Han començat aquesta setmana a posar les canonades que portaran l’aigua del pantà de Sant Antoni fins als camps de la conca de Tremp, fins ara de secà i en un futur pròxim de regadiu. L’obra arriba cent anys tard. Els regs van ser una compensació que la Barcelona Traction Light and Power Company Limited, la Canadenca, va oferir als pagesos de la conca de Tremp a canvi de les terres inundades amb l’embassament de Sant Antoni, de la construcció del qual aquest 2012 es compleixen cent anys. Però els regs no es van fer mai, i finalment ha estat la Generalitat qui n’ha acabat heretant el compromís i els ha començat a fer ara. De moment, una partida de dos milions d’euros per a un primer tram de menys d’un quilòmetre de canalització.
Què tenen les inversions en regadiu que aguanten bé les crisis? La gran transformació de Ponent, el canal Segarra-Garrigues, amb 1.500 milions d’euros de pressupost, és l’única obra de l’Estat que no ha experimentat cap retallada a Ponent. Tampoc la Generalitat afluixa en la seva aportació. També es tracta d’un projecte antic, ja previst als anys seixanta, i la seva realització persisteix entre els cadàvers d’altres projectes d’obra pública qui sap si més urgents. El model sembla clar: que Ponent continuï sent la reserva agrícola del país, mentre el cor industrial i de serveis continua a la costa.
A les terres de Lleida hi ha hagut dues formes de créixer en moments de bonança. La urbanita i la rural. La primera ha estat impulsada des de la capital, amb una modernització basada més en la façana que en un canvi de model de creixement real, que té en l’aeroport d’Alguaire, el futurista palau de congressos de la Llotja o els edificis per a empreses del parc del Gardeny les grans icones. Dirigisme polític i grans aportacions de diner públic tot esperant (o, més ben dit, sense haver esperat prou) que el sector privat aeronàutic, turístic o agroalimentari s’hi enganxarà per art de màgia. No ho ha fet i ara, sense diner públic, aquestes icones parlen d’allò que volíem ser i no pas allò que som.
El segon model és l’aposta pel regadiu, la productivitat intensiva perquè els propietaris rurals es mantinguin al territori i no el desertitzin. No hi ha ambició de canvi, però sí interessos llargament establerts, fins i tot envellits, que es volen mantenir.
Tots dos models tenen una gran dependència del diner públic. En cap cas s’hi compta amb la necessitat d’una veritable transformació de les estructures productives de Lleida. No hi va haver burgesia industrial i això obliga a un esforç extra que superi el dilema entre el despotisme il·lustrat de la Lleida funcionarial i la consolidació de vells interessos agraris. Algunes veus comencen a fer-ho. Compromís per Lleida plantejava un ús del Segarra-Garrigues que desenvolupi altres sectors i cridava a buscar un paper actiu de Ponent dins de Catalunya. Entre els regadius i l’aeroport, hi ha entremig moltes coses a fer.
(Publicat a El Punt Avui el 8 de juny del 2012)
