Ahir a la nit es va celebrar al Consell Comarcal de la Noguera una reunió organitzada per Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) per explicar el seu projecte i captar voluntaris per muntar una secció local a Balaguer. Hi havia quinze persones, algunes de les quals no es van quedar fins al final, una altra es va mostrar directament partidària de continuar a Esquerra si les coses no canvien d’aquí a la tardor i només una va respondre amb claredat a la crida, un jove activista que ja ha passat per Esquerra, després per Reagrupament i que ara ha trobat en la Solidaritat de Laporta, López Tena i Bertran la millor opció i la que més pot unir l’independentisme.
Quinze persones de públic i un sol voluntari a Balaguer és el resultat d’intenar muntar una estructura política territorial en tan poc temps i en ple mes d’agost. I fer-ho, a més, enmig d’una confussió de sigles i plataformes que se solapen entre elles i que semblen incapacitades per posar-se d’acord. És un embrió petit, i sempre cal aplaudir el compromís i l’activisme de qui vol dedicar part del seu temps i de les seves energies a servir una causa política, sigui quina sigui, en benefici de la societat. Però no puc deixar de preguntar-me si l’última gran promesa de l’independentisme va bé reunint quinze persones a Balaguer.
Les enquestes diuen que mai hi ha hagut tanta gent favorable a la independència. Però precisament en aquests moments clau les bases independentistes demostren confusió i poca maduresa política, saltant d’una plataforma a una altra al primer desengany, més preocupades de conservar la puresa que de voler transitar fora dels seus límits naturals per intentar formar una majoria social favorable a la independència.
Als partits grans els militants i els votants aguanten el que faci falta, semblen intuir que la política és complexa, dura i ingrata i que els resultats rarament són immediats, estan acostumats al pragmatisme i a la negociació dels seus líders i encaixen els disgustos amb una pau d’esperit admirable, amb una resignació només a l’abast de qui sap que els camins de qualsevol projecte polític són tortuosos i de qui sap, també, que podrà dedicar el mes d’agost a fer vacances, sense haver d’improvisar a corre-cuita nous partits polítics perquè els anteriors cada cop li duren menys. Potser per això són partits grans.