Etiqueta: racisme

‘Whatsapps’

julio-iglesias-311211-472x300Ho fa el pobre i ho fa el ric, ho fa l’alcaldessa i l’aturat, també el senyor bisbe, i la guapa del mercat. Tots fan anar el Whatsapp. Fins i tot el president de govern que ens amenaça des de la pantalla de plasma amb el més estricte compliment de la llei, es dedicava fa poc a enviar whatsapps de suport a un extresorer presidiari enxampat amb muntanyes de diner negre a Suïssa. “Ánimo, Luis.” Així parla en la intimitat l’imperi de la llei i la Constitució. El seu cap de gabinet, Jorge Moragas, també enviava whatsapps a l’exjove de l’exmolt honorable on es barrejava la conspiració juridicopatriòtica i el flirteig de bar d’extraradi. Salva Espanya i et faré un monument al teu cos, nena.

Així les coses, caldrà demanar als polítics alguna cosa més que una declaració de béns cada cop que entrin o surtin d’un Parlament o d’un govern. Hi ha més perill en les interioritats dels seus mòbils que no pas en l’opaca enginyeria fiscal que embelleix tantes declaracions d’hisenda. En l’era analògica els historiadors podien fer belles monografies sobre el pensament polític de Churchill, Roosevelt o De Gaulle a partir de la correspondència personal i els pensaments manuscrits que ells i els seus secretaris deixaven pulcrament preparats per a la posteritat. Avui, la missatgeria ràpida ens deixaria d’ells un rastre de mesquineses, tirades de canya, cinismes diversos i acudits amb foto de Julio Iglesias. És el material del qual està feta la privacitat humana i per tant també el poder i els engranatges que el mouen.

I no només del poder. Aquesta setmana, a Lleida, la ignorància i les baixes passions s’han propagat a la velocitat d’un virus arran de l’apunyalament de cinc persones la tarda de dilluns. Van córrer pels grups de Whatsapp versions increïbles sobre gihadistes organitzats que actuaven en grup i notícies d’altres ferits produïts a cinquanta quilòmetres de distància, quan en realitat havia estat un estudiant de 21 anys amb càrrecs per una anterior agressió racista a Logronyo. La paranoia col·lectiva va durar més de vint-i-quatre hores, suficient per adonar-nos que una part important de la societat té un problema de por cap a alguns col·lectius immigrats i caldrà treballar-hi. I també que els whatsapps cal fer-los anar amb cura. Però això últim té difícil solució: tant si ets un ministre salvant Espanya o un pencaire a qui agraden els acudits visuals, continuaràs enviant ximpleries per Whatsapp, i ho saps.

(Publicat a El Punt Avui el 26 de setembre del 2014)

Almacelles, París, Berlín

Almacelles és un poble de pagesos i ramaders a prop de Lleida. A l’oest, una sèquia que rega camps fruiters marca uns imprecisos límits administratius amb Aragó. El poble es va planificar al segle XVIII amb la precisió matemàtica d’uns il·lustrats afrancesats que somiaven una petita Atenes culta i racional que emergiria d’entre els regadius de Ponent. El poble ha conservat l’esperit acadèmic amb la forma d’uns carrers amples i ordenats i aquests dies és a les sales de cinema de mig país gràcies a Catalunya über alles, una inquietant pel·lícula sobre el racisme rodat a Almacelles, i el documental Almacelles Urbs Ilustrati, retrat del poble a través dels personatges més singulars.

“No cregui vostè que tot els del poble som així”, diu una dona quan la informem que hem vist al Funatic de Lleida Almacelles Urbs Ilustrati. El documental és enginyós i divertit i suposa un retrat original i sorprenent de la Catalunya rural. Guarda alguna semblança amb En construcción de José Luis Guerín, el documental sobre la transformació urbana del Raval de Barcelona on convivien ionquis i oficinistes, putes i especuladors, avis amb la pensió mínima i nou-rics enamorats de la Barcelona autèntica. Almacelles Urbs Ilustrati no és, però, un retrat sociològic, sinó artístic. El director, el lleidatà Òscar Sànchez, ha escollit personatges del poble que destaquen per la seva singularitat i que ajuden a fer un retrat surrealista i oníric no pas d’un poble concret, sinó de la naturalesa humana: un expert en ovnis, un amant de les armes, un professor jubilat que enyora els temps de la mà dura, un temporer que després de recollir fruita pinta paisatges d’Almacelles adornats amb baobabs, l’arbre sagrat africà, i un endurit matador de porcs que, amb el ganivet a la mà, reflexiona sobre la vida i la mort assegut en un banc de pedra davant d’una casa de tàpia i canyís. Del París il·lustrat a la Catalunya interior. A Almacelles s’ho prenen amb filosofia i amb un humor impregnat de resignació. “L’important és que d’Almacelles se’n parli”, conclou l’alcalde, Josep Ibarz, també protagonista del film, un home culte i inquiet, capaç de fer venir el cònsol d’Estats Units al poble i d’aixecar un gran obelisc d’inspiració parisenca a l’entrada d’Almacelles, i que té la web del municipi traduïda al llatí.

El viatge cinematogràfic d’aquesta vila del Segrià acaba amb el Catalunya über alles que avui s’estrena: un títol de l’Alemanya d’entreguerres per a la Catalunya desorientada del XXI, un retrat del fantasma de la xenofòbia rodat en un poble que fins ara porta amb una certa placidesa la diversitat cultural. De París a Berlín, passant per Almacelles.

(Publicat a El Punt Avui el 30 de setembre del 2011 )