucena, la prima de risc era només de 160 punts. Conclusió: mala gestió econòmica de CiU. I ho va reblar amb un avís: als inversors no els agrada la independència. Europa, va dir Lucena, començarà a recuperar-se els pròxims quatre anys, “però si ens deixem endur per la rauxa no ens hi podrem incorporar, a aquest creixement”. No fos cas que els empresaris es preguntessin si s’havien equivocat de restaurant i eren al dinar d’un altre partit, Lucena va aclarir que “això no és el discurs de la por d’alguns, això és evidència econòmica”.
Però va sortir el cap de llista lleidatà, Àngel Ros, i es van acabar les males notícies als empresaris. Una veu coneguda que els feia les promeses de sempre: potenciar el sector agroalimentari, fer les autovies que fa anys que es diu que s’han de fer i no s’acaben de fer mai, acabar el Segarra-Garrigues i que l’aigua que hi passi no sigui cara. Ros i el lleidatanisme transversal, lleidatanisme per inundació, de sempre, sense sorpreses ni mals humors, estenent-lo en el camp propi i en el dels veïns per recollir-ne ell els fruits. Ni primes, ni risc. Sí, en canvi, el dret a decidir. Amb la llei, va dir, però amb tota l’ambició. Demà el país ha de triar veus i estratègies molt diferents. Dilluns, el grup parlamentari del PSC que surti dels comicis també tindrà veus i accents per triar.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de novembre de 2012)

El piquet més efectiu

La campanya ha fet una aturada perquè els partits amb etiqueta d’esquerres marquin perfil amb la vaga i els altres es posin una mica de perfil i prenguin una mica d’oxígen. L’0casió també ha servit, as usual, perquè els tertulians de matí ja no parlin del tema i puguin parlar dels piquets i dels sindicats i de la seva manera tan pleistocena de muntar vagues i de coartar als treballadors que volen treballar. Ja és una tradició: canya al piquet violent, autoritari i faista.

Informativament m’ha tocat diverses vegades acompanyar algun piquet que anava tancant comerços d’un eix comercial i que, un cop passada la sorollosa processó, en quinze minuts tots eren oberts. O piquets de sindicats que s’hi jugaven l’èxit en una ciutat aconseguint que l’accés al polígon principal no obrís entre les set i nou del matí, que és quan les càmeres filmen les imatges de portes tancades i de carrers desèrtics que aniran emetent durant la jornada. Però després, amb les càmeres ja fora i amb allò comptabilitzat com a empreses en vaga, plegaven tranquil·lament i les empreses obrien més o menys amb normalitat la resta del dia. Com a tot arreu, hi compta l’impacte mediàtic, ni que sigui perquè en parlin malament.

Però lluny del soroll al carrer hi ha els altres piquets. Els efectius de veritat. Aquells que no surten a les tertúlies.

Mai no es filmen. Són piquets de portes endins, fets d’avisos i sobreentesos que coarten als que sí farien vaga. No és el meu cas,  que lliurament he pogut decidir el que he decidit sense por ni pressions com en altres ocasions he decidit fer el contrari també de forma lliure , però conec gent que avui hagués fet vaga però no s’atreveix. No és el mateix fer vaga en una empresa respectuosa amb el dret de vaga dels treballadors o en una administració púbilca, que fer-ho en empreses petites i mitjanes i potser alguna de gran a on el treballador té la sensació, sospitada o explícitament real, que si fa vaga s’hi està jugant el lloc del treball.

Ara que som d’eleccions i, més que mai, toca parlar de democràcia, dret a decidir i d’escoltar els ciutadans, estaria bé traslladar això a alguns despatxos empresarials a on encara imperen unes formes de gestió del negoci que no han canviat des del pleistocè anterior.

Amb amics com Iglesias

En una trobada amb periodistes abans de començar campanya Àngel Ros va dir, amb un to una mica irritat de tant que li preguntaven pel mateix, que no eren cap problema les veus del PSOE contradient l’estratègia federalista asimètrica i del dret a decidir amb permís de la autoridad competente que intenta oferir el PSC. Millor fins i tot si desbarren una mica, venia a dir Ros: com més diferent parli el PSOE, més clara queda la postura diferenciada del PSC. La qual postura, afegia un murri Ros, serà per la que finalment optarà CiU després de les eleccions.

En la literatura això funciona molt bé. Un Watson de pensaments prosaïcs va molt bé per destacar l’excepcional pensament lògic del detectiu Sherlock Holmes. Cervantes va fer acompanyar Don Quixot per un Sancho Panza que servia per exaltar encara més el caràcter llunàtic i extravagant del protagonista. La tesi de Ros vindria a dir que els Bono, els Guerra o els Chaves que fiquin cullerada en la campanya catalana poden ser els simpàtics escuders que ajudaran a fer entendre millor el missatge diferenciat del PSC i lluitar contra els molins de vent de la presumpta divisió de la societat catalana entre independentistes i espanyolistes, com si mantenir opcions i interessos contraposats no fos l’essència mateixa de la convivència i la pluralitat sinó un problema que cal evitar com sigui.

Però és clar: llavors és quan ve Marcel·lí Iglesias, que no és un personatge de ficció sinó un senyor de Bonansa que ha estat president d’Aragó i ara és senador del PSOE, i per  donar suport a Ros a Lleida va i compara amb el nazisme i els seus morts el sobiranisme català, al qual Ros aspira a arreplegar-ne alguns vots a Lleida com fa a les municipals. Iglesias no va citar el nacionalisme espanyol, ves per on, que tants morts va causar a Aragó entre el 1936 i el 1939 i tanta gent aragonesa va empresonar i exiliar els anys posteriors. El cas és que, amb amics com Iglesias, qui necessita enemics fent-te la punyeta en la campanya?

Ros té una batalla difícil aquesta campanya. Ha de conservar el tres diputats (CiU en té nou) que ja va poder conservar el 2010 en situació adversa Joaquim Llena. En aquells comicis al Parlament Ros va declinar ser el cap de llista per una federació sociailsta lleidatana i pirinenca que no controlava ell sinó els seus rivals interns. Ara, amb la federació del partit sota el seu control, ha fet un pas que el durà al Parlament, un lloc clau per poder assumir en millors condicions un possible lideratge del PSC si aquest partit, cas de complir-se els resultats desastrosos que li prediuen les enquestes, inicia un nou procés de canvi de rumb i renovació de la cúpula cap a posicions més afins al sector catalanista en el qual Ros s’ha volgut situar.

Però no es tracta només d’arribar-hi, sinó d’arribar-hi bé. Amb uns resultats a la ciutat de Lleida (a on viu un terç de la població de la demarcació) previsiblement millors que els que hi hauria amb un altre candidat, està fent aquests dies un autèntic periple per les comarques del Pirineu, per després desembarcar a la capital i arrossegar els indecisos que a les municipals el voten a ell tot i tenir altres preferències quan són eleccions catalanes o espanyoles. En això està, si li deixen els rivals… i si li deixen els amics.

Coses a fer a Lleida un divendres al vespre

La primera nit de campanya oficial la va passar Mariano Rajoy a Lleida, en un míting que va reunir unes 700 persones a la Llotja. Pel que s’hi va veure, sembla que l’estratègia del PP es divideix en tres punts: llenya a Mas, llenya a CiU, i llenya a Mas i a CiU.  El PP vol evitar com sigui que CiU obtingui la majoria absoluta i vol convèncer als indecisos, que no són pocs segons les enquestes, que millor no apostin per “un irresponsable”  Artur Mas que”no assumeix els seus compromisos de govern i prendre decisions” sinó que prefereix “convocar eleccions i crear inestabilitat” amb un projecte que, és clar, “vol dividir Espanya i Catalunya i treure-la d’Europa”. Aquestes frases, amb variacions en el seu ordre i intensitat, van ser les úniques que es van pronunciar en el primer míting de la campanya del PP. Rajoy només va prendre aire per respirar i, també, per sortir del pas de la notícia del dia a tot l’Estat: el suïcidi (un més!) d’una dona que anava a ser desallotjada de casa seva per no pagar la hipoteca. El drama humà ha entrat en força en la campanya de l’Estat propi.

A la porta de la Llotja mig centenars d’independentistes s’esperaven per xiular Rajoy. És ja gairebé una tradició en les campanyes del PP a Catalunya. Tant, que ja ni sorprèn, i els seus efectes, ja siguin positius o negatius per als organitzadors de la protesta o per als seus destinataris, estan ja força apaivagats. Personalment crec que és molt sa protestar i xiular als polítics si estan a tiro i hi ha motius per fer-ho, però convertir-ho en rutina gairebé funcionarional només per a eleccions i que a més crispa i molesta no a uns càrrecs concrets sinó als militants i simpatitzants d’un partit amb el qual s’identifiquen altres conciutadans,  no és la millor opció per a un divendres al vespre.

El PP fa dos anys va fer servir el pavelló de Pardinyes amb Rajoy encara a l’oposició a Espanya, i el va omplir sense problemes. Ahir es va apostar fort, per la Llotja, a uns centenars de metres del pavelló de Pardinyes però amb molt més glamour i capacitat per atendre l’espectació i la mobilització que genera tot un president espanyol. El cas, però, és que a l’hora que havia de començar l’assumpte els responsables de l’organització miraven amb preocupació com quedaven moltes cadires buides a la part superior de la sala central de la Llotja. La cosa es va solucionar esperant vint minuts més, amb un retard que va ajudar a acabar d’omplir més o menys l’aforament.

Abans, però, veient la cara amb què els organitzadors miraven les cadires buides, em penso que més d’un es devia plantejar de fer pujar aquells de baix de l’estelada i els crits: total, ja que han dedicat una bona estona d’un divendres al vespre a anar fins allà, almenys que pugin i acabin d’omplir el teatre.

L’independentista perplex

Arrenca la campanya i corre per tot Catalunya i també per les comarques de Lleida l’independentista perplex. Es tracta de l’independentista de sempre, l’independentista de pedra picada, el que sempre anava a les manis de la Diada quan pocs més ho feien, el que no va haver de córrer aquest setembre a buscar una estelada perquè ja en tenia unes quantes a casa. Es tracta de l’independentista impacient, que ara contempla amb perplexitat com al seu voltant han sorgit un munt d'”independentistes de tota la vida”. Alguns ho porten amb sana alegria.

D’altres, però, estan tan perplexos del gir que ha fet el país, que fins i tot sembla que els hi  sap greu. L’independentista perplex, almenys alguns d’ells amb qui he pogut parlar aquests dies, observa amb un punt de desconfiança i mal humor com els antics federalistes i antics autonomistes, els que abans se n’enfotien, de la seva dèria política, ara l’alliçonen a ell durant les sobretaules familiars o en les tertúlies del bar sobre com Espanya ens roba i ens maltracta i li parlen com si ells fossin els autèntics “independentistes de tota la vida”.

“Tot això acabarà en no res, allò del milió i mig ha estat un bluf, aquestos s’han fet ara independentistes per la crisi i de seguida que hi hagi un pacte econòmic per part d’Espanya es faran enrere”, m’assegurava fa uns dies un amic d’aquests de pedra picada.

Dijous, diada de Tot Sants, Solidaritat per la Independència va muntar a Balaguer un acte de petit format. També hi havia independentistes perplexos. Un d’ells em reconeixia abans de l’acte de les dificultats de Solidaritat per teixir un discurs propi ara que sembla que tothom s’hagi pujat al carro: “El partit hauria d’apostar per la bandera del català com a única llengua oficial i per la unitat dels Països Catalans”, em deia, per intentar diferenciar-se dels partits que ara s’han tornat “independentistes de tota la vida”.  El cap de llista de SI, el regidor de Tàrrega Santi Costa, va intentar convèncer a la dotzena de conveçuts que van anar a escolar-lo al Flemming de Balaguer que no se’n poden refiar dels cants de sirena de CiU ni d’ERC, només ells són la garantia. Núria Cadenas, independentista de tota la vida, i que tant ho és que de ben jove va patir la repressió d’Estat i s’hi va estar anys a la presó abans i tot de les garçonades del 92, va fer a Balaguer un discurs abrandat, emotiu i amb un to positiu que, tot i això, no deixava d’apuntar el mateixa direcció: malfieu-vos dels conversos.

Però sigui just o injust, les transicions les acaben fent els “conversos” i les grans majories.

A Espanya, el pas a la democràcia el van dirigir un cap de Falange i un partit socialdemòcrata que no havia tingut el protagonisme en la lluita antifranquista que sí van tenir els comunistes, els que havien lluitat amb força i contundència i fins i tot amb presó. Comunistes, sindicalistes i republicans espanyols van quedar arraconats pels “demòcrates de tota la vida” que sortien com bolets. Funcionaris i classes mitjanes que fins llavors havien estat còmodes amb el règim, eren ara els abanderats de la nova democràcia espanyola, amb Adolfo Suàrez, el falangista de centre, l’heroi i després màrtir de la nova democràcia espanyola, al capdavant del procés.

A l’antiga Unió Soviètica, no van ser els opositors represaliats els qui van acabar amb el règim per ells sols, va haver de ser un secretari general del PCUS, antic aparàtxic escalador en les estructures del règim, qui va fer la difícil i delicada de desmuntar la unió soviètica, fins que va ser devorat per no poder controlar-ne la velocitat i la intensitat.

El moment apassionant que viu ara Catalunya i que aquesta campanya electoral evidencia no és comparable a aquests altres, excepte en un punt: com descol·loca a tothom el gran moviment tectònic que provoquen els grups fins ara en el poder quan es reposicionen en la nova centralitat que s’ha anat creant els darrers anys de forma més aviat callada i tranquil·la.  Els independentistes de tota la vida ja no estan sols. Segurament n’haurien d’estar contents.

Tornar a la vida

Un home de Lleida va anar al metge i allà va descobrir que constava com a mort. Segons explicava aquesta setmana el diari Segre, l’home hi va anar per un mal d’esquena, el metge el va rebre i, tot mirant l’expedient a l’ordinador, va veure que segons la base de dades sanitària aquell pacient ja havia finat. Tot i així, amb gran professionalitat, el facultatiu va atendre el difunt i el va aviar de la consulta amb una recepta d’antiinflamatoris. Ara el suposat cadàver intenta que el Departament de Salut, que ha reconegut l’error, esmeni les dades informàtiques i el retorni a la vida.

Vet aquí un motiu més per no anar al metge: no només pots descobrir que tens la tensió alta o que has de deixar el cafè, sinó que directament ja estàs mort. En aquest cas és molt més saludable la ignorància: mentre no sapiguem que som morts podem continuar amb la nostra vida quotidiana amb una relativa normalitat. Si vostès alcen el cap del diari i miren al seu voltant veuran més d’un i més de dos oficinistes distrets que fan l’esmorzar de mig matí sense sospitar que ja són morts.

No és tan estrany. Passa amb països sencers. A Catalunya el govern ha demanat el rescat financer i de sobte alguns s’han adonat que fa tres-cents anys que som morts. Amb tanta il·lusió i energia que preparàvem la Diada d’aquest any i tan a prop que veiem fer un cop sobre la taula, ara resulta que hi hem d’anar en silenci i amb cares llargues perquè el nostre mal no vol soroll i no tenim diners ni per pagar-nos el propi funeral. Alguna premsa de Madrid ho ha celebrat i ha convertit un mal d’esquena financer en el certificat de defunció del país, enterrat pròximament pels homes de negre del ministre enterramorts Montoro.

Però seria un error de diagnòstic. Els països són de biologia complicada. Només cal fer-los una radiografia per adonar-nos que a més d’esquena tenen multitud de vísceres, sistema nerviós, músculs i columnes vertebrals (o pals de paller). Catalunya ha demostrat ser de metabolisme lent però obstinat, i després de tres-cents anys de defunció és allà, encara, país i llengua, potser amb mal d’esquena però disposada si convé a resoldre els errors burocràtics i, a fe de Déu, tornar a la vida en qualsevol moment.

(Publicat a El Punt Avui el 31 d’agost del 2012)

La corbata de Tito

L’entrenador del Barça ha aparegut aquesta setmana a Göteborg amb americana i corbata i algunes cròniques diguem-ne esportives subratllaven el fet que per primer cop Tito Vilanova vestia segons els cànons del bon gust futbolístic internacional. Que determinada premsa esportiva es dediqui al prêt-à-porter no ens hauria de sorprendre en una època en què la premsa política es dedica a l’economia i la premsa econòmica a les necrològiques. La crisi ha desordenat tant el món que l’altre dia em va semblar veure unes declaracions d’Angela Merkel en els mots encreuats d’en Sesé. En aquestes condicions, no sobta en absolut la passió pel guarda-roba dels cronistes esportius, sinó la necessitat de guardiolitzar l’entrenador del Barça, treure-li el xandall, vestir-lo amb un vestit d’Armani i confiar que gràcies a això començarà a guanyar títols i a sermonejar-nos sobre l’esforç i el país.

Però les coses no van així. Fa anys que vestim l’autonomia catalana amb les millors gales i ha arribat un punt que ja no podem amagar de cap manera els descosits constitucionals i les estretors financeres de l’invent. Potser per això ens ha encisat tant l’elegància intel·ligent de Guardiola i l’hem projectat del Barça cap al país, com sempre hem fet amb el club que dóna nom a la ciutat de Barcelona. I per això alguns desitgen que Vilanova supleixi aquest buit reproduint el discurs de Guardiola, o almenys posant-se les seves corbates.

Esgotats com estem, el país necessita renovar el seu relat i els seu horitzons, o, el que és el mateix, renovar el vestuari. Durant els darrers anys el discurs de l’èpica tranquil·la, la humilitat orgullosa i els horitzons desacomplexats de Pep Guardiola han estat balsàmics. Però s’ha acabat. Ara toca desitjar a Guardiola i a Vilanova tots els èxits futbolístics i personals, i deixar que sigui el país el que busqui d’entre el seu propi fons d’armari polític l’energia i el coratge necessari per fer el salt endavant. A Artur Mas li ha tocat ser-hi al davant en un moment crucial. Confiem que hi jugui i que tingui sort: volem guanyar, ni que sigui a la tanda de penals.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’agost del 2012)

La llibertat descomptada

Em fascina llegir que els mercats han descomptat tal o tal decisió política. Es veu que els bancs i els fons d’inversió internacionals fan les operacions del dia tenint en compte allò que passarà pròximament i no la situació actual. Menystenen el present, ells ja són al futur. Vet aquí un descobriment d’aquests dies: la voracitat dels mercats no és perquè es mengin els diners i la credibilitat de països sencers; allò que els mercats devoren, afamats, és temps.

Jo amb prou feines he assumit que aquest matí el cotxe feia un sorollet sospitós mentre ells, els mercats, ja han devorat la setmana vinent i, amb aquesta, també s’han cruspit la meva visita al taller, la peça que ha de venir d’Alemanya, el descobriment fet pel mecànic de no se sap quina altra mena de cosa que s’ha canviar sí o sí, i el clatellot de la factura de tot plegat. Ara, si vull saber el meu futur, no cal que un endeví em tiri les cartes: en tinc prou amb una visita a l’oficina del banc. Nosaltres vivim en el present, ells en el futur, i així no hi ha manera de posar-se d’acord en res.

A Catalunya el govern s’ha llançat a reclamar a Espanya una hisenda catalana pròpia amb el suport majoritari del Parlament. Tot els partits, fins i tot els que donen suport a la iniciativa, creuen que la proposta s’envia a Madrid perquè s’estavelli contra les roques. Per dir-ho a la moda, ja han descomptat la negativa d’Espanya que els catalans recaptem i administrem els nostres impostos. Tot i així, no actuen com els mercats, sinó que segueixen amb disciplina tots els passos i protocols polítics d’una possible negociació, que per remota que sigui no es pugui dir que no s’ha intentat.

Els catalans vivim atrapats en el present. Planegem viatges a Ítaca o a Massachusetts, però a l’altura de Sabadell dubtem de si hi som tots o de si el viatge serà massa llarg. Segurament ha de ser així, pas a pas, tan absorts en el present que no veiem el camí que fem cap a una tardor tensa i cap a un 2013 incert. Serem lliures? En tot cas, abans que nosaltres ho sabrà la borsa de Frankfurt, quan un dia descompti dels balanços la nostra llibertat.
(Publicat a El Punt Avui el 3 d’agost del 2012)

Espanya desapareix del nomenclàtor de la Seu

Fa trenta-tres anys de la represa democràtica als ajuntaments i el nomenclàtor de molts municipis continua encara esquitxat de noms provinents del franquisme, posats allà per les autoritats del moment per esborrar qualsevol rastre de la història anterior al 1939.

L’estratègia de l’oblit els va sortir bastant bé perquè encara avui els catalans tenim problemes per trobar els referents que ens connectin amb una de les nostres èpoques més convulses però també de major modernitat  i creativitat. Els periodistes escriuen (escrivim) com si no haguessin existit la genial generació de periodistes i diaris dels anys trenta, els arquitectes van desconnectar durant dècades de la modernor i racionalitat de  l’escola de GATCPAC,  l’escola catalana ha hagut de dedicar molts esforços per retrobar la pedagogia avançada de Rosa Sensat,  en molts pobles i ciutats els veïns han donat per bons noms  de places i carrers que estan allà per amagar la seva memòria col·lectiva.

Aquesta setmana la Seu d’Urgell ha fet un pas positiu fent oficial del nom de plaça Patalín per a la que fins ara es deia plaça d’Espanya. Quan l’exèrcit espanyol va entrar a la Seu va trobar que es deia plaça de la República i va ser del primer que van canviar. Dilluns amb el vot de tots els regidors  del consistori, l’Ajuntament de la Seu ha decidit adoptar el nom de plaça Patalín, nom d’un bar que va existir durant el segle XIX i que s’ha mantingut com a nom popular de la plaça malgrat el que va imposar la dictadura.

Tot això passa en temps de nou convulsos, amb l’Estat plantejant-se aquests dies intervenir en els municipis de menys de 20.000 habitants que tinguin problemes financers. Racionalitzar els municipis i convertir els ajuntaments en petites gestories és un error gravíssim i un atac frontal a una part de la nostra malaguanyada sobirania com a catalans. Espanya surt de la plaça però pot tornar en forma d’interventors provincials.

Greu error. Els municipis administren matèrial sentimental, simbòlic i d’identitat de primera magnitud, coses que no es poden gestionar des d’un despatx funcionarial en una diputació situada a vuitanta quilòmetres de distància,  ni tampcoc  des d’un ministeri d’administracions públiques a 6oo i escaig. Als ajuntaments s’hi fa política de primera: és a dir, aquella política que més afecta més sensible és al ciutadà: indentitat, memòria, les arrels a un lloc, a un paisatge, a uns carrers, a un país. Mireu si és important, un ajuntament, que s”hi decieix el nom de les coses que ens són properes.  Segrestar la política dels ajuntaments amb l’excusa de la crisi és un retrocés de trenta-tres anys.