L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha dedicat aquesta setmana a la figura de Gaspar de Portolà un llibre erudit sobre els fets i l’època del descobridor de Califòrnia a partir dels documents testamentaris, i una exposició modesta però clara i didàctica, amb cartografia, cartes personals, retrats i altres documents del personatge i la seva època.
L’exposició és oportuna. Resulta que alguns catalans ja es dedicaven fa temps a fundar i governar nous països. A Gaspar de Portolà i Rovira (Os de Balaguer, 1716 – Lleida, 1786) el coneixen millor a Califòrnia que no pas a Catalunya. A San Francisco el ponentí dóna nom a un districte de la ciutat, una vall, una biblioteca, un restaurant, uns espais de la Universitat de Berkeley i una sala de festes de música electrònica. Portolà s’ho va guanyar al segle XVIII. Acompanyat de voluntaris lleidatans, de soldats espanyols i d’una colla de monjos mallorquins capitanejats per Ginebró Serra, Portolà va dirigir les dues expedicions de conquesta d’aquell vast territori del Pacífic entre Monterrey i la badia de San Francisco. Va culminar l’any 1770 quan l’imperi colonial espanyol ja havia començat a girar cap a la decadència, amenaçat pel colonialisme britànic. L’expedició de Portolà sobre Califòrnia es va fer a corre-cuita per arribar abans que els anglesos, els francesos i els russos, que també tenien aspiracions colonials a l’oest del nou continent. Els que ho van pagar van ser els indígenes, assassinats, expulsats o sotmesos pels nous dominadors.
Portolà era fill d’una família noble del Pallars vinguda a menys. El van enviar a fer carrera militar. El resultat de la Guerra de Successió havia fet que no hi hagués altra carrera militar a fer que la de servir l’Espanya unificada a foc per la dinastia borbònica. Portolà va fundar Monterrey i San Diego i va ser governador de Califòrnia uns anys. Després va deixar el seu amic de Guissona Pere Fages al capdavant de la colònia. Va morir a Lleida, deixant com a herència a la ciutat la construcció d’un hospital, actual palau de la Diputació, i el record vague d’una expedició històrica que va ser, com tantes altres coses realitzades amb accent català, esborrada de la nostra memòria col·lectiva.
(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 23 de novembre de 2012)