La detenció d’un cantant de música rap de Lleida, Pablo Hasél, nom artístic de Pau Rivadulla, ha estat un dels fets més sinistres que han passat en aquesta ciutat en els darrers temps. Que l’Audiència Nacional espanyola, un tribunal de caràcter excepcional heretat de l’etapa predemocràtica amb atribucions especials per perseguir les activitats terroristes, estigui encara en actiu i que a més es fixi com a objectiu detenir nois de 22 anys que fan cançons amb lletres radicals però cançons al cap i a la fi, em sembla simplement delirant i mostra una penosa salut democràtica de l’Estat espanyol.
A Hasél se’l va detenir i incomunicar dimarts en aplicació de la llei antiterrorista i se’l va portar a Madrid davant d’un jutge que ahir dimecres al matí va decretar la seva llibertat, tot i que amb càrrecs pel suposat enaltiment del terrorisme de les seves cançons. Hasél, diuen els que hi entenen, ja s’ha fet un nom en el món del hip hop en castellà i el seu cas va rebre de seguida la solidaritat d’altre grups, alguns d’ells prou coneguts del gran públic. Si no fos tan ideològic, diuen els experts en música, tindria per la seva qualitat musical i literària una quota de mercat important i estaríem parlant d’un artista reconegut. Ell, però, sempre ha preferit mantenir-se en els cricuits més underground i amb lletres d’una forta càrrega ideològica, d’extrema esquerra i antisistema. Muerte a los Borbones, Libertat Arenas (una cançó sobre Manuel Pérez Martínez el secretari general del PCE (r), empresonat per pretànyer al GRAPO, cosa que ell ha negat), Los Peores Terroristas són alguns dels títols de les canços de Hasél.
A mi no m’agrada el gènere musical ni comparteixo el missatge ideològic de les lletres de Hasél però trobo al·lucinant que algú cregui necessari detenir, interrogar i eventualment engarjolar un cantant per fer-les. Una societat sana i democràtica ha d’admetre l’expressió de la discrepancia radical, les formes artístiques i expressives més extremes i provocadores. Ahir a la nit es va donar la paradoxa que, mentre una de les institucions de l’Estat espanyol tramitava un procés judicial contra un cantautor de rap, una altra institució d’aquest Estat, TVE, oferia un documental elegíac sobre la Movida madrilenya i tot l’underground artístic i ideològic que es va crear a finals dels 70 i principis dels 80 a la capital de l’Estat. El document oferia una versió dolça i ensucrada del que va ser l’eclosió del punk, de la provocació, de la transgressió moral i ideològica, d’enaltiment de les drogues, la violència (també la violència política), el sexe, la rebel·lia… La conclusió del reportatge és que tot aquells trangressors van contribuir a fer un pas cultural i ideològic de l’Estat espanyol cap a la modernitat i la democràcia.
Quina gran contradicció: als trangressors dels 80 se’ls fan reportatges, als dels 2011 se’ls aplica la llei antiterrorista.