Etiqueta: eleccions 2012

La prima de risc i les veus familiars

Abans de ser un estat independent, abans de fer un referèndum, abans fins i tot de canviar diumenge la composició del Parlament autonòmic, resulta que ja tenim prima de risc. Com la resta d’estats del món. I no és una prima qualsevol. És una prima fastuosa, monumental, estratosfèrica. Els catalans no ens hi posem per poca cosa: 1.284 punts bàsics el mes de juny.
La xifra és un càlcul del número dos del PSC per Barcelona, Maurici Lucena, aplicant-hi les dades que registra ara la Catalunya autonòmica quan intenta finançar el seu deute. Lucena la va pronunciar ahir a Lleida en un dinar col·loqui amb 150 empresaris i directius. Quan el 2010 Artur Mas va arribar al govern, va dir Lucena, la prima de risc era només de 160 punts. Conclusió: mala gestió econòmica de CiU. I ho va reblar amb un avís: als inversors no els agrada la independència. Europa, va dir Lucena, començarà a recuperar-se els pròxims quatre anys, “però si ens deixem endur per la rauxa no ens hi podrem incorporar, a aquest creixement”. No fos cas que els empresaris es preguntessin si s’havien equivocat de restaurant i eren al dinar d’un altre partit, Lucena va aclarir que “això no és el discurs de la por d’alguns, això és evidència econòmica”.
Però va sortir el cap de llista lleidatà, Àngel Ros, i es van acabar les males notícies als empresaris. Una veu coneguda que els feia les promeses de sempre: potenciar el sector agroalimentari, fer les autovies que fa anys que es diu que s’han de fer i no s’acaben de fer mai, acabar el Segarra-Garrigues i que l’aigua que hi passi no sigui cara. Ros i el lleidatanisme transversal, lleidatanisme per inundació, de sempre, sense sorpreses ni mals humors, estenent-lo en el camp propi i en el dels veïns per recollir-ne ell els fruits. Ni primes, ni risc. Sí, en canvi, el dret a decidir. Amb la llei, va dir, però amb tota l’ambició. Demà el país ha de triar veus i estratègies molt diferents. Dilluns, el grup parlamentari del PSC que surti dels comicis també tindrà veus i accents per triar.

(Publicat a El Punt Avui el 24 de novembre de 2012)

Amb amics com Iglesias

En una trobada amb periodistes abans de començar campanya Àngel Ros va dir, amb un to una mica irritat de tant que li preguntaven pel mateix, que no eren cap problema les veus del PSOE contradient l’estratègia federalista asimètrica i del dret a decidir amb permís de la autoridad competente que intenta oferir el PSC. Millor fins i tot si desbarren una mica, venia a dir Ros: com més diferent parli el PSOE, més clara queda la postura diferenciada del PSC. La qual postura, afegia un murri Ros, serà per la que finalment optarà CiU després de les eleccions.

En la literatura això funciona molt bé. Un Watson de pensaments prosaïcs va molt bé per destacar l’excepcional pensament lògic del detectiu Sherlock Holmes. Cervantes va fer acompanyar Don Quixot per un Sancho Panza que servia per exaltar encara més el caràcter llunàtic i extravagant del protagonista. La tesi de Ros vindria a dir que els Bono, els Guerra o els Chaves que fiquin cullerada en la campanya catalana poden ser els simpàtics escuders que ajudaran a fer entendre millor el missatge diferenciat del PSC i lluitar contra els molins de vent de la presumpta divisió de la societat catalana entre independentistes i espanyolistes, com si mantenir opcions i interessos contraposats no fos l’essència mateixa de la convivència i la pluralitat sinó un problema que cal evitar com sigui.

Però és clar: llavors és quan ve Marcel·lí Iglesias, que no és un personatge de ficció sinó un senyor de Bonansa que ha estat president d’Aragó i ara és senador del PSOE, i per  donar suport a Ros a Lleida va i compara amb el nazisme i els seus morts el sobiranisme català, al qual Ros aspira a arreplegar-ne alguns vots a Lleida com fa a les municipals. Iglesias no va citar el nacionalisme espanyol, ves per on, que tants morts va causar a Aragó entre el 1936 i el 1939 i tanta gent aragonesa va empresonar i exiliar els anys posteriors. El cas és que, amb amics com Iglesias, qui necessita enemics fent-te la punyeta en la campanya?

Ros té una batalla difícil aquesta campanya. Ha de conservar el tres diputats (CiU en té nou) que ja va poder conservar el 2010 en situació adversa Joaquim Llena. En aquells comicis al Parlament Ros va declinar ser el cap de llista per una federació sociailsta lleidatana i pirinenca que no controlava ell sinó els seus rivals interns. Ara, amb la federació del partit sota el seu control, ha fet un pas que el durà al Parlament, un lloc clau per poder assumir en millors condicions un possible lideratge del PSC si aquest partit, cas de complir-se els resultats desastrosos que li prediuen les enquestes, inicia un nou procés de canvi de rumb i renovació de la cúpula cap a posicions més afins al sector catalanista en el qual Ros s’ha volgut situar.

Però no es tracta només d’arribar-hi, sinó d’arribar-hi bé. Amb uns resultats a la ciutat de Lleida (a on viu un terç de la població de la demarcació) previsiblement millors que els que hi hauria amb un altre candidat, està fent aquests dies un autèntic periple per les comarques del Pirineu, per després desembarcar a la capital i arrossegar els indecisos que a les municipals el voten a ell tot i tenir altres preferències quan són eleccions catalanes o espanyoles. En això està, si li deixen els rivals… i si li deixen els amics.

Coses a fer a Lleida un divendres al vespre

La primera nit de campanya oficial la va passar Mariano Rajoy a Lleida, en un míting que va reunir unes 700 persones a la Llotja. Pel que s’hi va veure, sembla que l’estratègia del PP es divideix en tres punts: llenya a Mas, llenya a CiU, i llenya a Mas i a CiU.  El PP vol evitar com sigui que CiU obtingui la majoria absoluta i vol convèncer als indecisos, que no són pocs segons les enquestes, que millor no apostin per “un irresponsable”  Artur Mas que”no assumeix els seus compromisos de govern i prendre decisions” sinó que prefereix “convocar eleccions i crear inestabilitat” amb un projecte que, és clar, “vol dividir Espanya i Catalunya i treure-la d’Europa”. Aquestes frases, amb variacions en el seu ordre i intensitat, van ser les úniques que es van pronunciar en el primer míting de la campanya del PP. Rajoy només va prendre aire per respirar i, també, per sortir del pas de la notícia del dia a tot l’Estat: el suïcidi (un més!) d’una dona que anava a ser desallotjada de casa seva per no pagar la hipoteca. El drama humà ha entrat en força en la campanya de l’Estat propi.

A la porta de la Llotja mig centenars d’independentistes s’esperaven per xiular Rajoy. És ja gairebé una tradició en les campanyes del PP a Catalunya. Tant, que ja ni sorprèn, i els seus efectes, ja siguin positius o negatius per als organitzadors de la protesta o per als seus destinataris, estan ja força apaivagats. Personalment crec que és molt sa protestar i xiular als polítics si estan a tiro i hi ha motius per fer-ho, però convertir-ho en rutina gairebé funcionarional només per a eleccions i que a més crispa i molesta no a uns càrrecs concrets sinó als militants i simpatitzants d’un partit amb el qual s’identifiquen altres conciutadans,  no és la millor opció per a un divendres al vespre.

El PP fa dos anys va fer servir el pavelló de Pardinyes amb Rajoy encara a l’oposició a Espanya, i el va omplir sense problemes. Ahir es va apostar fort, per la Llotja, a uns centenars de metres del pavelló de Pardinyes però amb molt més glamour i capacitat per atendre l’espectació i la mobilització que genera tot un president espanyol. El cas, però, és que a l’hora que havia de començar l’assumpte els responsables de l’organització miraven amb preocupació com quedaven moltes cadires buides a la part superior de la sala central de la Llotja. La cosa es va solucionar esperant vint minuts més, amb un retard que va ajudar a acabar d’omplir més o menys l’aforament.

Abans, però, veient la cara amb què els organitzadors miraven les cadires buides, em penso que més d’un es devia plantejar de fer pujar aquells de baix de l’estelada i els crits: total, ja que han dedicat una bona estona d’un divendres al vespre a anar fins allà, almenys que pugin i acabin d’omplir el teatre.