Categoria: Territori

Mireu si n’estem, de malament, que la BBC ha hagut de crear un departament especial per desemmascarar notícies falses, exageracions i rumors. Se suposa que això ja ho hem de fer sempre els que ens dediquem a això, des del periodista més experimentat de la BBC fins a l’últim becari d’un setmanari de comarques. Però la dimensió del problema és tal que la cadena britànica ha hagut de reservar uns quants periodistes per analitzar a fons tota la brossa d’aparença creïble que circula per les pantalles on s’informen els ciutadans.

Però no són les xarxes, l’origen del problema. Ni són un fenomen nou. Les mentides més perilloses sempre s’han pensat en despatxos oficials i han trobat altaveu en la desídia o la complicitat cínica de periodistes i grups de comunicació que renuncien a exercir com a tals. I afecta ja tothom: des del líder mundial que assegura que un país té armes de destrucció massiva fins al ministre de l’Interior que afirma que l’atemptat l’ha fet ETA, passant per l’alcalde que infla any rere any les xifres d’assistents a la seva fira agrícola. L’altre dia un ajuntament català defensava per segon any consecutiu que és el que més gasta en despesa social. Però ho fa afegint-hi la despesa de seguretat social del seu personal. Dos dies després, un president de diputació afirmava en un ple que un jutge li havia donat tota la raó en la política de despeses sanitàries de la institució, però en realitat el jutge simplement havia considerat que no podia tramitar el cas perquè el sindicat que ho denunciava no era part legitimada per fer-ho. Jocs de mans narratius, trampes al solitari que, en realitat, no són al solitari si després els mitjans, per desídia o per complaença interessada, els amplifiquem sense comprovar absolutament res.

A alguns periodistes els agrada veure’s a si mateixos com a notaris de la realitat. Si un determinat senyor o senyora amb pedigrí oficial diu tal cosa, jo publico que això ha estat dit, i tan ample. Objectivitat pura, que en realitat no és més que una covarda equidistància entre la mentida i la veritat. Semblen, més aviat, aquells notaris que, en el moment de la firma del contracte, s’aixequen i surten del despatx perquè els clients, fora dels focus, escriguin ells al titular que l’atemptat l’ha fet ETA, que Saddam té un arsenal químic o que a la seva fira de formatges hi va més gent que al Mobile World Congress.

(Publicat a El Punt Avui el 25 de gener de 2017)

Vinc d’aquella perifèria metropolitana. Barri de la Sagrera, blocs de la Meridiana, desarrollismo triomfant i una plaça amb gronxadors. La va salvar de l’especulació una associació de veïns pesuquera. Anys vuitanta. Cançons d’El Último de la Fila i Loquillo, Polla Records i Kortatu. Què sé jo. La dona jove del sisè segona escolta Serrat i la Dharma. Diuen que està en coses polítiques. Lírica metropolitana que ressona al pati interior del bloc i es barreja amb l’olor dels fregits. Travessar cada dia les barraques de la Verneda per anar a entrenar a un camp de futbol de terra ple de tolls. Les botes que no siguin massa bones, que desapareixen. Alguns havíem entrat a l’institut: gol per a l’equip local. L’escola i la cultura dels fills eren l’únic patrimoni a l’abast. El bitllet de metro cap a la classe mitjana, correpondència amb línies 1 i 5. Hi havia un pla B: xupa texana, oli de motor i diners ràpids a la butxaca: Vuit hores a les naus industrials que s’estenien entre les vies de tren i una avinguda mal asfaltada fins a les cases barates del Bon Pastor. La ciutat sense nom. Poc a poc van anar tancant. Solars amb tolls de fang quan plovia i alguna xeringa usada. Jo no ho definiria com el paradís perdut de la classe obrera.

No és bonic arrencar les fàbriques i la gent que viu d’elles en nom de l’olimpisme, del progrés urbà i de les plusvàlues urbanístiques. Però tampoc obligar-la a quedar-s’hi mentalment per sempre allà, en la foto estàtica d’una trinxera ideològica i cultural. Qui perd els orígens perd la identitat, però la identitat també és ara, també és present, i mai no és una foto fixa i nítida. Fem el que podem, amb allò que ens ha tocat. I narinant. Que li diguin al senyor gran del colmado del barri. Bigoti conservat des de la mili, i una enganxina descolorida de Sant Miquel del Fai al mostrador. Un nen, quan es va perdre la guerra. Després silenci. Catalanisme casolà, menestralia d’anar fent, la resistència passiva. Havia treballat a la fàbrica de camions del barri. Només en quedava la xemeneia, que s’alçava enmig d’un parc amb ànecs i un llac artificial. On és la trinxera?

Un dia el colmado també va tancar. Maragall saltava al costat de Pujol: farem uns Jocs. Canviarem la ciutat. Al barri algú havia dit que aquí s’hi podria fer una estació d’AVE. Perifèria que vol ser centre. La gent se’n reia. I anys després van arribar de cop els cascs de la construcció, els crèdits a dojo, les places dures i les voreres amples. I adéu barri, adéu. Classes populars en estampida per tota la regió metropolitana, piset nou i Volkswagen Golf amb els vidres tintats. I a tirar milles. La perifèria es diluïa i Barcelona s’escampava com un segle enrere, però ara no planificava Cerdà sinó Don Piso i Colonial. Corre corre que tinc pressa. La Catalunya-ciutat noucentista a cop d’hipoteca a trenta anys. Cinturó vermell que descoloreix, es torna lila, taronja, groc, blau. Col·lapse de rodalies, col·lapse de perifèries. I mentrestant unes noves classes populars que han arribat de l’altra punta del món a omplir els antics barris. Nous paisatges, noves musiques, noves llengües, patrimonis també per conquerir. Una nova classe obrera a les catacombes del discurs públic, a la perifèria de les velles trinxeres ideològiques i culturals. Ja sortiran. També tindran nostàlgia, d’aquí a uns anys. Nostàlgia de perifèria orgullosa que vol deixar de ser-ho.

Fa uns anys vaig anar a viure a una altre perifèria. La Catalunya rural. Perifèria de país. Camps de panís i fruiters, secans a la falda del Montsec. I les mateixes classes populars, però en català de Lleida. Festes majors amb versions de la Trinca i fang a les botes en tornar del tros. La miopia de les velles trinxeres metropolitanes només hi veia petits propietaris acomodats en les seves granges i en seves hectàrees en propietat, farcint de majories absolutes el pujolisme burgès. Ha! De prop hi havia la paperera de Balaguer i els seus aturats, desesperats després de trenta anys de pencar.  Tardes al casal, matant el temps en una partida eterna de botifarra, i el noi a collir fruita els estius i a servir sopars en el restaurant els caps de setmana. Alcohol a dojo el dijous, el divendres, el dissabte. El diumenge escapada d’un dia a Salou o a banyar-se al riu. Feina a l’escorxador en règim d’esclavitud. El passaport a una vida millor, un bitllet de l’Alsina per anar a estudiar a Barcelona. A vegades sense tornada. El pla B, les oposicions a mosso d’esquadra. Ves-hi, xiquet, i ja arreglarem la teulada l’any vinent. O l’altre. O nemai. Abans l’escola i la cultura dels fills. La sensació d’estancament dels que es queden, hereus d’un patrimoni d’hores feina, estius de collita i matinades d’anar a regar. Jo no ho definiria com un paradís de la Catalunya bucòlica. Poca broma. Aquí va començar la primera victòria del moviment obrer. Camarasa i Seròs van encendre La Canadenca. I malgrat tot la vida, bategant com una mala cosa, de festa major en festa major, irrenunciable, com bateguen totes les perifèries, que són arreu. I narinant.

El bisbe de Mallorca, Xavier Salinas, que ho va ser també de Tortosa i auxiliar de Lleida durant un breu interinatge, ha estat obligat a dimitir del càrrec arran de la relació que va mantenir amb la seva secretària al bisbat: una dona casada, catòlica, conservadora i provinent de l’aristocràcia andalusa. El bisbe ho ha negat però uns detectius contractats pel marit van registrar una sèrie de trobades regulars de la parella que finalment han portat el Vaticà a apartar Salinas de la tasca pastoral a Palma.
La història té tots els ingredients per acabar en la columna d’un articulista menjacapellans i amb ganes de denunciar la hipocresia dels responsables d’una institució, l’Església, que ha dedicat molta energia i esforços a reprimir i culpabilitzar els impulsos humans que tenen a veure amb els temes de llit, pràctiques i identitat sexuals dels seus fidels, mentre que els seus propis ministres, humans com són, intenten amagar els propis o minimitzar-los quan ja no hi ha més remei. Però aquesta història, més que a un judici sever, ens porta a commoure’ns pels tres implicats, atrapats en el complex esdevenir de la vida quan aquesta no respon, perquè mai no ho fa, a les normes, manaments, creences i fins i tot interessos materials que ens autoimposem els humans. Quan el cor, o el vell huracà, que deia Estellés, irromp en la vida d’una senyora catòlica casada amb un ric terratinent capaç de posar espies per gestionar la seva vida amorosa, i en la vida d’un bisbe en la cima de la seva carrera eclesial, tot es deu tornar endimoniadament complex de gestionar. No ha de ser fàcil renunciar per un enamorament a allò aconseguit al llarg d’una vida i a allò en què sempre s’ha cregut, com tampoc ha de ser fàcil renunciar a una espurna de felicitat encara que sigui clandestina.
És possible que Moisès es descuidés d’alguns manaments. A l’Església se n’hi troba a faltar algun que digui: “Respectaràs i gestionaràs tan bé com puguis la pròpia incoherència i l’aliena, perquè el veritable infern és negar-se un mateix i el que se sent”. Amén.

(Publicat a El Punt Avui el 21 de setembre de 2016)

El Centre d’Estudis Ribagorçans va organitzar dissabte passat una nova edició de les seves jornades sobre el territori de la Terreta, una terra de frontera, mai millor dit, que comparteixen les províncies de Lleida i Osca entre valls i muntanyes del Prepirineu, en una àrea que va més o menys dels termes municipals de Tremp a  Areny de Noguera i Pont de Montanyana. La trobada d’aquest any va tenir lloc a la Torre de Tamúrcia, un petit poble de poc més de vint habitants que pertany a Tremp, tot i que s’hi arriba per Areny de Noguera, ja en administració aragonesa. A la Torre de Tamúrcia hi ha una petita i fantàstica església romànica dins de la qual es van fer les presentacions d’estudis i llibres sobre la Ribagorça, el català i la Franja, i també un petit moment d’esbarjo amb la lectura de contes eròtics per part de servidor de vostès i de l’escriptora Marta Alòs.
Els habitants de la Franja estan acostumats a aquesta mena de promiscuïtats identitàries: parlen un dels catalans més autèntics que es poden sentir als Països Catalans, administrativament són aragonesos i voten i segueixen els debats polítics d’allà, mentre que pel que fa a hospitals, feina, estudis i tota la relació humana que això comporta se senten més pròxims a Tremp i Lleida que no pas a Barbastre i Osca. A vegades, quan se’ls pregunta per la seva adscripció nacional, miren de reüll l’interlocutor i alguns responen amb una incomoditat semblant a la que haguessin tingut si els haguéssim preguntat per la seva orientació sexual: què n’has de fotre, tu, xiquet!
Esglésies com la de la Torre de Tamúrcia van ser espoliades impunement fins que a principis de segle passat els bisbats i algunes autoritats civils van començar a fer tasques de conservació salvant-les i conservant-les en museus. Ara l’aparell polític aragonès i el judicial espanyol les han convertit en botí de la guerra de propaganda contra el sobiranisme català, en lloc de buscar un diàleg que tingui en el centre del debat el millor destí per a les obres d’art i la seva conservació i exhibició més raonable i col·laborativa. Dissabte des de la Ribagorça i la Terreta poc cas es feia d’una polèmica que passa de llarg del lloc original de les obres i de la feina de formigueta que fan alguns dels seus habitants per preservar el seu patrimoni, també el lingüístic i, per què no, l’eròtic.

(Publicat a El Punt Avui el 10 d’agost de 2016)

El TSJC s’ha queixat perquè les concentracions de suport als encausats del 9-N vulneren la divisió de poders de l’Estat. Polítics, ciutadans i alcaldes amb la vara ben amunt s’han plantat davant de les portes on interroguen els acusats de deixar votar els catalans en una consulta no vinculant, i per això han comès una pressió intolerable contra la independència i el bon govern dels poders que articulen la democràcia espanyola, que com tothom sap funciona com un rellotge. Els tertulians espanyols invocaven ahir l’esperit de Montesquieu i els articulistes de guàrdia, que van fer festa el dia que Rajoy es va carregar d’un cop de ploma el criteri dels fiscals catalans, escrivien en paper de fumar unes dures consignes per defensar la separació de poders.
Montesquieu va néixer uns anys després que Rembrandt pintés la famosa lliçó d’anatomia del doctor Nicolaes Tulp: un grup d’estudiants prims i barbuts observen una autòpsia amb expressions que van de la sorpresa a la curiositat morbosa, passant per l’aprensió ben dissimulada. El doctor Tulp, amb el bisturí a la mà, obre el cadàver que jeu sobre una taula de fusta. La medicina ha evolucionat molt des de llavors. Com ho han fet la política i les societats. Però sembla que els estats nació i els seus defensors encara són allà on eren. Avui a cap metge se li acudiria afirmar que l’estómac i l’úlcera que l’ha danyat és totalment independent del cervell estressat que durant anys no ha deixat d’enviar missatges frenètics a tot el cos a través del sistema nerviós. Però, pel que es veu, els defensors dels poders que sustenten l’Estat espanyol encara creuen que la malaltia que fa groguejar el seu aparell judicial no té res a veure amb l’artrosi del sistema polític central. Durant anys el poder polític de l’Estat no ha parat d’enviar missatges i recursos frenètics al seu Tribunal Constitucional, convertit en la glàndula tiroide de la democràcia espanyola, on es metabolitzen i es derroten els Estatuts i les demandes polítiques i ciutadanes que no volen digerir.
Aquestes demandes catalanes despertaven a l’Estat primer indiferència, bromes morboses i una aprensió mal dissimulada, com una part del cos incomprensible però poc significativa. El cervell eren ells. Fa poc que ha vingut la sorpresa, i ara els cal recórrer a Merkel, Obama o Montesquieu sense acabar d’entendre que ha estat la manera com han entès el seu Estat el que l’ha dut, de cap, a la sala de dissecció.

(Publicat a El Punt Avui el 16 d’octubre de 2015)

Una companyia farmacèutica nord-americana ha aconseguit llum verd del govern del seu país per posar al mercat l’Addyi, una píndola que tindria com a propietat principal activar el desig sexual de les dones amb la libido baixa. El seu actiu és la flibanserina, que actua al cervell augmentant la secreció de dopamines i noradrenalines i disminuint la de serotonines, creant d’aquesta manera un còctel de reaccions químiques que predisposa la usuària a buscar i rebre plaer sexual. La idea inicial de l’investigador que la sintetitzava era trobar un antidepressiu eficaç. Els resultats van ser pobres, però l’investigador va observar un interessant efecte secundari en les voluntàries que el van provar.
Està pensat per a casos mèdics de disfunció sexual, però és inevitable pensar en el seu ús com a substitut d’altres mètodes més artesanals d’activació del desig. Podrà la píndola estalviar-nos les escapades d’hotel de muntanya, restaurant amb espelmes i llenceria evocadora per renovar la passió amb la parella oficial? Podrà substituir el flirteig imprevist amb aquella persona divertida i atractiva que en una convenció d’empresa ens fa retrobar amb l’excitació del desconegut i el desig del prohibit? Si és així, per què quedar-nos a mig servir i no completar-ho amb una altra píndola que ens proporcioni, ja que hi som, l’orgasme de la nostra vida? Activant i desactivant els neurotransmissors adequats, com qui toca una simfonia de sensacions al teclat del cervell, les farmacèutiques podran enamorar-nos amb una píndola, desenamorar-nos sense dolor amb una altra, fer-nos sentir pena o alegria, reproduir sensacions com el pes del fill a collibè tornant de les firetes, recrear-nos el plaer d’aquell llibre que ens va canviar la vida, fer-nos recórrer el viatge que ens va transformar. Amb una píndola negra passarem aquell dol que ens va marcar i encara ens marca, amb una de blava sentirem la culpa pel que vam fer i amb la vermella la culpa pel que no vam fer. La groga, la nostàlgia dels somnis incomplerts, i la verda, la dels que mai no abandonarem.
La síntesi de totes elles serà una píndola fantàstica, definitiva. Una píndola per viure-ho tot, sense deixar-se’n res. Si vol, vostè podrà gaudir totes les emocions d’una vida sencera còmodament des del sofà de casa. Perquè, al final, l’objectiu és aquest: ja sigui amb una ingesta per via oral, o ja sigui a base d’anys i desenganys, del que es tracta és de viure la vida d’un sol glop, sigui dolç o amarg. Abans, però, llegeixi el prospecte, i consulti el farmacèutic.

(Publicat a El Punt Avui el 20 d’agost de 2015)