Fa temps que hi ha unes pressions molt intenses perquè Àngel Ros sigui el cap de llista del PSC a Lleida en les eleccions al Parlament d’aquesta tardor. Al carrer Nicaragua veuen amb esperança el seu full de serveis, consistent bàsicament en una majoria absoluta guanyada contra pronòstic el 2007 i en una gestió de Lleida tranquil·la i de moment sense ensurts coneguts, que no és poca cosa en el temps pretorians i orfeístics que corren. I vistes les perspectives electorals, a can Montilla no estan per fer invents sinó per arreplegar valors segurs.
També fa temps que pressiona, i de quina manera, allò que podríem anomenar l’establishment mediàtic-empresarial lleidatà. Lleidatà de la ciutat de Lleida, s’entén. Àngel Ros ha sabut guanyar-se molt bé la confiança dels qui tallen el bacallà o remenen els caragols a la capital del Ponent, i ara aquests no poden dissimular com de plaent seria tenir un interlocutor tan pròxim i tan de confiança ben ficat en les intrigues de palau i amb escó al Parlament on es redacten lleis i reglaments. Tot això, és clar, vestit de sanes conviccions lleidatanistes, primer els de casa davant de tot, el vell leridanismo bien entendido reciclat en democràcia com a suport incondicional a tot aquell que pot destacar una mica a la capital encara que després no tingui cap retorn al territori, ja sigui un candidat del Barça amb orígens a Àger o un patrici amb cadira al consell d’administració d’una gran caixa.
Com que sembla que Àngel Ros es resisteix a acceptar l’oferiment, la setmana passada els socialistes van treure l’artilleria pesada i va ser el conseller Joaquim Llena, primer secretari de la Federació del PSC a les terres de Lleida i cap de llista en les eleccions anteriors, qui li va oferir en públic encapçalar la llista. Més pressió, impossible. Dir que no seria ara un acte de rebel·lia i motiu d’un consell de guerra. Ros, quan se li pregunta, respon amb evasives sobre estar a la disposició del partit i fer el que el partit digui i tot allò que dicten les normes més elementals de la cortesia i la disciplina de partit. Però s’ha resistit fins ara a dir que sí. I és que és un regal enverinat.
A un any de les municipals, presentar-se aquesta tardor com a cap de llista per perdre, i a sobre per perdre davant d’un altre alcalde, el de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, la jove i brillant aposta que els convergents han posat al capdavant de la llista per a Lleida, en un duel que també tindria una lectura de duel territorial, entre el Pirineu i la plana, és un desgast que segurament Ros voldria estalviar-se. I encara amb més motiu quan el premi per aquest sacrifici serà, segons totes les enquestes i si cap miraculosa operació de sociovergència d’última hora no ho evita, estar-se quatre anys escalfant un escó als bancs de l’oposició.
Això és el que s’ha estat coent aquests darrers mesos al PSC de Lleida. I el plat és a punt de servir-se. Bon profit a tothom.