Independència de cafè

Balaguer. Territori català lliure des de setembre del 2012 per decisió majoritària dels seus regidors. La ciutat on va morir la comtessa Aurembiaix, descendent de Guifré el Pelós, última membre de la nissaga de la Casa d’Urgell. Aurembiaix va dedicar la seva vida a recuperar la sobirania perduda sobre el seu comtat. Orgull i tossuderia aristocràtica malgrat les evidents penúries i dificultats. Ho va aconseguir finalment, però va morir sense descendència. La ciutat al segle XXI sembla conservar aquest caràcter de patrici empobrit però tossut malgrat haver quedat les darreres dècades allunyada dels eixos de creixement de Ponent. (l’article sencer a El Punt Avui)

Testament a Balaguer

I, finalment, Balaguer va homenatjar Teresa Pàmies. Va ser aquest dissabte, dia de reflexió electoral, amb la instal·lació d’una placa a la façana de la casa on va néixer el 8 d’octubre de 1919, i amb un emotiu muntatge de textos d’escriptors i música dirigit per Enric Arquimbau i Aina Ripol i representat pel grup Bada-Pas al Teatre Municipal de Balaguer.
L’espectacle va ser un àgil i poètic recorregut per la vida i la ideologia de Teresa Pàmies, marcada per la militància dels seus pares en el dur Balaguer de principis de segle XX, la seva pròpia militància comunista, la guerra, l’exili, i una producció literària que va començar a donar fruits i reconeixements amb Testament a Praga (1970) i que, en el seu retorn a Catalunya, la van convertir en escriptora i articulista (va escriure a l’Avui des de la fundació del diari fins al 2009) referent d’una generació combativa, resistent, i literàriament innovadora i desinhibida.
L’homenatge, però, ha arribat vuit mesos després de la mort de l’escriptora. Pot semblar estrany que, mesos després des de la desaparició de la balaguerina més il·lustre del segle XX, fins ara no s’hagués fet cap acte públic de la ciutat. Dissabte el regidor de Cultura, Miquel Aige, va voler aclarir que l’Ajuntament “sempre ha volgut fer un gran reconeixement” a Pàmies.
Però si a l’actual equip de govern, de CiU, li ha costat vuit mesos fer el reconeixement, tampoc a l’anterior, del PSC, es trobava gaire còmode amb la figura de Pàmies: els seus vots van ser decisius en la legislatura passada per impedir que la nova escola de la ciutat, l’escola Mont-roig, portés el nom de Teresa Pàmies.
Per què és Balaguer tan dubitativa amb Teresa Pàmies? La resposta segurament es troba en els mateixos llibres de l’escriptora, quan fa referència a la capital de la Noguera. A Quan érem capitans i Testament a Praga descriu les condicions de vida de la seva família en una ciutat freda i endurida per les desigualtats i els conflictes socials: “A vós, pare, si mai us fan un homenatge a Balaguer, no serà amb placa a la porta d’un hotel, sinó a les muralles de la presó, on tantes vegades fóreu tancat per haver gosat demanar la terra per al qui la treballa”, va escriure a Testament a Praga.
Aquesta setmana Pàmies també ha estat recordada amb treballs a les escoles i lectura de textos a la ràdio local. Pàmies va cedir a Balaguer la Creu de Sant Jordi i altres premis i documents que es poden visitar en un espai de la biblioteca municipal i, temporalment, en una mostra que obrirà al centre cultural Lapallavacara: un testament al qual Balaguer no ha de renunciar.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de novembre de 2012)

El lleidatà que va fundar un país

L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha dedicat aquesta setmana a la figura de Gaspar de Portolà un llibre erudit sobre els fets i l’època del descobridor de Califòrnia a partir dels documents testamentaris, i una exposició modesta però clara i didàctica, amb cartografia, cartes personals, retrats i altres documents del personatge i la seva època.
L’exposició és oportuna. Resulta que alguns catalans ja es dedicaven fa temps a fundar i governar nous països. A Gaspar de Portolà i Rovira (Os de Balaguer, 1716 – Lleida, 1786) el coneixen millor a Califòrnia que no pas a Catalunya. A San Francisco el ponentí dóna nom a un districte de la ciutat, una vall, una biblioteca, un restaurant, uns espais de la Universitat de Berkeley i una sala de festes de música electrònica. Portolà s’ho va guanyar al segle XVIII. Acompanyat de voluntaris lleidatans, de soldats espanyols i d’una colla de monjos mallorquins capitanejats per Ginebró Serra, Portolà va dirigir les dues expedicions de conquesta d’aquell vast territori del Pacífic entre Monterrey i la badia de San Francisco. Va culminar l’any 1770 quan l’imperi colonial espanyol ja havia començat a girar cap a la decadència, amenaçat pel colonialisme britànic. L’expedició de Portolà sobre Califòrnia es va fer a corre-cuita per arribar abans que els anglesos, els francesos i els russos, que també tenien aspiracions colonials a l’oest del nou continent. Els que ho van pagar van ser els indígenes, assassinats, expulsats o sotmesos pels nous dominadors.
Portolà era fill d’una família noble del Pallars vinguda a menys. El van enviar a fer carrera militar. El resultat de la Guerra de Successió havia fet que no hi hagués altra carrera militar a fer que la de servir l’Espanya unificada a foc per la dinastia borbònica. Portolà va fundar Monterrey i San Diego i va ser governador de Califòrnia uns anys. Després va deixar el seu amic de Guissona Pere Fages al capdavant de la colònia. Va morir a Lleida, deixant com a herència a la ciutat la construcció d’un hospital, actual palau de la Diputació, i el record vague d’una expedició històrica que va ser, com tantes altres coses realitzades amb accent català, esborrada de la nostra memòria col·lectiva.

(Publicat a Cultura d’El Punt Avui el 23 de novembre de 2012)

El PP de Balaguer, la bandera espanyola i la crisi

El PP de Balaguer ha denunciat davant de la subdelegació del govern espanyol a Lleida que al balcó de l’Ajuntament no hi oneja la bandera espanyola. De fet, fa anys que no hi és. Al balcó no hi ha havia cap bandera fins que el 21 de setembre d’aquest any s’hi ha posat la senyera i, ara fa uns dies, la d’Europa. Tot això en virtud de l’acord recent del ple municipal de declarar-se territori català lliure i sobirà. La subdelegada Imma Manso va dir ahir dimarts a la tarda que havia rebut la denúncia i que, un cop fetes les comprovacions pertinents, la subdelegació hi actuarà. No ha dit com. Però hi actuarà.

Sembla que el PP dóna ja per superat el discurs preelectoral segons el qual cal aparcar debats estèrils sobre banderes i països i treballar junts contra la crisi. Almenys a Balaguer, això ja no serveix. Perquè perdre el temps en una guerra de símbols, i a més fer-ho de forma dubtosament democràtica (serà legal i del tot escrupolosa amb l’ordenament democràtic vigent, però caram, resulta poc edificant haver de recórrer a l’imperi de la llei per aconseguir allò que no s’ha pogut guanyar amb els vots democràtics al ple de l’Ajuntament), no vindria a ser la manera més directa de lluitar contra la crisi dels balaguerins.

A propòsit de la crisi: el consistori presentarà per al 2013 uns pressupostos dignes de postguerra. Si el 2012 es va haver de retallar en tot i eliminar qualsevol ombra d’inversió de l’horitzó immediat, per al 2013 la càrrega financera serà encara més dura i els ingressos seguiran congelats per la fredor glacial de l’economia de la ciutat i del país, i això sent optimistes.  L’alcalde, el convergent Josep Maria Roigé, encara no ha avançat cap detall del pressupost però quan algú li ho pregunta la seva reacció no és precisament d’alegria. L’any passat va suar per aprovar-los en minoria, i els del 2013 són ara per ara un misteri.

La prioritat és sortir de la crisi i treballar tots junts? És evident que el PP no està obligat a mullar-se amb uns pressupostos locals que no han redactat ni negociat ells, ni tampoc estan obligats a deixar-se la pell política en la rehabilitació de les finances d’un consistori a on mai no han governat. Potser no casa amb el discurs de l’esforç i les prioritats dels ciutadans, però obligats, no hi estan.

Tampoc no està obligat el no-nacionalista PP ni la subdelegada Manso a renunciar als seus principis ni a deixar de fer campanya amb la bandera absent de Balaguer, igual que CiU fa campanya posant-ne d’altres al balcó. Però si l’acció de la subdelegació del govern no-nacionalista de l’Estat més sonada de la legislatura a Balaguer ha de ser fer venir l‘autoridad competente a posar una bandereta més,  em sembla que tenim crisi per a estona.

A Balaguer s’equivoquen amb el tren

L’Ajuntament de Balaguer i el departament de Política Territorial han pactat treure la via de Balaguer i fer una variant ferroviària que vorejarà la ciutat per l’est sense entrar-hi. L’estació la posaran en terrenys de l’antiga Impacsa, en un extrem del municipi. La mesura fa content el departament de Política Territorial, que s’estalvia 30 milions d’euros de soterrar les vies actuals, i fa content l’alcalde Aguilà, que aconsegueix treure per fi les vies que travessen la ciutat, divideixen barris i impedeixin nous creixements urbanístics. Però crec que és un error. Continua llegint «A Balaguer s’equivoquen amb el tren»

Muntar un partit a l’agost

Ahir a la nit es va celebrar al Consell Comarcal de la Noguera  una reunió organitzada per Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) per explicar el seu projecte i captar voluntaris per muntar una secció local a Balaguer. Hi havia quinze persones, algunes de les quals no es van quedar fins al final, una altra es va mostrar directament  partidària de continuar a Esquerra si les coses no canvien d’aquí a la tardor i només una va respondre amb claredat a la crida, un jove activista que ja ha passat per Esquerra, després per Reagrupament i que ara ha trobat en la Solidaritat de Laporta, López Tena i Bertran la millor opció i la que més pot unir l’independentisme. Continua llegint «Muntar un partit a l’agost»

Els 65 cotxers del rei

Llegeixo en una notícia que el rei espanyol s’ha venut un Maserati que li havia regalat un xeic àrab. Res a dir: és un assumpte de pura economia domèstica. En temps de crisi, cada família fa el que pot per arribar a fi de mes. A mi el que m’ha cridat l’atenció de la notícia és un detall de l’últim paràgraf: el monarca espanyol té 65 funcionaris que s’encarreguen del manteniment del parc mòbil de la casa real, format per una setantena de cotxes oficials i un indeterminat número de cotxes de la col·lecció privada del rei, que pel que es veu prefereix les col·leccions automolístiques a les filatèliques, cosa comprensible ja que deu estar avorrit de veure’s cada dia la cara als segells. Continua llegint «Els 65 cotxers del rei»

Deixalleria de camp, deixalleria de ciutat

La deixalleria de Balaguer sembla posada amb la intenció que no hi vagi mai ningú. Es troba a uns quants quilòmetres de la ciutat en un paratge sense rastre de vida humana. S’hi arriba per una carretera secundària que no va enlloc i de la qual surt, poc abans d’un revolt, un camí de terra. Al final del camí ens rep una tanca de ferro rovellat i un cartell que indica que només ens obriran en horari d’oficina, llevat del dissabte fins a les 12 del migdia. A la dreta hi ha una placa commemorativa i les restes del que en el seu dia devien ser uns jardins que ningú no ha tingut la compassió de regar des que el molt honorable president Jordi Pujol i Soley va inaugurar el conjunt. Continua llegint «Deixalleria de camp, deixalleria de ciutat»