Arròs bullit

cellular-virus-wallpaperNo en som conscients però estem plens de virus. En un estudi realitzat aquest any a la Universitat de St. Louis, als Estats Units, van analitzar 102 persones sanes d’entre 18 i 40 anys i van trobar que el 92% d’elles tenien algun virus adormit dins del seu cos. En alguns individus van trobar fins a quinze virus diferents. Igual que passa amb els bacteris, hi ha una flora de virus que conviu dins la nostra anatomia, fent vida normal i pacífica dins de les vísceres i teixits, sense fer soroll ni enemistar-se amb ningú, deixant passar les hores i els dies tot esperant el moment en què algun misteriós rellotge interior l’obligui de sobte a sublevar-se.
L’estudi només va buscar virus en cinc zones del cos. Si n’haguessin buscat en altres parts dels individus, com per exemple a les emocions, n’haurien trobat molts més. Hi ha parelles que són felices durant dècades però a dins porten sense saber-ho el virus de la desconfiança, ingerit anys enrere de forma accidental a través d’un gest equívoc, d’una frase mal entesa, d’un somni incomplert. Es cova durant anys de forma silenciosa i pacífica entre els teixits i les vísceres que conformen les relacions humanes, esperant el moment oportú per fer aparèixer el dubte i la insatisfacció. Els virus també es transmeten a través de les paraules. Es fiquen a les novel·les, als poemes, als discursos, a les columnes de diari, i per allà es mouen, invisibles, saltant d’una frase a una altra, fins que un lector els llegeix i queda contagiat per sempre.
La política també és un hàbitat molt favorable per a ells. Hi fan niu a l’anatomia dels partits i es poden mantenir inactius però persistents durant anys i panys, invisibles entre càrrecs i discursos, amagats dins les vísceres dels aparells, fins que arriba el dia en què algun misteriós rellotge interior els activa. Si algun biòleg analitzés al laboratori les conferències d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras, hi trobaria uns quants virus. Entre ells el de la desconfiança, silenciat els darrers dos anys, esclatant justament en el moment culminant de l’anomenat procés. Ai, senyor. Ara manta, repòs i arròs bullit.

(Publicat a El Punt Avui el 5 de desembre de 2014)

Tellado

nangAmb una mica de prevenció mútua van quedar per fer un vermut un diumenge electoral. Va ser com un llampec. Es van mirar als ulls i es van enamorar a l’instant, empesos per una desesperació compartida. Durant les setmanes següents no van fer altra cosa que follar, sempre que podien, amb la urgència agònica de les coses prohibides i condemnades a finar. A vegades es miraven l’un a l’altre, mentre es vestien en una habitació d’hotel al costat d’un llit desendreçat, i descobrien amb sorpresa que les febleses pròpies i les diferències que sempre havien semblat insalvables ara els havien convertit en complements perfectes l’un de l’altre. Un venia d’una relació complicada en què havia sacrificat l’aventura a canvi d’una certa rutina i estabilitat, però tot plegat havia acabat amb sensació de maltractament. L’altre sortia d’una dragonkhaniana relació triangular que havia deixat tots tres membres exhausts, ferits i dolguts. S’havien promès no tornar-se a enamorar mai més. Però eren allà, de nou, provant-ho un cop més.

Aquesta ha estat la relació dels dos principals grups polítics del sobiranisme català durant els millors moments de l’anomenat procés. En els ulls dels càrrecs i militants de Convergència i d’Esquerra hi espurnejava tot aquest temps la il·lusió de la novetat i el descobriment. També l’excitació del risc i de l’exploració del desconegut. Artur Mas i Oriol Junqueras es feien selfies junts i s’intercanviaven floretes al Parlament i es prometien urnes i paperetes mentre feien veure que ignoraven les enquestes igual que dos amants ignoren el futur. Però el futur era allà, esperant com una ombra. En el fons, tots dos entenien que allò era impossible i que no podia ser i que aquella passió havia nascut amb la data de caducitat marcada des del primer dia. El 9-N va posar sobre la taula que els ritmes i les formes de cadascú s’expressen de forma diferent i que com més passi el temps i la legislatura més creixeran els silencis, les rivalitats i els malentesos.

I ja estaven a punt de deixar-ho a córrer, que van aparèixer el fiscal i les querelles. Quan tot es refreda, no hi ha res com l’aparició d’una amenaça per revifar la passió. L’amor és instint de supervivència i aquí el tenim de nou. Qui diantre és que pensa l’estratègia de l’Estat espanyol? A Rajoy li van regalar Victus per entendre la situació catalana. Potser hauria hagut de començar amb Corín Tellado.

 

(Publicat a El Punt Avui el 21 de novembre de 2014)