Boira

La imatge que veieu és de l’aeroport d’Alguaire. Ja la tenim aquí. L’aparició de la boira permanent obre la porta de l’hivern. Durant els pròxims tres mesos les terres de Lleida viuran sovint sota aquesta capa d’indefinició i silenci.

M’agrada la imatge de l’aerport entre la boira. Aquest fenomen meterològic crea a Lleida una realitat desdibuixada i incerta com el futur del seu aeroport, convertit ara en metàfora d’uns anys en què tot era possible i el món sencer era a l’abast. Ara, el govern paga a companyies de tercera perquè mantinguin vols a Girona i Reus i a l’aeroport de Lleida han de lluitar avió per avió i han d’arrencar amb les urpes i les dents els contractes amb operadors turístics perquè portin esquiadors britànics i russos a Andorra a través d’Alguaire i no de Tolosa de Llenguadoc com fan fins ara. No crec en les demagògies selectives i per això no m’uniré al linxament d’aquest aeroport que fan aquells que veuen passar cada dia per davant del seu nas les bicicletes del Bícing, deficitàries en 15 milions d’euros cada any, però d’aquesta despesa “estratègica”, ai, no en diuen ni ase ni bèstia: les bicicletes les porten els Reis.

Quan van mal dades tothom és molt comprensiu amb els diners gastats en ell mateix però no amb els gastats en el veí. El Bícing va ser una bona aposta per avançar en una mobilitat més sostenible a Barcelona, el faraònic carril bus de l’autopista de Sabadell a Barcelona havia de solucionar un coll d’ampolla crònic de les entrades i sortides a Barcelona, i l’aeroport de Lleida té camí de futur per córrer com a aeroport de mercaderies, porta al Pirineu i node d’una xarxa d’aeroports regionals que poden operar coordinadament en suport d’El Prat, si és que mai el país aconsegueix dirigir la política aeroportuària amb un criteri propi i no com a simple suport a Barajas.

Ara que la boira espesa de la crisi s’estén sobre l’economia del país, i amenaça de quedar-s’hi durant un llarg període de temps, un bon consell seria no tirar-se els draps territorials pel cap. Al cap i a la fi, quan tot això s’acabi haurem de continuar aguantant-nos els uns als altres. Ara toca moure’s més per avançar menys, vigilar com mai fins a l’últim cèntim, i sobretot, com a país, no quedar-s’hi quiets perquè, i això ho saben molt bé els que viuen entre la boira, si no et mous t’hi pots quedar congelat fins al moll dels ossos.

Hippies

L’holandès Michel podria estar fent classes de surf a una colla de guiris ressacosos a Eivissa però el trobem a Aulàs, un antic poble abandonat del Pallars, munyint una cabra per fer-ne després un formatge de formes que recorden vagament un gouda holandès i que repartirà amb la seva furgoneta atrotinada pels poblets de la Terreta. En Michel era guia i operador turístic i es guanyava bé la vida conduint oficinistes rossos i de cara vermella per les cales més interessants de la Mediterrània. Però un dia, enamorat de les muntanyes del Pirineu, ho va deixar tot per anar amb la dona i la filla cap a aquest petit racó de frontera entre el Pallars Jussà i la Ribagorça.

Quan arriba l’estiu els pobles abandonats del Pallars reben la visita d’urbanites que, com en Michel, aspiren a una nova vida comprant una casa abandonada i instal·lant-se en un entorn que resulta idíl·lic fins que arriba la tardor i les primeres nits gèlides i el fred entra per les ranures de les portes i s’instal·la al fons dels ossos. La gent del Pallars els diu hippies, tot i que el nom no és gens exacte perquè hi entra des de l’home desesperat al qual se li ha acabat l’atur fins a l’emprenedor que vol muntar un negoci de turisme rural. Un alcalde del Jussà em comentava aquesta setmana que rep gairebé cada dia la trucada d’algú de Barcelona o rodalies que li demana si sap d’alguna feineta pel Pallars ni que sigui per menys de 1.000 euros i alguna casa on anar a viure. Els ha de dir que no. Fa tres anys era més fàcil, sempre hi havia un lloc on calia un manobre i els que deixaven la ciutat treien prou diners del pis per rehabilitar una gran casa de pedra i viure folgadament una temporada.

Darrerament, quan vaig a Barcelona, trobo la ciutat un pèl deprimida, cansada, desorientada. Fins i tot els turistes en calça curta fan cara de circumstàncies. En canvi la crisi no ha canviat el feréstec i solitari Pallars Jussà. La gent als pobles manté la mateixa mirada descreguda sobre les estacions que van passant, i els hippies, ja siguin hippies vocacionals o obligats per les circumstàncies, continuen resseguint les valls abandonades un cop i un altre, perquè sempre hi ha un somni per acomplir i una vida per refer.

(publicat a El Punt el 23 de juliol de 2011)

El panís guanya als adossats

Si la bombolla de pisos cars i crèdits barats no hagués esclatat, a la foto del costat no hi creixeria el panís sinó una urbanització de xalets adossats amb jardins i piscina exclusiva per als propietaris. Un cartell plantat al mig anuncia acabats d’alta qualitat i facilitats de pagament. Es tracta d’un solar situat darrere del carrer Major del Poal (Pla d’Urgell). Comenten els veïns que la urbanització fa anys que té tots els permissos de l’Ajuntament i només cal que el constructor s’hi posi. Però no s’hi ha va posar a temps i ara no sembla que s’hi pugui posar en un futur immediat. Benvinguts a la crisi. Continua llegint «El panís guanya als adossats»