Amb amics com Iglesias

En una trobada amb periodistes abans de començar campanya Àngel Ros va dir, amb un to una mica irritat de tant que li preguntaven pel mateix, que no eren cap problema les veus del PSOE contradient l’estratègia federalista asimètrica i del dret a decidir amb permís de la autoridad competente que intenta oferir el PSC. Millor fins i tot si desbarren una mica, venia a dir Ros: com més diferent parli el PSOE, més clara queda la postura diferenciada del PSC. La qual postura, afegia un murri Ros, serà per la que finalment optarà CiU després de les eleccions.

En la literatura això funciona molt bé. Un Watson de pensaments prosaïcs va molt bé per destacar l’excepcional pensament lògic del detectiu Sherlock Holmes. Cervantes va fer acompanyar Don Quixot per un Sancho Panza que servia per exaltar encara més el caràcter llunàtic i extravagant del protagonista. La tesi de Ros vindria a dir que els Bono, els Guerra o els Chaves que fiquin cullerada en la campanya catalana poden ser els simpàtics escuders que ajudaran a fer entendre millor el missatge diferenciat del PSC i lluitar contra els molins de vent de la presumpta divisió de la societat catalana entre independentistes i espanyolistes, com si mantenir opcions i interessos contraposats no fos l’essència mateixa de la convivència i la pluralitat sinó un problema que cal evitar com sigui.

Però és clar: llavors és quan ve Marcel·lí Iglesias, que no és un personatge de ficció sinó un senyor de Bonansa que ha estat president d’Aragó i ara és senador del PSOE, i per  donar suport a Ros a Lleida va i compara amb el nazisme i els seus morts el sobiranisme català, al qual Ros aspira a arreplegar-ne alguns vots a Lleida com fa a les municipals. Iglesias no va citar el nacionalisme espanyol, ves per on, que tants morts va causar a Aragó entre el 1936 i el 1939 i tanta gent aragonesa va empresonar i exiliar els anys posteriors. El cas és que, amb amics com Iglesias, qui necessita enemics fent-te la punyeta en la campanya?

Ros té una batalla difícil aquesta campanya. Ha de conservar el tres diputats (CiU en té nou) que ja va poder conservar el 2010 en situació adversa Joaquim Llena. En aquells comicis al Parlament Ros va declinar ser el cap de llista per una federació sociailsta lleidatana i pirinenca que no controlava ell sinó els seus rivals interns. Ara, amb la federació del partit sota el seu control, ha fet un pas que el durà al Parlament, un lloc clau per poder assumir en millors condicions un possible lideratge del PSC si aquest partit, cas de complir-se els resultats desastrosos que li prediuen les enquestes, inicia un nou procés de canvi de rumb i renovació de la cúpula cap a posicions més afins al sector catalanista en el qual Ros s’ha volgut situar.

Però no es tracta només d’arribar-hi, sinó d’arribar-hi bé. Amb uns resultats a la ciutat de Lleida (a on viu un terç de la població de la demarcació) previsiblement millors que els que hi hauria amb un altre candidat, està fent aquests dies un autèntic periple per les comarques del Pirineu, per després desembarcar a la capital i arrossegar els indecisos que a les municipals el voten a ell tot i tenir altres preferències quan són eleccions catalanes o espanyoles. En això està, si li deixen els rivals… i si li deixen els amics.

Post 28-N: CiU assetja la Paeria

Les eleccions al Parlament han deixat el territori de Lleida amb unes interessants incògnites polítiques que s’hauran de resoldre els propers mesos.

Setge a la Paeria socialista

La primera de totes és a la ciutat de Lleida. El PSC ha registrat el resultat més baix de la seva història. Mai no s’havia situat per sota dels 10.000 vots a la ciutat. Ni en unes europees. I ahir només va aconseguir mobilitzar 8.915 votants. 500 menys i el PP el passaria pel damunt i es convertiria en la segona força a la ciutat. En canvi, CiU ha assolit un gran resultat a la ciutat amb el  41,08% de vots, 21.670 en xifres absolutes.

Continua llegint «Post 28-N: CiU assetja la Paeria»

L’1×1 de la campanya lleidatana

Tots els candidats ja són a la dutxa. Dia de la reflexió. A Lleida el partit ha tingut algun moment de joc brut però en general l’àrbitre no ha hagut d’intervenir gaire. Sobre el terreny de joc s’han vist dos estils polítics oposats: el catenaccio conservador de CiU i el penjar pilotes  a l’àrea del PSC. En canvi, ERC i el PP han intentat jugar al contraatac i ICV s’ha passat el partit pujant i baixant per la banda. La banda esquerra, per suposat. Aquest és el meu personal 1 x 1 de la campanya lleidatana:

Albert Batalla (CiU)

Conservador. En el seu debut com a cap de llista de CiU ha jugat a no perdre. Ha intentat mantenir el control de la pilota amb un joc previsible però efectiu, deixant passar els minuts tot esperant el xiulet final. Cap improvisació, cap proposta espectacular, cap promesa fora de mida. Se n’ha ensortit adormint el joc, tot i que en algun moment de l’últim debat de campanya el seu marcador, Joaquim Llena, gairebé l’ha aconseguit treure de polleguera. És un jugador jove del planter convergent, si Artur Mas el sap administrar pot donar bons resultats en el futur.

Continua llegint «L’1×1 de la campanya lleidatana»

Ciutadà marquès

Baltasar Carlos de Casanova Habsburg-Lorena viu en un castell i vol ser diputat. És descendent de Rafael Casanova i es presenta com a número 2 de Ciutadans a la demarcació de Lleida. Què hi fa el descendent d’un dels símbols del catalanisme en un partit com Ciutadans? “S’ha tergiversat la figura de Rafael Casanova i el que defensava”, justifica el candidat. El conseller en cap que va dirigir la defensa de Barcelona el 1714 va ser, diu, un bon polític i diplomàtic, racional i gens romàntic, però no el “mite nacionalista” que segons el seu partit el catalanisme ha construït sense base real. En tot cas, el descendent de Rafael Casanova evita aprofundir en la qüestió: “La meva decisió d’entrar en política no té res a veure amb això”. I què l’hi ha fet entrar? “Em sento europeu, crec s’ha posat massa l’accent en els aspectes identitaris i això no m’agrada. M’agrada la meva llengua, el català, però sense imposicions”. Continua llegint «Ciutadà marquès»

Carbasses per a Montilla

Doncs ha resultat que allò que s’estava coent al PSC de Lleida era una gran carbassa per a Montilla. Àngel Ros ha dit que no. Ell no serà el cap de llista per Lleida a les eleccions al Parlament. El plat ja està cuinat, condimentat de bones paraules i presumpte bon rotllo mutu i servit a la taula dels mitjans de comunicació. Segurament no serà del gust del carrer Nicaragua, que apostava per Ros com a cap de llista. Les pressions del partit, deia jo a l’entrada anterior del blog, s’havien fet tan intenses i tan públiques i anaven tant del bracet de determinada guàrdia mediàtico-empresarial lleidatana, que a l’alcalde li seria molt difícil dir que no. Però ho ha fet. Ha dit que no. Carbasses per a Montilla i per als altres. Àngel Ros vol fer d’alcalde i prou. Continua llegint «Carbasses per a Montilla»

Allò que es cou al PSC de Lleida

Fa temps que hi ha unes pressions molt intenses perquè Àngel Ros sigui el cap de llista del PSC a Lleida en les eleccions al Parlament d’aquesta tardor. Al carrer Nicaragua veuen amb esperança el seu full de serveis, consistent bàsicament en una majoria absoluta guanyada contra pronòstic el 2007 i en una gestió de Lleida tranquil·la i de moment sense ensurts coneguts, que no és poca cosa en el temps pretorians i orfeístics que corren. I vistes les perspectives electorals, a can Montilla no estan per fer invents sinó per arreplegar valors segurs. Continua llegint «Allò que es cou al PSC de Lleida»