Vinc d’aquella perifèria metropolitana. Barri de la Sagrera, blocs de la Meridiana, desarrollismo triomfant i una plaça amb gronxadors. La va salvar de l’especulació una associació de veïns pesuquera. Anys vuitanta. Cançons d’El Último de la Fila i Loquillo, Polla Records i Kortatu. Què sé jo. La dona jove del sisè segona escolta Serrat i la Dharma. Diuen que està en coses polítiques. Lírica metropolitana que ressona al pati interior del bloc i es barreja amb l’olor dels fregits. Travessar cada dia les barraques de la Verneda per anar a entrenar a un camp de futbol de terra ple de tolls. Les botes que no siguin massa bones, que desapareixen. Alguns havíem entrat a l’institut: gol per a l’equip local. L’escola i la cultura dels fills eren l’únic patrimoni a l’abast. El bitllet de metro cap a la classe mitjana, correpondència amb línies 1 i 5. Hi havia un pla B: xupa texana, oli de motor i diners ràpids a la butxaca: Vuit hores a les naus industrials que s’estenien entre les vies de tren i una avinguda mal asfaltada fins a les cases barates del Bon Pastor. La ciutat sense nom. Poc a poc van anar tancant. Solars amb tolls de fang quan plovia i alguna xeringa usada. Jo no ho definiria com el paradís perdut de la classe obrera.
No és bonic arrencar les fàbriques i la gent que viu d’elles en nom de l’olimpisme, del progrés urbà i de les plusvàlues urbanístiques. Però tampoc obligar-la a quedar-s’hi mentalment per sempre allà, en la foto estàtica d’una trinxera ideològica i cultural. Qui perd els orígens perd la identitat, però la identitat també és ara, també és present, i mai no és una foto fixa i nítida. Fem el que podem, amb allò que ens ha tocat. I narinant. Que li diguin al senyor gran del colmado del barri. Bigoti conservat des de la mili, i una enganxina descolorida de Sant Miquel del Fai al mostrador. Un nen, quan es va perdre la guerra. Després silenci. Catalanisme casolà, menestralia d’anar fent, la resistència passiva. Havia treballat a la fàbrica de camions del barri. Només en quedava la xemeneia, que s’alçava enmig d’un parc amb ànecs i un llac artificial. On és la trinxera?
Un dia el colmado també va tancar. Maragall saltava al costat de Pujol: farem uns Jocs. Canviarem la ciutat. Al barri algú havia dit que aquí s’hi podria fer una estació d’AVE. Perifèria que vol ser centre. La gent se’n reia. I anys després van arribar de cop els cascs de la construcció, els crèdits a dojo, les places dures i les voreres amples. I adéu barri, adéu. Classes populars en estampida per tota la regió metropolitana, piset nou i Volkswagen Golf amb els vidres tintats. I a tirar milles. La perifèria es diluïa i Barcelona s’escampava com un segle enrere, però ara no planificava Cerdà sinó Don Piso i Colonial. Corre corre que tinc pressa. La Catalunya-ciutat noucentista a cop d’hipoteca a trenta anys. Cinturó vermell que descoloreix, es torna lila, taronja, groc, blau. Col·lapse de rodalies, col·lapse de perifèries. I mentrestant unes noves classes populars que han arribat de l’altra punta del món a omplir els antics barris. Nous paisatges, noves musiques, noves llengües, patrimonis també per conquerir. Una nova classe obrera a les catacombes del discurs públic, a la perifèria de les velles trinxeres ideològiques i culturals. Ja sortiran. També tindran nostàlgia, d’aquí a uns anys. Nostàlgia de perifèria orgullosa que vol deixar de ser-ho.
Fa uns anys vaig anar a viure a una altre perifèria. La Catalunya rural. Perifèria de país. Camps de panís i fruiters, secans a la falda del Montsec. I les mateixes classes populars, però en català de Lleida. Festes majors amb versions de la Trinca i fang a les botes en tornar del tros. La miopia de les velles trinxeres metropolitanes només hi veia petits propietaris acomodats en les seves granges i en seves hectàrees en propietat, farcint de majories absolutes el pujolisme burgès. Ha! De prop hi havia la paperera de Balaguer i els seus aturats, desesperats després de trenta anys de pencar. Tardes al casal, matant el temps en una partida eterna de botifarra, i el noi a collir fruita els estius i a servir sopars en el restaurant els caps de setmana. Alcohol a dojo el dijous, el divendres, el dissabte. El diumenge escapada d’un dia a Salou o a banyar-se al riu. Feina a l’escorxador en règim d’esclavitud. El passaport a una vida millor, un bitllet de l’Alsina per anar a estudiar a Barcelona. A vegades sense tornada. El pla B, les oposicions a mosso d’esquadra. Ves-hi, xiquet, i ja arreglarem la teulada l’any vinent. O l’altre. O nemai. Abans l’escola i la cultura dels fills. La sensació d’estancament dels que es queden, hereus d’un patrimoni d’hores feina, estius de collita i matinades d’anar a regar. Jo no ho definiria com un paradís de la Catalunya bucòlica. Poca broma. Aquí va començar la primera victòria del moviment obrer. Camarasa i Seròs van encendre La Canadenca. I malgrat tot la vida, bategant com una mala cosa, de festa major en festa major, irrenunciable, com bateguen totes les perifèries, que són arreu. I narinant.
El Centre d’Estudis Ribagorçans va organitzar dissabte passat una nova edició de les seves jornades sobre el territori de la Terreta, una terra de frontera, mai millor dit, que comparteixen les províncies de Lleida i Osca entre valls i muntanyes del Prepirineu, en una àrea que va més o menys dels termes municipals de Tremp a Areny de Noguera i Pont de Montanyana. La trobada d’aquest any va tenir lloc a la Torre de Tamúrcia, un petit poble de poc més de vint habitants que pertany a Tremp, tot i que s’hi arriba per Areny de Noguera, ja en administració aragonesa. A la Torre de Tamúrcia hi ha una petita i fantàstica església romànica dins de la qual es van fer les presentacions d’estudis i llibres sobre la Ribagorça, el català i la Franja, i també un petit moment d’esbarjo amb la lectura de contes eròtics per part de servidor de vostès i de l’escriptora Marta Alòs.
